Advocat, s’afilià al partit social-revolucionari i fou elegit a la duma el 1912. Després de la revolució de febrer del 1917 fou nomenat ministre de justícia, i pel maig del mateix any, ministre de la guerra. Com a tal, dirigí l’anomenada “ofensiva Kerenskij” a Galítsia, el fracàs de la qual provocà les revoltes de juliol. Succeí el príncep L’vov com a cap del govern provisional, cercant suport en els aliats occidentals. La temptativa de cop d’estat del general Kornilov, frustrada per la decidida acció dels bolxevics, debilità la seva posició. Intentà de convocar l’assemblea constituent, però no pogué impedir la revolució d’octubre. Un cop establert el poder soviètic, s’uní a les accions militars del general Karnov contra Petrograd, però pel novembre fugí de Rússia, i des del 1938 residí als EUA, on escriví algunes obres antisoviètiques.