Construït d’ençà del 1964, el 1975 fou signat un conveni amb l’Agència Espacial Europea (ESA) que configurava al CSG com a base espacial europea. La seva proximitat a l’Equador (5,23° de latitud N), la fa molt apropiada per als llançaments per a satel·litzacions de càrrega. A més del centre de control i de telemesura i localització, disposa de dues plataformes de llançament, ELA-1
i ELA-2
( Ensemble de Lancement Ariane
), des d’on són llançats els Ariane.El 1985 hom acabà el nou espai de llançaments ELA-2 (Ensemble de Lancement Ariane) i el 1995 finalitzà a construcció del conjunt ELA-3, des d’on hom llançà el 1996 l’Ariane-5, que a conseqüència d’una avaria no pogué enlairar-se. Els anys 1992 i 1993 hom llançà també a l’espai els satèl·lits espanyols de telecomunicacions Hispasat 1A i Hispasat 1B. Al novembre del 1995 hom llançà a l’espai el coet Ariane 44-P per a posar en òrbita l’observatori espacial d’infraroigs (ISO), un dels projectes més ambiciosos de l’Agència Espacial Europea (ESA), amb un cost d’uns 200 000 milions de pessetes i en el qual participaren 32 societats privades de 14 països europeus, coordinats pel grup francès Aerospatiale. Era el segon observatori espacial d’aquestes característiques i el primer construït íntegrament a Europa. A partir del 1997, l’ESA continuà amb èxit una sèrie de llançaments consecutius. Així, i encara amb els coets de la sèrie Ariane-4, a l’agost del 1997 es realitzà el vint-i-setè llançament consecutiu des del 1995, sense errades, i el 3 de desembre de 1999 s’arribà a la cinquantena de llançaments. Al maig del 1999 l’ESA presentà als governs membres un projecte que incloïa una missió a Mart (Mars Express) i la fabricació d’un motor per a viatjar a la Lluna (Smart 1). El 13 de desembre de 1999, es realitztà el primer llançament comercial amb la sèrie de coets Ariane-5, coincidint amb la posada en marxa del projecte XMM, el major observatori de raigs X construït fins al moment. A l’octubre del 2000, es portà a terme amb èxit el llançament número 100 amb coets Ariane-4. La base de Kourou és la principal font d’ingressos de la Guaiana Francesa, juntament amb els subsidis de la metròpolis.