Situació i presentació
El municipi de Les, de 23,45 km2, es troba al sector NW de la comarca, estès a banda i banda de la Garona, entre Bossost i el darrer tram del riu a la vall, en una situació molt pròxima als dos passos fronterers amb França (Eth Portilhon i Eth Pònt de Rei). Limita amb els termes aranesos de Bausén i Canejan al N, amb aquest darrer també limita a l’E; termeneja per un punt amb Viella, al SE amb Vilamòs, al S amb Bossost i a l’W amb el terme francès de Luchon.
L’àmbit territorial s’estén dins els límits següents: des del coll d’Era Barracomica, a l’extrem SE, el termenal continua vers el NW pel còrrec d’Era Barracomica fins poc abans de l’aiguabarreig amb el riu de Bordius (a Canejan) i després d’una marcada corba continua igualment vers el NW fins al pla d’Era Cabana, havent passat per Plansorda; gira vers l’W, arriba a la Garona, segueix aigua amunt el curs del riu fins al pont d’Era Lana i continua vers ponent pel pla de Taishoèra i Era Rauèra, el cap d’Es Agudes (1.689 m), el mall de Bessons (1.949 m) i el tuc d’Es Tres Corets o de Còsta Pinent (1.982 m); pren aleshores la direcció S seguint la línia fronterera pel coll de Pontner, Sèrra Longa, el coll de Bedurt, el tuc d’Estiuèra, o mall de Betlan o tuc d’Es Clòts de Bedurt, (2.016 m) i el coll de Hònt Hereda (1.902 m); gira aleshores vers l’E, creua el còrrec d’Es Clòts de Coma i la Garona (vora el pont de Cledes), s’enfila per la serra de Montlude després de passar pel pas de Salòda (1.800 m) i el tuc d’Es Neres (2.259 m). Passat el cim del tuc de Montlude (2.518 m), torna a arribar al coll d’Era Barracomica.
El sector de l’esquerra de la Garona és solcat pel còrrec d’Es Clòts de Coma i la vall del riu d’Antoni, al qual desguassa el riu de Pena-roja, mentre que els afluents de la banda dreta (barrancs d’Eth Telhèr o d’Era Muleta) són menys importants.
El terme comprèn la vila de Les, cap i centre del municipi. L’eix principal de comunicació és la carretera N-230, que segueix el curs de la Garona.
La població i l’economia
La població ha estat alta des dels primers censos amb relació als altres nuclis aranesos (superada en general només per Viella, Salardú, Arties o Vilac). Vers el 1292 tenia 90 focs i 90 hospitia o cases, focs reduïts a 40 el 1555, i estabilitzats de nou a 80 el 1613. El segle XVIII fou negatiu (209 h el 1716 i només 174 h el 1787). Tingué un augment molt considerable els primers sis decennis del segle XIX (arribà a 803 h el 1860), que no es mantingué (752 h el 1887, 681 h el 1900). Fins el 1920 tornà a incrementar-se (853 h) en contraposició a d’altres municipis, que disminuïren en aquest període, i després d’un nou descens (614 h el 1940), el turisme donà un nou impuls a la població (738 h el 1950, 933 h el 1960). Des d’aleshores el signe fou de nou negatiu: 734 h el 1970 i 559 h el 1981. La tendència, però, canvià al final de la dècada (674 h el 1991) i el creixement demogràfic s’accentuà durant els primers anys del segle XXI (700 h el 2001 i 829 h el 2005).
L’eixamplament de la ribera de la Garona al voltant de la vila (Era Lana de Les) i la poca elevació d’aquesta zona són favorables a l’agricultura. A mitjan segle XIX, segons Madoz, hom conreava uns 1.500 jornals de prats i unes 500 fanecades de terra campa (blat, blat de moro, cànem, patates, fajols, mongetes) i hi havia bestiar boví, oví, cabrú i equí. Del total de terres censades, predominen les pastures permanents i el terreny forestal. A les escasses terres llaurades, s’hi conrea alfals. Pel que fa a la ramaderia, destaca el bestiar oví i boví, i en menor grau el cabrú i l’equí.
Amb relació a les explotacions forestals, el terme de Les té dues muntanyes d’utilitat pública. La dita d’Era Coma e es Pales, a l’esquerra de la Garona i l’anomenada d’Era Seuva e Casteret, a la dreta de la Garona. En la partida anomenada Es Emprius, els veïns de Bossost tenen mancomunitat de gaudir de pastius amb els de Les.
Al sector de migdia, a la dreta de la Garona, hi ha les instal·lacions de la central hidroelèctrica de Cledes, una de les primeres construïdes a la vall, el 1929, en la qual s’emprà una tècnica nova, ja que el canal és en forma de túnel de pressió. Aquest canal aprofitava les aigües de la Garona per un canal obert d’1,59 km de llargada i tenia un salt de 56,2 m de desnivell. Actualment no es troba en funcionament.
La indústria de transformació de la fusta ha estat molt important a Les, però ha anat desapareixent. Al segle XIX hi havia hagut alguns telers, un molí fariner i una serradora que produïa taules i taulons que eren exportats a França. El 1946, Les era el nucli més important de la vall amb cinc serradores (159 treballadors), que representaven la meitat de les empreses i més de dos terços dels treballadors en aquest ram de la comarca (una d’aquestes serradores elaborava paper). El 1972 s’instal·là una serradora de l’empresa CAFISA, encarregada de l’explotació dels boscos de la vall i de dur a terme un pla desenal establert el 1971 amb els ajuntaments aranesos, però el 1979 li fou suspesa la concessió. Cal, però, destacar l’empresa ERIASA que explota una pedrera de granit des del 1986. També hi ha una empresa dedicada a l’aqüicultura.
Actualment, el principal factor generador de llocs de treball al terme és el turisme. Les s’ha anat convertint en un gran centre turístic i d’estiueig que incideix, sobretot, en els camps de l’hostaleria i el comerç. A Les hi ha hotels, pensions, un càmping i un alberg, a la sortida del poble, a 4 km de la frontera.
La vila té un bon nombre de serveis, entre els quals cal destacar l’Escola d’Hostaleria, centre d’ensenyament secundari on s’imparteixen cicles formatius d’hostaleria. Aquesta Escola d’Hostaleria es fundà el 1983 i s’ha anat consolidant dins el sector turístic i de serveis. A Les se celebren diverses fires; pels volts del 6 d’octubre, la Fira de Les, el mes de maig, cap el dia 13, se celebra la Fira de la Primavera i el 8 de desembre es fa la Fira de la Puríssima. Totes tres són fires de caràcter comercial i ramader.
La vila de Les
La vila de Les es troba a 634 m d’altitud, a l’extrem meridional de l’eixamplament de la ribera de la Garona dit Era Lana de Les, formosa plana allargada de N a S amb un clima relativament benigne per la poca alçada i amb possibilitats per als conreus. Només dista 9 km de Fòs, el primer poble francès, de fàcil accés per Eth Pònt de Rei a través de la carretera N-230, i també relativament proper al lloc fronterer d’Eth Portilhon, dins el terme de Bossost.
La part antiga del nucli és a la vora dreta de la Garona, a cavall de l’antic camí ral (Camin Reiau), mentre que l’eixample (sector de Sant Jaume) s’ha construït principalment a la vora esquerra, prop de l’esmentada carretera.
Presideix la part antiga l’església parroquial de Sant Joan Baptista, edifici de construcció moderna, molt espaiós, amb campanar romànic a l’origen i desfigurat després. Fou feta entre el 1790 i el 1819, sobre una edificació del segle XVII.
A la banda de migdia del nucli antic hi ha un petit passeig vora el riu que porta a l’establiment d’aigües termals conegut pels Banhs de Les, que es troben a l’origen de la població. El balneari és un edifici de dues plantes, fet el 1834 i reformat el 1852. Havia estat propietat del comú del poble, però en aquesta època tingueren una concessió al llarg d’alguns anys, per les despeses de construcció, el baró de Les i altres socis. Les aigües eren sulfuroses sòdiques i sorgien a 35 °C. A causa de la construcció de la central elèctrica de Toran, hom topà amb les deus de les fonts termals, que s’han estroncat.
La residència dels barons de Les fou bastida al segle XVII a l’extrem septentrional de la població, enmig d’un extens parc d’arbres fruiters. Els hereus del darrer baró la vengueren a una comunitat de religioses franceses i després fou noviciat dels germans de les Escoles Cristianes. Darrere aquest edifici, dit Era Baronia, hi ha la capella de Sant Blai, que sembla que pertangué als barons. És d’època romànica, planta semicircular, amb portal adovellat a plena cintra, amb dues espitlleres a cada costat. A l’interior hi havia un altar barroc amb l’escut dels barons, i en un de lateral hi ha la tomba del darrer baró amb una llosa de marbre i una inscripció.
A la vila hi ha diverses associacions i entitats que dinamitzen la vida cultural. La festa major se celebra al llarg de la setmana que va del dia 24 al 29 de juny, entre Sant Joan, Sant Blai i Sant Pere. Entre els actes més importants sobresurt la Crema d’Eth Haro, el dia 23 de juny a la nit, un tronc d’avet de 8 a 10 m de llargària que es col·loca d’un any per l’altre clavat al bell mig de la plaça veïna a l’església de Sant Pere. La tarda del dia de Sant Pere, els últims maridats de la població col·loquen al capdamunt del nou tronc una corona i una creu de flors. A l’agost es fa la Trobada de Música del Pirineu i Acordionistes d’Aran. El dia 25 de juny, festivitat de Sant Blai, es fa un romiatge a la capella del sant.
La història
En època romana ja foren conegudes i utilitzades les fonts termals que fins a època molt recent han donat a Les una funció balneària. S’han trobat altars votius amb inscripcions llatines; un d’ells diu LEXI DEO C. SABI HORT.F, o sigui, ‘Al déu Lexi, C. Sabinus fill d’Hortus’, i un altre, NIMPHIS PROSALUT LEXEIAE V.S.L.M., que vol dir ‘A les nimfes per la salut de Lexeia, vot lliure per un favor obtingut’. Hom ha suposat que el nom d’aquesta divinitat, Lex, és a l’origen del topònim. Aquest surt en documents medievals amb les grafies Lees, Lenes i Lens i el lloc formà part del terçó de Bossost i, a partir de la divisió del segle XV, del d’Es Quate Lòcs.
Les fou l’única població de la Vall d Aran que tingué un règim jurisdiccional senyorial. Ja el 1283 apareix el llinatge dels Les, i el castell de Les, quan Auger de Les, senyor (o castlà) de la vila, lliurà aquesta força —després d’haver-hi introduït 500 soldats enemics en la invasió de la Vall per Felip III l’Ardit, de França—, ja dins la línia profrancesa que gairebé sempre tingueren els senyors de Les (segons Lladonosa els aranesos addictes reprengueren per assalt i incendiaren el castell). La historiografia tradicional recull la concessió de la baronia de Les, amb la jurisdicció civil i criminal, feta per Ferran II el 1478 a Benet Marcó, senyor del castell de Les, per la seva actuació a favor de la monarquia catalanoaragonesa com a capità de les tropes que recuperaren la part baixa de la Vall, ocupada per les tropes dels senyors d’Aura i Comenge al servei de Lluís XI de França. Tanmateix, en documents reportats per Antonio de la Torre, resta clar que el mateix Benet Marcó, el 1484, s’havia posat al costat del comte de Pallars en les lluites que aquest mantingué contra el rei català, lluites que resolgué la invasió del comte de Cardona (futur marquès de Pallars) del veí Pallars. Sigui com sigui, Carles V ratificà el 1528 la baronia de Les (sense la jurisdicció criminal, però) i encara Felip IV de Castella el 1649. Malgrat que ha estat escrit també que el castell de Les havia estat destruït durant la guerra dels Segadors, en la relació de J.F. de Gràcia del 1613 ja consta que els únics vestigis de la fortalesa, destruïda en la invasió de la fi del segle XV, eren una torre molt forta sobre una penya, als afores de la vila, descripció que correspon a la torre de Pijoert.
Precisament a mitjan segle XVII la baronia passà (1649) a Ramon J. Cao de Benòs, del llinatge que la mantingué fins a la fi de l’Antic Règim. Sembla que la moderna residència dels barons, al N de la població, voltada d’un extens parc, fou feta després de la guerra dels Segadors. El 1702 el baró de Les figura a la cort de Barcelona com a governador militar de la Vall; fou partidari de Felip V en la guerra de Successió (dins la tradició familiar, profrancesa) i, empresonat pels austriacistes al comtat de Ribagorça, fou afusellat el 1707. Una vegada la Vall fou ocupada pels filipistes, el succeí el seu fill (conegut per Gaspar de Les), el qual, com a governador, hagué de lluitar contra els francesos en la guerra de la Quàdruple Aliança defensant Castell-lleó el 1719 i, fet presoner, fou dut a França. Signada la pau, tornà a la Vall i recuperà el seu càrrec (1721). El darrer baró fou Josep Eustaqui Adolf Cao de Benòs, mort a Tolosa de Llenguadoc el 1856 i enterrat a la capella de Sant Blai de la seva residència a Les.