i Giacomo Leopardi | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Giacomo Leopardi

Literatura
Giacomo Leopardi
© Fototeca.cat
poètica poètica
Poeta italià.
Recanati, 29 de juny de 1798 — Nàpols, 14 de juny de 1837

De família noble i d’idees liberals, el 1831 fou diputat per Recanati a l’assemblea nacional de Bolonya. De vasta cultura —sabia hebreu, grec, llatí, diverses llengües modernes, etc.—, traduí Horaci, Virgili i la Batracomiomàquia ; admirador de la cultura grega, d’Homer i de Dant, se sentia identificat amb Petrarca (hom en publicà una edició de les Rime comentada per Leopardi); fou influït per Tasso, Alfieri, Monti i Foscolo. La seva amistat amb Pietro Giordani i Antonio Ranieri, el darrer amic, i els amors dissortats —era deformat, impotent i malaltís— marcaren en la seva vida una sèrie de fites, generadores de poemes. Escriví les Operette morali (1827; proses satíriques), els Pensieri (1845; elaborats entre el 1832 i el 1836), els tractats Saggio sopra gli errori degli antichi (1846), Storia dell’astronomia (1840) i altres. Entre el 1817 i el 1832 escriví el Zibaldone, diari de vastes proporcions, summa de la filosofia leopardiana. El 1818 començà la sèrie dels Canti amb All’Italia i Sopra il monumento di Dante —filobonapartistes i exaltadors del Risorgimento—, els més notables dels quals són Alla primavera, Ultimo canto di Saffo, Il primo amore, Il passero solitario, L’infinito, Alla sua donna, A Silvia, Canto notturno di un pastore errante dell’Asia, Le ricordanze —màxima expressió de la seva lírica i mena d’autobiografia—, Il sabato del villaggio, Il pensiero dominante, A se stesso i Aspasia . La primera edició completa és del 1835. El 1830 escriví la lletra Agli amici suoi di Toscana (1831), testament literari i sentimental. Segons Leopardi, l’ésser i la vida s’identifiquen amb la felicitat, que es troba en les il·lusions i la fantasia, localitzades en la natura. Rousseaunià, creia que l’estat feliç (= natural) de la humanitat havia estat destruït per la raó i el progrés i que la felicitat havia esdevingut una fita inabastable; d’aquí procedeix el pessimisme de la seva poesia. Rebutjava els neoclàssics, i alhora era parcialment antiromàntic: en la defensa del caràcter fantàstic i no intel·lectual-progressista de la poesia. En canvi, mostra altres trets típicament romàntics: la lluita de l’esperit per la sublimació, el pessimisme, l’amor platonitzant d’arrel petrarquista i el dolor (la seva angoixa personal i la de tota la humanitat). Formalment, els seus poemes presenten un llenguatge molt elaborat.

La influència de Leopardi als Països Catalans es reflecteix en la versió dels Pensaments (1912), a cura d’Albert Aldrich, i sobretot en els comentaris i en les traduccions soltes de Carner, Riba i T.Garcés i en la versió dels Cants (1938), a cura d’Alfons Maseras. A Mallorca i La Veu de Mallorca foren publicades (1928) versions d’alguns Canti , obra de diversos traductors (Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Ferrà, etc.), i Joan Estelrich publicà Els pensaments dominants en la lírica de Giacomo Leopardi ( La Veu de Mallorca , 1918). El 1999 fou publicada una selecció del Zibaldone , traduïda per Assumpta Camps.

Col·laboració: 
RMP / AMS
Llegir més...