i Kuwait | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Kuwait

Nom oficial deEstat de Kuwait, Nom oficial deDawlat al-Kuwayt (ar)
Nom oficial deEstat de Kuwait, Nom oficial deDawlat al-Kuwayt (ar)

Estat d’Àsia, al NE de la península d’Aràbia, limitat a l’W i al N per l’Iraq, a l’E pel golf Pèrsic i al S per l’Aràbia Saudita; la capital és Kuwait.
Població: 
3.735.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
17.818 km2

La geografia

Kuwait comprèn una regió continental i vuit illes petites. És un país pla i desèrtic que forma part de la plana litoral de l’extrem NW del golf Pèrsic; la màxima altitud és al SW del país, on s’assoleixen els 300 m sobre el nivell de la mar. La costa és rectilínia. Té un clima desèrtic, amb pluges molt escasses (entre 10 mm i 370 mm anuals). Les temperatures de l’estiu sovint superen els 50°C i les de gener, el més fred de l’any, oscil·len entre -2,8°C i 28,3°C. Hi manquen els rius i la vegetació. Les activitats agrícoles són pràcticament inexistents a causa del sòl deficient i de la manca d’aigua potable (hom només n'obté depurant l’aigua de la mar).

L’agricultura només proporciona el 0,4% del producte nacional brut i el 20% de les demandes agrícoles del país. Els principals conreus són els melons, els tomàquets, els dàtils i les cebes. La pesca (sobretot gambes) és un recurs important. El primer recurs del país, però, és el petroli, el qual no fou explotat comercialment fins el 1948. Aquest mineral proporciona aproximadament un 70% del producte nacional brut i les seves reserves són les terceres del món (al nivell de producció actual les reserves no s’exhauriran fins d’aquí a 250 anys). Com a conseqüència dels ingressos que proporciona l’exportació d’hidrocarburs, Kuwait disposa del tercer PNB per habitant més alt del món, fa grans inversions en diversos sectors socials (sanitat, ensenyament, etc), inverteix a l’estranger i ajuda d’altres països àrabs. A més de petroli, hom obté gas natural, que satisfà bona part del consum energètic kuwaitià. L’energia elèctrica és totalment d’origen tèrmic. El sector industrial és en ple desenvolupament gràcies a les inversions realitzades pel govern. Es destaquen en aquest sector diverses refineries de petroli, la liqüefacció de gas, la petroquímica i fàbriques d’adobs, de ciment, de paper i de la construcció. No té línies ferroviàries i hi ha 1.715 km de carreteres, totes les quals són asfaltades. El port petrolier principal és el de Mina al-Ahmadi. Aeroport internacional a la capital. La unitat monetària és el dinar kuwaitià.

Torres de l’aigua a Kuwait
© Corel Professional Photos

L’any 1937 la població de Kuwait només era de 75.000 h. A partir de la descoberta de petroli la població s’ha incrementat notablement, gràcies a la immigració, procedent sobretot dels països àrabs (especialment de Jordània, 40%). Ètnicament, el 15% de la població pertany a diverses ètnies asiàtiques (indis, pakistanesos, etc), mentre que la resta és àrab (kuwaitians i d’altres països àrabs, meitat i meitat). L’índex de creixement anual és del 36,9‰ (1980-85), el de la natalitat, molt elevat, del 40,9‰, i el de la mortalitat, del 4,1‰. El 91% de la població és musulmana (de la qual el 80% sunnita i el 20% xiïta) i el 6%, cristiana. L’àrab és la llengua oficial. Emirat àrab, d’acord amb la constitució del 1962 l’emir té el poder executiu, que exercita a través del consell de ministres, presidit pel primer ministre. Tenen el poder legislatiu l’emir i l’assemblea nacional, unicameral, formada per 50 membres elegits cada quatre anys. Els partits polítics no hi són autoritzats. Kuwait és membre de l’ONU, de la Lliga Àrab, del Consell de Cooperació del Golf i de l’OPEP.

La història

La dominació islàmica al territori corresponent a l’actual Kuwait es remunta al 633. L’origen de la ciutat, tanmateix, es donà amb l’establiment de diverses tribus nòmades a la darreria del segle XVII.

El Museu Nacional de Kuwait
© Corel Professional Photos
L’emirat de Kuwait fou tributari de l’imperi Otomà (formà part del vilayet de Bàssora), però durant tot el segle XIX estigué sota influència de la Gran Bretanya. Després de la derrota turca el 1914, Kuwait fou reconegut com un emirat independent, sota el protectorat britànic. Assolí la independència efectiva el 1961. L’escassíssima població (el primer cens, efectuat el 1957, donà una xifra de 206.000 h, la meitat sunnites i l’altra meitat xiïtes) i les considerables reserves de petroli (descobertes el 1938) motivaren que tant l’Iraq com l’Aràbia Saudita aspiressin a annexar-se el territori (invasió iraquiana, el 1961, anul·lada amb l’ajuda militar britànica, i diversos atemptats wahhabites). Finalment fou reconegut pel conjunt de països àrabs i per l’Iraq (1963) i admès a l’ONU (1963). L’emir Abdullah al-Salim al-Sabah, en el poder des del 1950, morí l’any 1965 i fou succeït pel seu cosí Sabah al-Sabah, que dissolgué l’assemblea nacional, suspengué alguns articles de la constitució (1976) i féu una política autoritària. Sabah morí el 1977 i el seu cosí Ǧabar al-Ahmad al-Sabah —primer ministre des del 1966— esdevingué el nou emir, la qual cosa suscità tensions en la família regnant.

La seguretat militar fou la principal preocupació del govern kuwaitià els anys vuitanta, suscitada arran del conflicte Iran-Iraq. El maig del 1981, juntament amb cinc estats veïns, Kuwait fundà el Consell de Cooperació del Golf, destinat sobretot a crear una estructura militar defensiva independent de les grans potències. Tot i aquestes mesures de protecció, l’evident pro-occidentalisme de Kuwait i el suport prestat a l’Iraq en la guerra amb l’Iran comportaren un constant sabotatge d’instal·lacions i vaixells petroliers kuwaitians i atemptats per part de l’Iran. Entre el 1981 i el 1986 hom restaurà l’activitat parlamentària. Acabada la guerra Iran-Iraq el 1988, l’Iraq intentà que l’OPEP fixés un augment dels preus del petroli. Aquesta iniciativa topà amb l’oposició de diversos estats, entre ells Kuwait, i això, juntament amb les històriques reivindicacions sobre aquest territori, dugué el cap d’estat iraquià Saddam Husayn a envair Kuwait l’agost del 1990. Aquesta acció desencadenà una resposta contundent per part dels EUA, que desplegaren la seva flota al Golf Pèrsic i l’exèrcit a l’Aràbia Saudita, tot comminant l’Iraq a retirar-se. El conflicte culminà en la guerra del Golf Pèrsic (1991) que enfrontà l’Iraq a una coalició internacional de l’ONU dirigida pels EUA. La pèrdua ràpida de posicions de l’exèrcit iraquià portaren Saddam Husayn a incendiar bona part dels pous de petroli kuwaitians, mentre que molts altres foren malmesos pels bombardeigs aliats. Derrotat l’exèrcit iraquià, Kuwait fou ocupat per les tropes aliades que retornaren el poder al govern anterior a la invasió. Després de la contesa, la situació interior de Kuwait no canvià substancialment. Es produí una forta pressió internacional i per part de les organitzacions d’oposició, agrupades en el Front constitucional Nacional, per tal d’introduir reformes democratitzadores. Durant el conflicte, més de la meitat de la població fugí a l’estranger, on rebia ajut del govern kuwaitià.

La reconstrucció del país fou estimada en uns 70.000 milions de dòlars, i durant dos anys la producció de petroli en sortí perjudicada, sobretot a causa de l’incendi dels pous de petroli (més de 500). Totes aquestes despeses, sumades als 18.000 milions satisfets a la coalició antiiraquiana i les quantitats donades als països que combateren per l’alliberament de l’emirat, com ara Egipte, Síria i el Marroc, representaren una càrrega extraordinària. El restabliment de l’emirat i de la família regnant del xeic al-Sabah no vingué acompanyat de cap mesura democratitzadora, i les eleccions reclamades per l’opinió pública s’ajornaren fins a la tardor del 1992 (des del 1986 no hi havia hagut cap activitat parlamentària). Mentrestant, hom denuncià nombroses violacions dels drets humans, sobretot contra els emigrats palestins, alguns dels quals havien donat suport a les tropes d’ocupació iraquianes. Després de la guerra del Golf, el règim kuwaitià mantingué la seva oposició a reconciliar-se amb els estats que havien donat suport a l’Iraq durant la guerra, especialment el Iemen i l’OAP. L’estat començà a recuperar la producció de petroli, però no s’hi introduí cap mesura democratitzadora i liberalitzadora, en contra del que s’havia promès al final de la guerra. Finalment, en un intent d’apaivagar les pressions internacionals, el govern kuwaitià convocà eleccions parlamentàries a l’octubre del 1996. Aquest esdeveniment fou un pur formalisme, ja que només podien votar 100.000 homes (les dones no tenen dret de vot) dels 750.000 amb dret de ciutadania en un país poblat per més de dos milions d’habitants.

En el pla extern, la preocupació essencial dels dirigents se centrà en la seguretat militar; així, l’any 1994 el règim kuwaitià demanà ajut a les tropes nord-americanes i britàniques davant les maniobres militars iraquianes a la zona fronterera, desplegament que mantingué malgrat la retirada iraquiana. El govern autocràtic del primer ministre kuwaitià, Saad al-Abdullah, hagué d’enfrontar-se diverses vegades a un parlament de composició predominantment islàmica. La dimissió del govern en bloc, al març del 1998, arran d’uns escàndols que la cambra de representants volgué aprofitar i difondre, donà l’oportunitat a Saad al-Abdullah per a reforçar la seva autoritat utilitzant les seves prerrogatives; així, congelà les activitats del parlament i mantingué l’equip de govern, incloent-hi el ministre inculpat. La caiguda dels preus del petroli l’any 1998 ocasionà dèficits pressupostaris desconeguts fins aleshores al país, i situacions de tensió entre el govern i el parlament que provocaren la dissolució de les cambres al maig del 1999 i la convocatòria d’eleccions per al mes de juliol. Per a aquestes eleccions, Saad al-Abdullah havia elaborat un decret que preveia la futura incorporació de les dones al sufragi passiu i actiu, pretensió a la qual es negà rotundament el cos islamista de parlamentaris.

En l’àmbit exterior, el govern continuà tractant d’aïllar l’Iraq fins que no s’hi produís el canvi de règim. Els primers anys del segle XXI foren protagonitzats pel suport a la lluita antiterrorista internacional encapçalada pels EUA, de la qual Kuwait era un dels més incondicionals aliats en el món àrab. Així, si bé al març del 2002 l’Iraq i Kuwait dugueren a terme negociacions per a la normalització de les relacions, els primers mesos del 2003 foren estacionades un gran nombre de tropes en territori kuwaitià, des d’on la coalició liderada pels EUA dugué a terme l’enderrocament de Saddam Husayn i la posterior ocupació de l’Iraq. En el pla intern, el xeic Sheikh Jabir al-Ahmad al-Ğabar al-Sabah seguí, pressionat pels EUA, les tímides mesures democratitzadores malgrat les grans resistències dels estaments més influents de la societat kuwaitiana (tan sols prop del 15% dels habitants té dret de vot), que dominen el parlament: en les eleccions del juliol del 2003 les candidatures més liberals sofriren una derrota important davant de les opcions governamentals i islamistes. Tanmateix, al mateix temps el govern accedí a separar el càrrec de primer ministre del títol de príncep hereu (cosa que introduïa, en teoria, la possibilitat de destitució per moció de censura). Fou nomenat l’antic ministre d’afers estrangers, el xeic Sabah al-Ahmad al-Sabah.

Al gener de 2006 morí el xeic Sheikh Jabir al-Ahmad al-Ğabar al-Sabah, i fou substituït pel príncep hereu Saad, el qual, no obstant això, per motius de salut fou substituït en el càrrec nou dies després per Ahmad al-Sabah, el qual nomenà el seu germà Nawaf príncep hereu i el seu nebot Nasser com a primer ministre. Hom feu també alguns passos per a la participació de les dones en la política: al maig del 2004, el govern aprovà una nova llei que atorgava el dret de vot a les dones, ratificada pel Parlament al maig del 2005. Aquest mes una dona accedí per primer cop a un càrrec ministerial, i a l’abril de 2006, les dones votaren per primer cop en unes eleccions municipals. Tanmateix, en les eleccions del juny de 2006 al parlament no sortí elegida cap candidata. Al desembre tingué lloc una crisi de govern quan el ministre d’informació hagué de dimitir arran de les acusacions que l’involucraven en accions de censura a les anteriors eleccions. La inestabilitat, però, continuà tot el 2007 que portà a una dimissió del govern en bloc per a evitar una moció de confiança (març), a la qual seguí la dimissió del ministre del petroli al juny. Finalment el març de 2008 el xeic dissolgué el parlament i convocà noves eleccions. Celebrades al maig, en sortiren reforçats els sectors més conservadors i novament cap dona fou escollida. Nasser fou confirmat com a primer ministre. En el camp econòmic, el conflicte de l’Iraq afavorí la recuperació econòmica de Kuwait després de l’esfondrament produït per la invasió del país per S.Husayn el 1991, en la qual moltes explotacions petrolieres resultaren greument danyades. Arran de la guerra i la invasió de l’Iraq iniciada el 2003, Kuwait aprofità la seva posició estratègica per al proveïment de serveis a l’Iraq. Alhora, la pujada de preus del petroli féu augmentar sensiblement els ingressos per l’exportació però, paradoxalment, aquesta circumstància comportà restriccions en el consum intern al juliol de 2007.

Llegir més...