S'imposà com a actriu tràgica, i s’introduí en els medis culturals parisencs. Interpretà sobretot Voltaire, Racine i Corneille. Controlada i poc emfàtica, hom la considera un precedent de les tècniques d’actuació posteriors. La seva personalitat i la seva mort misteriosa —potser morí emmetzinada per qüestions de gelosia— inspiraren el drama Adrienne Lecouvreur (1875), d’E. Scribe i Ch.Mourier, i l’òpera Adriana Lecouvreur (1902), de F.Cilea.