Kulturkampf

Terme que signfica ‘lluita per la cultura’, emprat per a designar el conflicte entre l’Església catòlica i l’imperi alemany (1871-87) originat en la decisió del govern de Bismarck de sotmetre les activitats de l’Església a la raó d’estat.

Aquesta decisió, principalment implantada a Prússia i acceptada també en altres estats alemanys, cal que sigui emmarcada a partir de la constitució de l’imperi després de la victòria sobre França, la definició de la infal·libilitat papal i la consegüent constitució dels vells catòlics i la formació del Zentrum, partit catòlic. La primera mesura fou la supressió de la secció catòlica del ministeri de cultes (juliol del 1871), seguida per la llei contra la predicació (novembre), el control sobre les escoles i la supressió tant dels jesuïtes com d’altres ordes similars (març-juliol del 1872); el procés culminà amb les lleis de maig del 1873, donades pel ministre Falk, executor del pensament del cap de govern, on eren establertes normes sobre la formació i la destinació dels sacerdots, era limitat el poder disciplinari de l’Església, instituït un tribunal reial, determinat el dret penal intraeclesial i estimulada la sortida de l’Església. La reacció d’un sector de l’episcopat, que es féu fort en la Constitució del 1850, obligà a canviar aquesta, i aleshores els bisbes foren empresonats i privats de tot subsidi, i tots els ordes, excepte els hospitalers, foren expulsats del país (maig del 1875). L’elecció de Lleó XIII, el creixement progressiu del socialisme i la potència cada vegada més forta del Zentrum contribuïren a millorar sensiblement la situació; substituït el ministre Falk, les lleis foren progressivament derogades, i l’arbitratge del papa, a petició de Bismarck mateix, en el conflicte entre Alemanya i Espanya per les Carolines contribuí a acabar la lluita (llei de 29 d’abril de 1887, per la qual era suprimida tota la legislació anterior).