Estudià filosofia i teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i fou ordenat sacerdot (1954). El 1960 fou nomenat professor de teologia i director de l’institut de recerca ecumènica a la Universitat de Tübingen. L’any 1962 fou nomenat peritus pel papa Joan XXIII, i des del concili II del Vaticà —on actuà com a expert— es caracteritzà com a eclesiòleg amb un conjunt d’obres situades en aquell nivell de crítica i interrogació que ha de precedir tot moment d’actualització. Les seves obres Die Kirche (‘L’església’, 1967) i Unfehlbar? Eine Anfrage (‘La infal·libilitat? Un interrogant’, 1970) esdevingueren particularment provocatives, perquè, entre d’altres, la segona rebutjava la doctrina de la infal·libilitat papal. Després, en un itinerari explicable, dedicà diverses obres als temes més fonamentals de l’existència cristiana, Christ Sein (‘Ésser cristià’, 1974), Existiert Gott? (‘Déu existeix?’, 1978) i Ewiges Leben? (‘Vida eterna?’, 1982).
Les seves dificultats amb la Congregació per a la Doctrina de la Fe, començades el 1968, terminaren amb una declaració de l’esmentada congregació, segons la qual Hans Küng no podia ser considerat “teòleg catòlic”, i el 18 de desembre de 1979 li anul·laren la llicència d’ensenyar com a teòleg catòlic, però continuà a l’ensenyament com a professor de teologia ecumènica a la Universitat de Tübingen fins a la jubilació, el 1996. Es mantingué com a crític persistent de l’autoritat papal, que assegurava que és artificial (i, així, reversible), més que instituïda per Déu, però no fou excomunicat i continuà essent sacerdot catòlic.
Posteriorment intensificà el diàleg amb les altres religions en Christentum und Weltreligionen (‘Cristianisme i religions del món’, 1986), i també en la recerca d’una ètica comuna en Projekt Weltethos (‘Projecte d’una ètica mundial’, 1990). El 1994 publicà Das Christentum. Wesen und Geschichte (‘El cristianisme. Essència i història’). Entre el 1992 i el 2001 intervingué a l’ONU en quatre oportunitats subratllant l’imprescindible diàleg de civilitzacions i cultures, i defensà que la pau mundial serà impossible sense la pau religiosa i un diàleg entre religions (Weltfrieden durch Religionfrieden, ‘La pau mundial a través de la pau religiosa’, 1993). Estengué la seva preocupació pels fonaments d’una ètica general a altres àmbits, com es posa de manifest a Weltethos für Weltpolitik und Weltwirtschaft (‘Una ètica mundial per a l’economia i la política mundials’, 1997) i en altres obres.
El 2002 publicà la primera part de les seves memòries, Erkämpfte Freiheit (‘Llibertat conquerida’), fins el concili II del Vaticà, que continuaren amb Umstrittene Wahrheit (‘Polèmica veritat’, 2007), des de la fi del concili fins que li fou revocat el permís d’ensenyament, i amb Erlebte Menschlichkeit (‘Humanitat experimentada’, 2013), la seva vida entre el 1980 i el 2013, en què aporta noves iniciatives que permeten el desenvolupament d’autèntics valors que contribueixin al progrés de l’ésser humà. L’any 2015 fou publicada una edició completa de totes les seves obres en 24 volums.
També intervingué en la fundació —i fou codirector— de la revista internacional Concilium; dirigí la Tübinger Theologische Quartalschrift i el Journal of Ecumenical Studies. Fou president de la Stiftung Weltethos (Fundació per a una Ètica Mundial) entre el 1995 i el 2013.