i Libèria | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Libèria

Nom oficial deRepublic of Liberia (en)
Nom oficial deRepublic of Liberia (en)

Estat de l’Àfrica occidental, que limita al N amb Guinea, a l’E amb la Costa d’Ivori, al S i al SW amb l’oceà Atlàntic i al NW amb Sierra Leone; la capital és Monròvia.
Població: 
4.052.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
96.917 km2

La geografia

Libèria constitueix un vast altiplà que descendeix irregularment fins a la costa. Hom hi distingeix la costa, baixa i regular, una àrea intermèdia de baixos turons, que s’eleva cap a l’altiplà interior de roques metamòrfiques precambrianes i que culmina als monts Nimba (Guest House Hill, 1.500 m). El clima, subequatorial, és molt humit i calorós, amb temperatures mitjanes anuals de 25°C. Les precipitacions es concentren de maig a octubre, més abundants a la costa que a l’interior (a Monròvia, 3.874 mm anuals). Travessat per nombrosos rius, molt ràpids, tributaris de l’Atlàntic, el país és cobert pel bosc equatorial, excepte els maresmes litorals, coberts de manglars, però el bosc ha estat molt destruït pels humans, que l’han substituït per plantacions.

Bosc de palma a Libèria

L’economia es basa essencialment en l’agricultura (34,5% de la superfície), la qual ocupa el 72% de la població activa. Una gran part de la població practica conreus de subsistència (arròs, batates, mandioca), però és important la productivitat de les plantacions, dirigides per estrangers, on hom conrea cautxú (primer producte d’exportació: 17% de les exportacions), cafè, cacau, bananes i canya de sucre. El bosc cobreix el 32,5% de la superfície, però les dificultats de transport no permeten l’explotació intensa del patrimoni forestal, ric en fusta i essències. Les altres activitats tradicionals, la ramaderia i la pesca, són poc importants. El sector industrial és representat essencialment per les indústries mineres, sobretot el ferro, que contribueix en unes dues terceres parts a les exportacions, amb vasts jaciments a Bomi Hills, riu Mano i monts Nimba, de fort contingut en metall (66-70%), i que és tractat a Buchanan (Libèria és el segon productor de ferro d’Àfrica). La producció de diamants va en decadència, mentre que l’or, la bauxita i el manganès ofereixen perspectives millors. Les mines són explotades per companyies estrangeres. La indústria de transformació és poc desenvolupada: cautxú a Harbel, serradores, elaboració de cafè i cacau. A Monròvia hi ha indústria del ciment i una refineria de petroli. L’explotació minera ha donat lloc a la creació d’una infraestructura de comunicacions modernes, bé que modestes (490 km de línies ferroviàries i 10.087 km de carreteres, de les quals només són asfaltades el 7%). Libèria disposa de la flota mercant més gran del món, a causa del fet que és bandera de conveniència per a molts vaixells d’altres països. L’aeroport principal és el de Robertsfield. La unitat monetària de Libèria és el dòlar liberià.

Libèria és un país poc poblat (21 h/km2), amb una taxa de creixement anual del 17,2‰ (1980-85). L’única ciutat important és la capital, Monròvia; la resta són petits pobles (la majoria al llarg de la costa). La població és urbana en el 39%. És composta principalment per tres grups lingüístics: kru, manding i atlàntic occidental. Els krus habiten l’E i el S del país i són integrats principalment pels basses i els geres (14%); els mandings, que habiten el N, tenen com a principal representant els kpelles (21%); els representants del grup atlàntic occidental, a l’W de Monròvia, són els goles (7%) i els kissis. Hi ha també un 5% de descendents d’antics esclaus nord-americans, localitzats sobretot als pobles i a la costa, els quals fins el 1980 dominaren la vida política del país. La majoria de la població practica ritus animistes (75%); la resta és musulmana (15%) o cristiana (10%). La llengua oficial és l’anglès. D’acord amb la constitució del 1984, Libèria és una república de tipus presidencial. El poder legislatiu és exercit per l’assemblea nacional, que comprèn el senat (26 membres) i la cambra de representants (64 membres). El president de l’estat (com també els membres de l’assemblea) és elegit cada sis anys per sufragi universal. Libèria és membre de l’ONU i de l’OUA.

La història

De la independència al cop d'estat (1897-1980)

Habitada per tribus mandings, no formà cap regne unificat. Anglesos, francesos, holandesos i portuguesos en visitaren sovint les costes per traficar amb esclaus, però no s’hi establiren fins al segle XIX. El 1821 l’American Colonization Society comprà un territori de 12.000 km2 i hi establí antics esclaus nord-americans. El 1847 fou atorgada la independència a Libèria a fi d’evitar enfrontaments amb la Gran Bretanya, que, com França, reconegué de seguida el nou estat africà.

Els negres americans constituïren aleshores una aristocràcia que oprimí la població autòctona. França, la Gran Bretanya i Alemanya intervingueren constantment en els afers interns liberians, i solament la protecció nord-americana evità la desmembració de Libèria. Després de la Primera Guerra Mundial el país restà encara més mediatitzat pels europeus i els nord-americans. El 1944 William Tubman, del partit whig, fou elegit president, càrrec que detingué fins a la seva mort (1971), en què fou substituït per William Tolbert.

Durant el mandat de Tubman cresqué la inversió estrangera, que el 1960 inicià l’explotació de les mines de ferro i creà una de les flotes mercants més importants del món. Reelegit president el 1975, William Tolbert s’encarà (1979) amb greus avalots provocats per una forta crisi econòmica, i assumí poders dictatorials. El 1980 morí durant un cop d’estat dirigit pel sergent primer Samuel Doe

De la dictadura militar de Doe a la guerra civil (1980-1996)

Doe suspengué la constitució, imposà la llei marcial, perseguí l’oposició i instaurà un consell popular del qual assumí la presidència. A finals del 1989 es descobrí una conspiració per a enderrocar el president. Tot i que en principi no assolí l’objectiu que es plantejava, les conseqüències havien d’ésser molt greus: al nord del país començà una rebel·lió que conclogué amb violentes topades amb l’exèrcit, en assassinats de camperols i en l’emigració del país de milers de persones.

Davant la virulència dels combats entre les forces rebels i les lleials al president, amb proporcions d’una veritable guerra civil, la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO) decidí d’intervenir-hi. Samuel Doe fou mort el 10 de setembre de 1990 pels soldats de Prince Johnson, i el mes de setembre se signà un alto-el-foc a Mali. La força pacificadora aconseguí d’imposar un govern de transició dirigit per Amos Sawyer, però no fou possible d’arribar a cap acord sobre el futur president del país.

Tanmateix, continuatren els enfrontaments entre diverses organitzacions armades, entre les quals destacava l’ULIMO, una coalició de seguidors de l’antic president S. Doe que, a l’octubre del 1991, conjuntament amb el Front Nacional Patriòtic Liberià (FNPL) subscriví un acord de pau, però aquest pacte no fou acceptat pel Front Nacional Patriòtic Independent de Libèria (FNPIL). Les forces de pau trameses per la CEDEAO s’aliaren amb l’ULIMO i entraren en combat a Monròvia contra l’FNPL.

Al juliol del 1993, el govern interí d’Amos Sawyer, l’ULIMO i l’FNPL arribaren a un nou acord de pau, i al març del 1994 s’establí un executiu de coalició. Als primers mesos del 1994 s’inicià un lent desarmament de les milícies, però el retard en l’acompliment dels acords de pau afavorí la reactivació dels combats. Les Forces Armades Liberianes (AFL, els seguidors del difunt dictador Doe) protagonitzaren, al setembre del 1995, un cop d’estat que fracassà.

Als enfrontaments entre l’ULIMO, l’FNPL i l’AFL —i les seves múltiples faccions— s’afegiren els de nous bàndols de recent aparició. Centenars de milers de liberians fugiren de la guerra i es refugiaren als països veïns. La CEDEAO es veié impotent per a controlar el caos, tot i el suport financer que li atorgà el govern dels Estats Units. Amb períodes de major i menor intensitat, els combats se succeïren durant el 1996.

El regim militar de Charles Taylor (1996-2002)

En les eleccions presidencials del juliol del 1997 sortí guanyador el ‘senyor de la guerra’, ara dedicat a la política, Charles Taylor, al capdavant del l’FNPIL, que després es transformà en el Partit Nacional Patriòtic (NNP). Des d’aleshores, Taylor endegà una política de reforç de la seguretat militar del país, deixant de banda la reconstrucció econòmica i social: donà àmplies prerrogatives a les forces de seguretat, intervingué en conflictes exteriors com el de Sierra Leone i pressionà les Forces d’Interposició de l’Àfrica Occidental de la CEDEAO perquè abandonessin el país, per entendre constituïda la legalitat.

En aquest context, al final del 1998 renasqueren els conflictes interns contra antigues faccions de la guerra civil, que es mantingueren fins l’any 2000 amb acusacions contra Guinea per col·laborar amb els grups bel·ligerants i donar-los suport. Al juliol del 2000, la Gran Bretanya amenaçà amb sancions si persistia el suport del país als rebels de Sierra Leone. La guerra civil que enfrontava el govern de Charles Taylor amb l’oposició dels Liberians Units per la Reconciliació i la Democràcia (LURD) i el Moviment per la Democràcia a Libèria (MODEL) es veié agreujada des de mitjan anys noranta per l’esclat del conflicte armat de Sierra Leone.

Diversos estats de la regió acusaren el govern liberià d’intervenir-hi a favor de la guerrilla antigovernamental, amb la qual el govern de Taylor intercanviava armes per diamants. El 2001 el Consell de Seguretat de l’ONU imposà a Libèria un embargament per tal de tallar aquest tràfic. A l’inici del 2003 l’ofensiva rebel amenaçà seriosament el règim i, simultàniament, un efímer acord de pau, Taylor fou acusat de greus violacions dels drets humans en el conflicte de Sierra Leone.

Entre el juliol i l’octubre, la CEDEAO, els EUA i l’ONU desplegaren a Libèria tropes d’interposició. Al juliol, el govern, el LURD i el MODEL signaren un acord de pau a Accra (Ghana), i a l’agost Taylor abandonà el país.

Reconstrucció del país i restabliment del multipartidisme (del 2003 ençà)

A l’octubre entrà en vigor un govern de transició fins a la celebració d’eleccions, previstes per al 2005. L’independent Gyude Bryant fou nomenat primer ministre interí, i al novembre del 2005 fou elegida en les eleccions presidencials la líder opositora Ellen Johnson-Sirleaf, que s’enfrontava a l’exfutbolista George Weah.

Johnson-Sirleaf fou la primera dona a accedir a la presidència d’un país africà. Els anys de guerra civil (1989-96 i 1998-2003) provocaren desenes de milers de desplaçats i de refugiats (als quals cal sumar els procedents del conflicte de Sierra Leone) i devastaren l’economia del país.

Al febrer del 2004, tingué lloc una conferència de donants que aprovà un important volum d’ajuts per a la reconstrucció. Bé que amb una intensitat més moderada, la continuació de la violència comportà que al juny del 2005 l’ONU decretés un veto a l’exportació de diamants. L’ONU instà també les noves autoritats a la congelació dels comptes corrents de Taylor, i amb el concurs de la comunitat internacional fou creat un organisme de supervisió de les finances de l’estat a fi d’impedir la corrupció. 

Al febrer del 2006 hom creà una Comissió de la Veritat i la Reconciliació per a investigar les atrocitats comeses entre els anys 1979 i 2003. El 2009 aquest organisme recomanà l’exclusió de la vida política d’un gran nombre d’alts funcionaris i polítics per haver participat en algun govern de les dictadures. Entre aquestes persones hi havia la presidenta Johnson-Sirleaf, tot i que anteriorment havia reconegut el seu error.

Taylor fou detectat i detingut a Nigèria l’any 2006, quan intentava tornar a Libèria. Al juny del 2007 hom n'inicià el judici per crims contra la humanitat. El procés s’allargà fins a l’abril del 2011, però el tribunal anuncià que el veredicte s’emetria a finals d’any.

Els anys següents tingué lloc una progressiva normalització i pacificació del país. Els esforços en la reconstrucció del país foren reconeguts pel Consell de Seguretat de l’ONU, que aixecà l’embargament en l’exportació de fusta (2006) i diamants (2007). A finals d’aquest mateix any, però, es reinstaurà l’embargament en la importació d’armes (aixecat el 2006 per a facilitar la reconversió de l’exèrcit) a causa de la l’augment d’enfrontaments amb armes de foc. Al gener del 2010 al nord del país tingueren lloc greus enfrontaments entre musulmans i cristians.

La situació de pobresa era tan extrema que al gener del 2008 el Tribunal suprem declarà els alcaldes elegibles directament per la presidència per manca de mitjans. L’any 2008 s’efectuà el primer cens des del 1985, i el 2009 la presidenta declarà l’estat d’emergància en resposta a un seguit de males collites. Al setembre de l’any següent, diverses organitzacions financeres internacionals acordaren la supressió de part del deute extern liberià.

Al setembre del 2009 el Consell de Seguretat aprovà allargar la missíó d’interposició  de les Nacions Unides (UNMIL) fins a la celebració de les eleccions presidencials del 2011. Al gener de 2010, contravenint manifestacions anteriors, Sirleaf-Johnson anuncià la intenció d’optar a la reelecció. A l’octubre del 2011 li fou concedit el premi Nobel de la Pau i al novembre guanyà en segona volta les eleccions presidencials. El seu principal rival, Winston Tubman, es retirà de la cursa electoral després de la primera volta al·legant manipulació dels vots i irregularitats, però segons els observadors internacionals, la consulta fou considerada en conjunt acceptable.

Llegir més...