i Lanzarote | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Lanzarote

Paisatge volcànic a l’illa de Lanzarote
© Arxiu Fototeca.cat
Illa de l’arxipèlag de les Canàries, a la província de Las Palmas.
Població: 
141.938 h
[2009]
Extensió: 
806 km2

La capital és Arrecife. Separada de l’illa de Fuerteventura per l’estret de La Bocayna, és la més septentrional i oriental de l’arxipèlag. Al nord hi ha l’arxipèlag Chinijo, l’illa més gran del qual, La Graciosa, depengué administrativament de Lanzarote fins el 2018. D’origen volcànic, Lanzarote és formada de materials basàltics, laves i cendres i té una forma allargada. És constituïda per dos massissos, al N i al S (amb la màxima altitud al N: Peña de Chache, 671 m). El clima és molt àrid. A banda de la capital, altres poblacions importants són Teguise (capital fins el 1847), Yaiza i Tías (on pertanyen els nuclis turístics de Playa Blanca i Puerto del Carmen). L’agricultura, que tradicionalment ha hagut d’enfrontar-se a una escassetat crònica d’aigua amb tècniques especials com ara l’arenado, és dedicada a les hortalisses, els llegums, l’ordi i, especialment, a la vitivinicultura, el sector més important, recuperat després de la crisi del segle XIX i que ocupa més de la meitat de la superfície cultivada. La ramaderia (ovelles, cabres i camells) és molt pobra. L’activitat turística és amb diferència el principal sector econòmic.

Coneguts amb el nom de mahos o majos, els aborígens de l’illa han deixat com a restes més importants el jaciment de Zonzamas (Teguise), on es dedicaven al conreu de l’ordi i on han estat descoberts restes d’habitatges, muralles i nombrosos petròglifs. Descoberta per Lancellotto Malocello, que li donà el nom, Lanzarote fou conquerida per l’expedició de Jean IV de Béthencourt (1402). El 1454 els Reis Catòlics atorgaren a Diego Herrera el domini de l’illa. En 1730-36 un seguit d’erupcions volcàniques afectà greument els habitants de Lanzarote. L’abolició del sistema senyorial (1811) donà pas al llarg dels anys al modern sistema administratiu dels cabildos (1911) per a les Canàries. El gran canvi, però, tingué lloc amb el turisme, iniciat al final del anys seixanta del segle XX. El 1965 la primera dessaladora posà fi a la crònica falta d’aigua. La singuraritat orogràfica de l’illa comportà la creació del parc nacional de Timanfaya (1974) i, el 1993, la declaració de la UNESCO de reserva de la biosfera per a la totalitat de l’illa i les illes i els illots adjacents. Aquestes figures de protecció han constituït un gran reclam turístic i també han contribuït indirectament al fort creixement de la població, que en 25 anys (1993-2018) s’ha duplicat amb escreix.

Data de revisió: 
2018-07-24
Llegir més...