i Mauricio Kagel | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Mauricio Kagel

Música
Mauricio Kagel
© Katrin Schander / C.F.Peters Musikverlag
música mús
Compositor i director d’orquestra argentí.
Buenos Aires, 24 de desembre de 1931 — Colònia, 18 de setembre de 2008

Estudià música de manera autodidàctica i amb professors privats, i al mateix temps realitzà estudis de literatura i filosofia a la Universitat de Buenos Aires. El 1950 fou un dels fundadors de la Cinemathèque Argentine. El 1955 dirigí l’Òpera de Cambra del Teatro Colón de Buenos Aires. El 1956 es traslladà a Alemanya, on col·laborà en l’estudi de fonologia de la ràdio de Colònia i dirigí concerts de música contemporània amb l’Orquestra de Cambra de Renània, i del 1960 al 1966 impartí conferències als Cursos de Darmstadt. El 1968 dirigí els cursos escandinaus per a la nova música a Göteborg, i l’any següent fou nomenat director de l’Institut de Nova Música a la Rheinische Musikschule de Colònia. Des del 1959 dirigí els concerts de música contemporània del Kölner Ensemble für Neue Musik, del qual fou també un dels fundadors, i entre el 1974 i el 1997 exercí la docència al Conservatori de Colònia. Sense formar part de cap escola concreta, és un dels exponents més representatius de l’avantguarda del sXX. La seva obra revela una acusada presència d’elements surrealistes i expressionistes, i empra sovint procediments electrònics, així com tècniques de la música concreta. Hom pot esmentar, en el camp instrumental Dos piezas para orquesta (1950-52); Variaciones para cuarteto mixto (1952); Sexteto de cuerdas (1953); Pandorasbox, bandoneón (1960); Mimetics (Metapiece) (1961); Match (1964); Mirum (1965); Quartet de corda (1967); Der Schall (1968); Variacions sense fuga , (1972); Dressage (1977); La trahison orale (1984); Die stücke der Windrose (1988-94); Serenade (1994-95). La producció per a música electrònica comprèn, entre d’altres, Música para la torre (1952); Transición I (1958-60); Transición II (1959); Antithèse (1962); Phonophonie (1963-64); Camera obscura (1965); Phantasie für Orgel mit Obbligati (1967); Acustica (1968-70); Morceau de concours (1968-70) i Unter Strom (‘En el corrent’, 1969); Atem (1970), i en la música vocal Palimsestos (1950); Anagrama (1955-58); Die Frauen (1962-64); Aus Deutschland, lieder-opera (1981); A letter (1986); Sankt-Bach-Passion (1985) Quodlibet (1988); Fragende Ode (1989). Sobresortí també en el camp de la música escènica, amb propostes innovadores i provocatives que palesen la influència de Beckett i Ionesco, i on és molt característic, així mateix, el component gestual ( Sur Scène , 1959; Phonophonie , 1964; Pas de cinq , 1965, Kommentar un Extempore 1967; Zwei Akte 1989, etc.) En la pel·lícula Ludwig van (1970) emprà procediments acadèmics. Rebé, entre d’altres, els premis Erasmus (1998), Ernst von Siemens (2000) i Rolf Schock de música de la Reial Acadèmia Sueca de la Música (2005).

Llegir més...