Conseller de l’elector de Magúncia (1672), fou enviat a París, on residí quatre anys, decisius per a la seva formació. Sis anys abans, però, quan aspirava a una plaça de professor de filosofia a Leipzig, ja publicà una Dissertatio de arte combinatoria, inspirada en l'Ars magna de Llull. Bibliotecari i historiògraf dels ducs de Hannover, viatjà per tot Alemanya i Itàlia; intensificà, així, els seus contactes amb molts savis de l’època. També es relacionà amb el cercle lul·lià de Magúncia i fou amic de Buchels, col·laborador de Salzinger en l’edició maguntina de les obres de Llull (1721-42). Entre les seves obres cal destacar Discours de métaphysique (1686), Système nouveau de la nature (1695), Nouveaux essais sur l’entendement humain (1705), Essais de théodicée sur la bonté de Dieu, la liberté de l’homme et l’origine du mal (1710), Principes de la nature et de la grâce fondés en raison (1714) i Principia philosophiae more geometrico demonstrata (Monadologia) (1714). Leibniz parteix del racionalisme de Descartes: n'admet —amb la qual cosa s’enfronta amb Locke— l’innatisme de les idees (vérités de raison, necessàries i universals), que contraposa als coneixements empírics (vérités de fait, contingents i particulars), i l’argument a priori de l’existència de Déu, que retoca lleugerament; però se n'aparta quant a la concepció de la res extensa, en atacar-ne el materialisme mecanicista amb una anàlisi que el duu a la mònada com a element últim de les coses, indivisible i, per tant, inextens, immaterial. Tant les substàncies materials com les anímiques són, doncs, mònades, concebudes com a “forces de representació i d’apetició”, essencialment dinàmiques i teleològiques. El món és el conjunt jerarquitzat d’aquestes mònades, simples i independents (incomunicació de les substàncies), però creades per Déu amb una sincronització perfecta; la correspondència, en l’home, entre ànima i cos no és més que un cas d’aquesta harmonia preestablerta. El principi de raó suficient combinat amb el “principi del millor” (la voluntat no pot deixar d’escollir el que la raó presenta com a millor) força a considerar aquest món, en tant que volgut per Déu, com “el millor dels mons possibles” (optimisme leibnizià ridiculitzat per Voltaire). Quant al saber humà, l’ideal leibnizià és de conèixer el necessari i de “reduir-hi” l’empíric, aparentment contingent. Aquesta aproximació al saber diví (veritable mathesis o ciència universal) ha d’ésser intentada mitjançant una combinatòria de conceptes bàsics, que, expressats amb símbols tan rigorosament manejables com els matemàtics, condueixen a unes proposicions absolutament veritables: clar precedent, aquest, de la lògica matemàtica moderna. Bé que una tal forma de matemàtica generalitzada (characteristica universalis) no reeixís, Leibniz contribuí al progrés de les matemàtiques pràctiques amb un descobriment —el del càlcul infinitesimal— decisiu, que ja havia fet poc abans Newton. Però Leibniz, que ignorava el precedent newtonià, utilitzà una notació més clara i insistí més en els aspectes geomètrics. Donà a conèixer la seva troballa en dues memòries (Nova methodus pro maximis et minimis i De geometria recondita et analysi indivisibilium atque infinitorum), publicades els anys 1684 i 1686 en la seva revista de Leipzig “Acta Eruditorum”. Mentre els seus deixebles del continent (els germans Bernoulli, G.de l’Hôpital) contribuïen a estendre el seu mètode i la seva fama per Europa, els amics de Newton l’acusaven de plagiari a la Gran Bretanya. Investigacions fetes modernament han absolt Leibniz d’aquesta greu acusació. En el camp científic, destacà també pel seu invent d’una màquina de calcular.