Jean-Marie Gustave Le Clézio

(Niça, Provença, 13 d’abril de 1940)

Escriptor francès.

Procedent d’una família emigrada al s XVIII a l’illa Maurici que posteriorment retornà a França, en 1948-50 visqué a Nigèria, on el seu pare havia estat destinat com a metge, estada que tingué una influència determinant en la seva obra. En 1958-59 estudià a la Universitat de Bristol i, en tornar a Niça feu estudis a l’Institut d’Études Littéraires, on es diplomà el 1963. Posteriorment es llicencià a la Universitat d’Ais de Provença (1964) i es doctorà a la Universitat de Perpinyà el 1983. Ha estat professor en diverses universitats d’arreu del món. Es revelà com a novel·lista el 1963 amb Le procés-verbal, que rebé el premi Renaudot, obra que, influïda pel Nouveau Roman, descriu una realitat quotidiana opressiva de manera tan minuciosa que arriba a assolir un caire fantàstic, tònica que mantingué en les narracions de La fièvre (1965) i Le déluge (1966). Les novel·les posteriors, influïdes per les experiències de les seves estades al Sud-est asiàtic, l’Amèrica Central i, molt especialment Mèxic, assenyalaren un tomb en la seva obra, en la qual contraposa l’artificiositat i l’automatisme de la cultura occidental a la comunió amb la natura i els valors essencials que, segons ell, identifiquen les societats preindustrials que en certa manera reflecteixen un paradís perdut. Fites en aquesta direcció són les novel·les Terra amata (1967), Le livre des fuites (1969), La guerre (1970) i Les géants (1973), que culminen en Désert (1980), premi Paul Morand de l’Académie Française. Reafirmà aquesta perspectiva amb els reculls d’assaigs L’extase matérielle (1967), i Haï (1971), influïdes per la mística i el pensament oriental, i amb la novel·la Ourania (2006). Amb Le chercheur d’or (1985) inicià una sèrie de novel·les en què aprofundeix sobre la identitat a través de la recreació de la trajectòria familiar, que continua amb Onitsha (1991), La quarantaine (1995), Révolutions (2003) i L’Africain (2004). Al mateix temps, a través dels relats Poisson d’or (1997) i Hasard suivi d’Angoli Mala (1999) explora el nomadisme i el desarrelament. Ha traduït també relats mitològics del mèxic precolombí (Les Prophéties du Chilam Balam, 1977 i Relations de Michoacan, 1984) i ha publicat el volum biogràfic Diego et Frida (1993). El 2008 publicà la novel·la Ritournelle de la faim. Aquest any li fou concedit el Premi Nobel de literatura.