Professor de dret administratiu a la Universidad Complutense de Madrid i lletrat del Consell d’Estat, mantingué sòlides vinculacions amb la dreta ideològica i financera —director general adjunt de Banesto, president de l’Editorial Católica— abans d’ocupar càrrecs governamentals, en els quals fou un representant destacat d’aquests sectors durant la Transició. Membre del Grupo Tácito (1973), amb el qual s’integrà a Unión de Centro Democrático (UCD), fou ministre de Justícia (1976-79), senador per designació reial (1977-79), diputat per Jaén (1979-82) i president del Congrés (1979-82). Quan ocupava aquest càrrec es produí l’intent de cop d’estat del Vint-i-tres de febrer. Un dels líders del sector democratacristià d’UCD, la crisi d’aquest partit el portà (juliol del 1982) a assumir-ne la presidència, però no pogué evitar-ne la dissolució (1983). En les eleccions generals del 1982 fou elegit diputat per Madrid, i l’any següent renuncià a l’escó per a ocupar el càrrec de conseller permanent del Consell d’Estat, de la secció primera del qual el 1995 fou nomenat president. Ingressà a l’Academia de Jurisprudencia y Legislación el 1997 i en fou president els anys 2003-12. Rebé les Grans Creus dels ordes del mèrit civil (1974), de Carles III (1979), de Sant Ramon de Penyafort (1989) i d’Isabel la Catòlica (2010).
Landelino Lavilla (9 de març de 1982)
Congrés dels Diputats
Polític i jurista.