i Robert Lafont | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Robert Lafont

Historiografia    Lingüística i sociolingüística    Política
història hist, ciències polítiques polít i filologia filol
Escriptor, filòleg, historiador i polític occità.
Nimes, 16 de maig de 1926 — Florència, 24 de juny de 2009

Professor a la Universitat de Montpeller fins el 1986, fou un destacat representant de l'occitanisme, que maldà per modernitzar i donar una dimensió més política i al marge d’estereotips folkloritzants. Home d’una activitat intel·lectual extraordinària, fundà el Comitè Occità d’Estudis i d’Acció i assumí la direcció de diverses publicacions periòdiques (L’ase negre, 1946, Viure, 1962). Escriptor prolífic, la seva obra, escrita en francès i occita, presenta diverses línies essencials i integrades: una, escrita en francès, constitueix una anàlisi històrica i política en la qual situa les reivindicacions de les nacions sense estat a Europa en el context de la segona meitat del s. XX, especialment a partir del cas d’Occitània, que gira entorn de l’anomenat “colonialisme interior”, concepte del qual fou un dels grans difusors: La révolution regionaliste (1967), Sur la France (1968), Décoloniser en France (1971), Nous, Peuple Européen (1991), La Nation, l’Etat, les Regions (1993), Le Coq et l’Oc (1997), Petita Istòria europèa d’Occitània (2003) i Vingt lettres sur l’histoire à ces cons de Français et ces couillons d’Occitans (2005). Alguns d’aquests llibres han estat traduïts al català. També en francès, llevat d’alguna excepció, diversos llibres sobre lingüística i sociolingüística occitanes i lingüística general Phonétique et Graphie du Provençal (1952), La Phrase Occitane (1967), L’ortografia occitana. Sos principis (1971), L’ortografia occitana. Lo provençau (1972), Le Travail et la Langue (1978), Le Verbe occitan (1981), Eléments de Phonétique Occitane (1983), Anthropologie de l’Ecriture (1994), Le Dire et le Faire (1990), Il y a quelqu'un. La Parole et le Corps (1994), Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie (1997), Schèmes et motivations. Le lexique du latin classique (2000), Praxématique du latin classique (2001) i L’Être de langage (2004). Un segon gran bloc abasta l’obra pròpiament de creació en llengua occitana en la qual destaquen, en prosa, La vida de Joan Larsinhac, 1951, que constitueix el punt de partida de la veritable novel·la en occità i que és també una ruptura total amb la tradició folklòrica anterior. De la prosa literària destaquen també L’Icòna dins l’Iscla (1971), Lo Decameronet (1983), La Festa (1983-84), formada per Lo Cavalier de Març i Lo Libre de Joan, i L’enclaus (1992), Insularas (1996), Pecics de mièg sègle, Le Pont du Rôle (1999), Contes libertins e faulas amorosas (2000), L’Eròi talhat (2001), Lo Fiu de l’Uòu (2001), Lei Miraus Infidèus (2002), Lo Viatge grand de l’Ulisses d’Itaca (2004), Lei Vidas d’Atanasi (2005). En poesia ha publicat l’antologia Dire (1945-53), La loba (1959), Poèma a l’estrangièra (1960), Aire Liure (1974) i Lausa per un solèu mòrt e reviudat (1984), La Gacha a la cistèrna (1998), Cosmographia monspessulanensis (2001), entre d’altres. També ha produït un teatre d’animació social: Dòm Esquichòte (1973), Lei cascavèus (1977) i La Croisade (1983). Fou president de l’Institut d’Estudis Occitans, però el 1981 abandonà aquesta organització per diferències amb altres dirigents. El 1974 presentà la seva candidatura a les eleccions presidencials franceses, que fou rebutjada. Gran coneixedor de la cultura catalana, estigué de sempre vinculat a les activitats politicoculturals dels Països Catalans.

Col·laboració: 
JCab
Llegir més...