i Letònia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Letònia

Nom oficial deRepública de Letònia, Nom oficial deLatvijas Republika (lv), Nom letó deLatvija (lv)
Nom oficial deRepública de Letònia, Nom oficial deLatvijas Republika (lv), Nom letó deLatvija (lv)

Estat de l’Europa septentrional que limita al N amb Estònia, al S amb Lituània, a l’E amb Rússia i Bielorússia, i a l’W és banyat per la mar Bàltica; la capital és Riga.
Població: 
2.036.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
64.589 km2

La geografia física

El territori de Letònia és format per una plana, amb turons a l’E i a l’W. El clima és entre marítim i continental; la temperatura mitjana pel juliol és de 16-18 °C. El 52% dels sòls són de podzol. Prop d’un 70% dels terrenys agrícoles són extremament humitejats, per la qual cosa s’hi porten a terme treballs de bonificació. La xarxa hidrogràfica, amb un total de 38.000 km de longitud, pertany a la conca de la mar Bàltica; els rius més importants són el Daugava (Dvina Occidental), el Lielupe, el Venta i el Gauja. Hi ha uns 3.200 llacs, la majoria d’origen glacial, que ocupen l’1,5% del territori, i aiguamolls (5%).

La geografia econòmica i l’economia  

Palau de la capital de Letònia, Riga
© Corel
L’agricultura i la ramaderia aporten el 4% del PIB i ocupen el 15% de la població activa (1998). Els conreus  més destacats (27% del territori) són les patates, la bleda-rave sucrera, el lli, el farratge i els cereals. Més importants són la ramaderia (bestiar boví, per a l’elaboració de productes lactis, i porcí), la pesca (per a l’exportació) i l’explotació forestal (els boscos ocupen el 45% del territori). Assolida la independència, hom procedí a reprivatitzar la terra, col·lectivitzada sota el règim soviètic. Pel que fa a la indústria (20,2% del PIB i 17% de la població activa), destaquen el tèxtil, l’elaboració de la fusta i les arts gràfiques, la indústria alimentària i la paperera. La mineria és gairebé inexistent; la torba i el guix en són els únics productes destacats. Gairebé tota l’energia és importada. Els serveis representen el 55% del PIB i ocupen el 58% dels actius. El comerç exterior és deficitari, i, pel que fa a les exportacions, es componen principalment de paper i productes derivats (una tercera part), tèxtils (16%) i productes alimentaris (10%). Importa maquinària (20%), productes químics (11%), petroli i hidrocarburs (11%) i equipament de transport (8%). Els principals clients i proveïdors són la UE (especialment Alemanya, Finlàndia i Suècia), Rússia (per al petroli i l’energia) i els altres dos estats bàltics. Pel que fa als transports, la xarxa ferroviària comprèn uns 2.500 km i la de carreteres 56.000 km (menys de la meitat de les quals eren asfaltades el 1998). Els ports principals són a Riga, Ventspils (per al petroli) i Liepāja. Els aeroports internacionals són a Riga i Velpaja. La renda per habitant és de 2.420 $ (1998), un 11% de la renda mitjana de la UE. En 1990-99 la mitjana del creixement anual del PIB fou negativa (-4%), i assolí el punt més baix el 1992 (-34%), però a partir del 1994 ha estat de signe positiu.  Amb un fort creixement des del 1995, Letònia és un dels estats sorgits de l’antic bloc soviètic que més bé s’ha adaptat a l’economia de mercat: després d’una davallada el 1999 per les repercussions de la crisi russa, el creixement del PIB –situat al voltant del 3,5% aquest darrer any– assolí  una mitjana anual del 7,2% en 2000-04. Tot i l’atur (al voltant del 10%) i la pobresa de la població rural, el panorama era en general favorable i facilità que Lituània fos declarada formalment candidata a la UE el 2002 i que al maig del 2004 fes efectiu l’ingrés a aquest organisme. La introducció de l’economia de mercat, la reorganització del sector públic i les repercussions de les crisis de Rússia (de la qual depèn per al proveïment energètic) són els principals reptes que Letònia ha hagut d’afrontar des de la independència (1991). Letònia rep ajuts de l’FMI i del BERD. El 1999 ingressà a l’OMC.  

La geografia humana 

Letònia és un país poc poblat (36 h/km2 el 2001). Un 70% de la població és urbana. A la dècada de 1990, el baix índex de natalitat (8‰ el 1999), superada per la mortalitat (13‰), i una emigració considerable provocaren el descens de la població (vora un 10% en 1989-2000), un 57% de la qual és letona i un 30% russa. El catolicisme i el protestantisme són les principals confessions (15% respectivament), mentre que la religió ortodoxa és professada per un 8% de la població. La forma de govern és la democràcia multipartidista. El Parlament (Saeima) unicameral, de 100 escons, es renova cada tres anys per sufragi universal directe. El president és elegit cada tres anys. Letònia és membre de l’ONU, el BERD, l’OSCE i l’OMC. 

La història 

Dels inicis a la independència

Ocupada a l’època prehistòrica pels pobles finoúgrics, l’arribada dels bàltics relegà els livonians cap a les costes del golf de Riga. Les tribus livonianes i bàltiques que habitaven l’actual Letònia foren sotmeses pels cavallers teutònics alemanys, els quals començaren a colonitzar Letònia (segle XII) i dominaren totalment el país. El procés de colonització anà molt lligat al de la cristianització, i la població autòctona hagué d’acceptar el cristianisme, alhora que esdevenia la serva dels senyors alemanys, que imposaren la societat feudal i mantingueren llur predomini social fins al segle XX. 

Del segle XIV al segle XVIII, la Letònia actual, composta aleshores de Livònia i Curlàndia, sofrí diverses invasions: daneses, russa (Ivan II, 1557-58) i sueca (1561), i passà sota la sobirania polonesa (1561) amb una gran autonomia política fins al segle XVIII, que Rússia s’annexà el país (Livònia el 1710 i Curlàndia el 1795). Al segle XIX començà una intensa política de russificació, que fracassà a causa del desvetllament nacional i lingüístic dels camperols benestants letons, sobretot des del 1861, que s’enfrontaren a la russificació amb èxit. Els letons sofriren una dura repressió en fracassar l’aixecament del 1905, però el 1917 els regiments letons contribuïren eficaçment al triomf de la revolució bolxevic.

Els alemanys ocuparen tot el país (1918) i intentaren la constitució d’un estat autònom dependent d’Alemanya, però els letons, amb l’ajut dels aliats, proclamaren la independència de Letònia (1918), reconeguda pels soviètics el 1920. El 1922 una nova constitució establí un règim parlamentari burgès, que afavorí la reforma agrària, però el 1934 Kārlis Ulmanis, líder de la dreta agrària, donà un cop d’estat i assumí tots els poders. Arran de l’ocupació de Letònia per la Unió Soviètica (1940), hom proclamà la república soviètica i la seva incorporació a l’URSS.  

La Letònia soviètica (1940-1991)

Mentrestant, Ulmanis i milers de letons eren deportats a Sibèria. Ocupada pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial (1941-44), fou reincorporada de nou a l’URSS, que hi intensificà la política de russificació, combatuda clandestinament pel nacionalisme letó. 

La perestroika, engegada oficialment per Gorbačov al maig del 1987, desencadenà un fort impuls vers l’autogovern de les repúbliques no russes, especialment les bàltiques, que foren les que es decantaren per la independència més aviat i amb més decisió. El 1986 tingueren lloc les primeres manifestacions antisoviètiques, impulsades conjuntament per nacionalistes i ecologistes, i el 1988 fou creat el Front Popular Letó, amb l’objectiu d’assolir la independència. 

De l’onada de manifestacions subsegüents, destacà la cadena humana formada el 23 d’agost de 1989 que, amb la participació d’un milió de lituans, letons i estonians, pretenia condemnar el pacte germanosoviètic que el 1939, també el 23 d’agost, havia annexat aquestes repúbliques a la Unió Soviètica. A partir d’aleshores els esdeveniments es precipitaren: el 17 de novembre el Parlament declarà nul el pacte; el 12 de gener de 1990 s’abolí el paper que el Partit Comunista tenia com a dirigent polític del país; el 4 de maig el Parlament votà una declaració d’independència; el 20 de gener de 1991 les forces soviètiques actuaren a Riga —després de dissoldre algunes manifestacions a Lituània—; el 3 de març un referèndum (declarat nul pel govern de Moscou) es pronuncià per la independència del país; el 17 del mateix mes, Letònia es negà a participar en el referèndum general celebrat en moltes de les repúbliques soviètiques sobre el futur de la Unió; i el 21 d’agost fou proclamada la independència del país, que fou reconeguda per Moscou el 2 de setembre. Com Lituània i Estònia, Letònia no s’adherí a la CEI. 

De la recuperació de la independència ençà

Des de la independència, Letònia esdevingué la república bàltica políticament més estable. El govern d’Ivars Godmanis es mantingué en el poder sense gaires conflictes fins a les eleccions legislatives del juny del 1993, que el Consell Suprem fou reemplaçat per la Saeima, el Parlament anterior a l’absorció soviètica, de cent membres. Guntis Ulmanis, de la Unió Rural, passà a encapçalar un govern de coalició juntament amb la Via Letona, de centredreta; Valdis Birkavs fou investit nou president. Arran dels desacords en matèria de política econòmica, la coalició governamental es dissolgué al juny del 1994. Māris Gailis, de Via Letona, formà govern amb la Unió Política dels Economistes.

A l’agost del 1994 les tropes russes es retiraren de Letònia. Tot i així, entre aquests dos països restaren nombroses qüestions que foren motiu de polèmica (fronteres, taxes duaneres i la llei de ciutadania, aprovada el 1991, per la qual aquesta només s’atorgava als que la detenien abans de l’ocupació soviètica del 1940 o als seus descendents) motiu de polèmica. Al febrer del 1995 Letònia fou readmesa al Consell d’Europa.

La fallida del banc comercial més important del país, la Banka Baltija, provocà un canvi dràstic en el panorama electoral: en les eleccions legislatives de l’octubre del 1995 el partit del Govern, Via Letona, quedà només en tercera posició, amb el 15% dels vots, mentre que el Partit Democràtic Saimnieks, de centreesquerra, fou el més votat, seguit pel Moviment Popular Letó. Després de llargues negociacions, el 21 de desembre es formà un govern dirigit per l’independent Andris Šķēle, al capdavant d’una coalició de sis partits que abasta tot l’espectre polític. Al juny del 1996 la Saeima confirmà Guntis Ulmanis president de Letònia. Les eleccions legislatives d’octubre del 1998 no significaren cap canvi en la composició del govern, que continuà dominat pel centredreta i amb el suport d’una coalició quadripartida formada pel Partit del Poble (24 escons), la Via Letona (21), Harmonia Nacional (8) i Pàtria i Llibertat/LNNK (17).

Al mes d’octubre del 1998, guanyà en referèndum l’ampliació de la ciutadania a les minories no letones, especialment les minories russes, tot i que es continuava exigint el coneixement de la llengua pròpia del país. Una vegada acomplerta l’exigència de naturalització de les minories, Letònia entrà en negociacions amb la Unió Europea amb vista a la seva propera incorporació l’any 2003, que tingué lloc, finalment, al maig del 2004, precedida al març per l’entrada a l’OTAN.

 El 1999 Vaira Vīķe-Freiberga fou elegida presidenta (la primera dona en el càrrec en un país de l’antic bloc comunista). Al mes de maig del 2000, dimití el càrrec el primer ministre, Andris Šķēle, substituït per Andris Bērziņš, del partit Via Letona. En les eleccions de l’octubre del 2002, per primer cop Via Letona no assolí representació, i emergí com a primera força el partit de la Nova Era, centrat en la lluita contra la corrupció, liderat per Einars Repše, el qual esdevingué primer ministre d’un govern de coalició dissolt al febrer del 2004 per desavinences internes. Al març es constituí un govern en minoria format pels ecologistes, la Unió de Grangers i altres partits menors, i encapçalat per Indulis Emsis, que fou dissolt al seu torn a l’octubre en perdre la votació sobre el pressupost del 2005, i succeït per una nova coalició amb Aigars Kalvītis com a cap de govern. Tanmateix, la inestabilitat conegué un nou episodi a l’octubre amb la dimissió del titular d’interior com a protesta pel finançament del seu ministeri.

En un àmbit més social, les reivindicacions de la minoria russa (prop del 30% de la població, part de la qual es nega a aprendre el letó) seguiren essent motiu de tensions: el 2002, a instàncies dels estats occidentals i de Rússia, el Parlament derogà la llei segons la qual els candidats a diputat havien de ser letòfons. Al febrer del 2004, l’aprovació de la llei que restringia el rus a les escoles fou novament motiu de protestes. Al maig del 2005 es desencadenà una polèmica amb motiu de la participació de Letònia en la celebració de l’aniversari de la victòria sobre el Tercer Reich a Moscou, a la qual, a diferència dels altres dos països bàltics, finalment assistí la presidenta Vaira Vīķe-Freiberga. La comunitat russòfona renovà les protestes a l’agost del 2006, amb motiu de l’aprovació d’una llei de ciutadania que exigia un determinat nivell de coneixement del letó. Tot i les tenses relacions amb Rússia, al març del 2007 Letònia signà un tractat de demarcació fronterera. Pel que fa a la Unió Europea, al maig del 2008 el Parlament aprovà el Tractat de Reforma de la Unió Europea (o Tractat de Lisboa), bé que dos mesos abans havia estat criticada per les institucions comunitàries per haver tancat un acord bilateral amb els EUA pel qual s’eliminaven els visats d’entrada entre els ciutadans d’ambdós estats.

Durant la segona meitat de la dècada del 2000 continuà la inestabilitat política. A l’octubre i al desembre del 2005 dimitiren, respectivament, els ministres d’interior i de defensa, el primer en protesta per la dotació pressupostària assignada al seu ministeri i el segon per acusacions de corrupció. A l’octubre del 2006 la coalició governant encapçalada per Aigars Kālvitis fou confirmada en el poder, però al desembre de l’any següent aquest dimití arran dels intents de fer cessar el fiscal anticorrupció. El substituí com a primer ministre Ivars Godmanis, que hagué de fer front a la crisi econòmica mundial desencadenada el 2008, que tingué repercussions especialment greus a Letònia. El 2007 Valdis Zatlers substituí Vīķe-Freiberga en la presidència del país.

Al febrer del 2009, la coalició de govern es trencà arran de les diferències sobre les condicions imposades pel pla de rescat del Fons Monetari Internacional (que al desembre de l’any 2008 havia aprovat un fons d’ajut per a Letònia). Al març del 2009, el partit de centredreta Nova Era encapçalà un nou govern de coalició amb Valdis Dombrovskis com a primer ministre. Al juny es reproduí la crisi de govern, quan el ministre de sanitat dimití en protesta pels retalls en el pressupost, però a l’agost el govern i els sindicats arribaren a un acord en els retalls sobre les despeses socials per tal d’accedir a un nou tram d’ajuts de l’FMI. Amb un atur del 22% al final del 2009 (el més alt de la Unió Europea), les retallades foren novament motiu de discòrdia l’any següent i de dissolució del govern al març del 2010. Tanmateix, en les eleccions de l’octubre la coalició Unitat, amb Nova Era com a partit principal, fou confirmada com a força més votada, amb 33 dels 100 escons i amb Dombrovskis al capdavant.

Al maig del 2011 el president Zatlers féu ús de la clàusula constitucional que li permetia dissoldre el Parlament. La iniciativa, que justificà per l’extensió de les pràctiques corruptes en la vida política, fou aprovada en un referèndum celebrat al juliol. Les eleccions legislatives anticipades se celebraren al setembre, i n'emergí com a força més votada el partit prorús Centre Harmònic, que obtingué el 28,3% dels vots. En segona posició se situà el Partit Reformista de Zalters (20,8%), i en tercer i quart lloc, Unitat, del primer ministre Dombrovskis (18,8%), i l’Aliança Nacional (13,8%), respectivament. 

Aquests tres partits formaren un govern de coalició i impediren al Centre Harmònic l’accés al poder. L’executiu continuà aplicant les rigoroses mesures d’austeritat amb l’objectiu d’accedir a la zona euro, que finalment s’esdevingué l’1 de gener de 2014. A banda, al febrer del 2012 fou celebrat un referèndum promogut per la comunitat russòfona, en el qual es rebutjà per àmplia majoria donar al rus l’estatut de llengua cooficial. Al novembre del 2013 Dombrovskis presentà la dimissió després de la mort de 54 persones per l’ensorrament del sostre d’un supermercat, causat presumptament per irregularitats en la construcció.

Data de revisió: 
2014-01-15
Llegir més...