i Linyola | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Linyola

Linyola
© Fototeca.cat
Municipi del Pla d’Urgell.
Població: 
2.836 h
[2009]
Extensió: 
29 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Linyola, de 28,66 km 2 d’extensió, és situat al sector septentrional del Pla d’Urgell. El 1988 se segregà de la comarca de la Noguera i fou inclòs a la nova comarca del Pla d’Urgell. Confronta amb els municipis noguerencs de Bellcaire d’Urgell al N, Penelles a l’E i Vallfogona de Balaguer a l’W; amb Ivars d’Urgell també a l’E, el Poal i Vila-sana al S i Bellvís i l’enclavament d’Arrufat (pertanyent a aquest mateix municipi) a l’W, tots de la seva mateixa comarca. El terme és regat pel canal del Sió, a tramuntana i a llevant, i pel Riu Corb, a migdia. Hi ha unes petites llacunes endorreiques, una al N de la vila, intermitent, i una altra al SW, permanent.

A més de Linyola, al límit amb Bellcaire d’Urgell hi ha l’antic despoblat de Golifàs, o Gallifàs, dins la parròquia de Linyola, i la partida de Remolins, on el monestir de Santes Creus hi tingué alguns drets i que al segle XV ja era despoblada. Altres partides del terme són la Canalada, los Corrals de Martí i el Pla de la Font, al sector septentrional; lo Camí dels Arcs, les Cendroelles, les Sogues, el Prat, la Plana i lo Gatellar, en la zona central del terme; i la Llacuna, Bocadella, la Vinya, Sarsènit, la Coma i lo Tossal, al S.

L’eix principal de comunicació és una carretera local que prové de Mollerussa, passa per la vila de Linyola i d’ací es bifurca en dos brancals, amb accés tots dos a la carretera comarcal C-53 de Balaguer, per Bellcaire o bé abans d’arribar a Penelles. Diversos camins veïnals comuniquen la població amb els Arcs i Vallverd.

La població i l'economia

Les dades més antigues de població ( linyolencs ) d’aquest municipi són del final del segle XIV (1378), quan Linyola tenia 42 focs. Posteriorment, el 1553, hi havia 105 h. Al principi del segle XVIII (1718) la població era de 164 h i durant tot aquest segle el creixement demogràfic fou constant (524 h el 1787). El segle XIX s’inicià amb un cert retrocés respecte a les xifres assolides anteriorment (502 h el 1830 i 496 h el 1842), però el 1857 Linyola ja tenia 980 h i a l’inici del segle XX (1900) la població havia arribat als 1 439 h. El 1936 n'hi havia 2 013 h, i després del descens ocasionat per la guerra civil de 1936-39 (1 924 h el 1940), el 1950 tenia 2 099 h. A partir d’aleshores, llevat d’alguna vacil·lació, la progressió demogràfica ha estat constant i continuada: 2 166 h el 1960, 2 322 h el 1970 (dels quals només n'hi havia 60 de poblament disseminat), 2 262 h el 1981, el primer en molts anys que es donà un descens, 2 385 h el 1991, 2 397 h el 1999 i 2 587 h el 2005.

Pel que fa a l’economia, el terme és regat pel canal d’Urgell (per la Séquia Segona), el canal del Sió i el desguàs del Masó (o d’Almassor), el que ha fet que predominin les terres de regadiu. Els conreus més importants són el farratge (alfals), els cereals (blat i panís) i els fruiters (pomeres i pereres). La ramaderia també té un paper important al terme. Destaquen l’aviram, la cria de bestiar porcí, i en menor quantitat, el boví i l’oví.

Quant a la indústria, a la vila hi ha un escorxador, edifici modernista de principis de segle XX, i la Cooperativa del Camp, que produeix i comercialitza pinsos, farina i oli; destaquen també les empreses del ram de la construcció i la confecció (Cooperativa Industrial i Producció Auxiliar), que es dedica a fer peces de vestir.

La vila de Linyola

La vila de Linyola, a 248 m d’altitud, és emplaçada sobre una minsa elevació, al sector més alt del terme. La població, l’eix principal de la qual és la carretera de Bellcaire a Mollerussa, s’ha desenvolupat al SW del nucli antic.

Linyola L’església parroquial de Santa Maria vista des de la plaça d’Àngel Guimerà
© Fototeca.cat
Com en molts altres llocs aquest poble va anar creixent a partir d’un nucli central, presidit pel castell, el record del qual només perdura en la toponímia (carrer, travessia del Castell). En aquest sector, presidit per l’església parroquial de Santa Maria, es conserven encara alguns grans casals dels segles XVI, XVII i XVIII, construïts sobre porxos. Les muralles i els tres portals que tenien han anat desapareixent en les successives ampliacions i modificacions del traçat urbà.

L’església parroquial, que fins al primer terç del segle XX tingué comunitat de beneficiats, és un edifici d’una sola nau amb capelles laterals entre els contraforts, absis poligonal i campanar de vuit cares sobre el costat esquerre de la façana. És un exemple d’edifici gòtic molt tardà amb elements que ja són plenament renaixentistes (pilastres amb capitells clàssics a l’interior i portades a l’exterior, de les quals la que centra la façana principal són de finals del segle XVI). Darrere el temple, hi ha restes de murs probablement romans.

La façana principal del temple dóna a la plaça de l’Església, porxada, on s’obre també un magnífic palau renaixentista que manà construir el vilatà Joan Fornes  al segle XVI, segons els darrers estudis que contradiuen la fins ara creença de que l’edifici havia estat propietat dels barons de Linyola i que s’havia edificat sobre el solar d’un antic castell. Posteriorment l’edifici passà a mans dels Cava i dels Galceran, qui el vengueren al poble l’ any 1902. Anomenat popularment el Castell, l’edifici és utilitzat com a casa de la vila; la dovella central de la portada porta la data del 1556. Construït amb pedra, bellament escairada i tallada, als baixos s’obren uns porxos, a la planta noble hi ha diversos finestrals emmarcats per semipilastres i entaulaments classicitzants (alguns dels quals aixopluguen escuts) i al pis alt hi ha una galeria de petits arquets carpanells.

Al carrer Major, prop de l’ajuntament i de l’església parroquial, hi ha una edificació de caràcter senyorial que ofereix una organització ben semblant a la de l’ajuntament. Aquest edifici és estructurat en dos pisos, el corresponent a la planta noble presenta tres obertures que donen accés a un balcó, mentre que el superior segueix el ritme d’obertures de l’anterior amb una de més gran central. Si bé la datació no ha estat determinada amb precisió, hom creu que pot ser del voltant del segle XVII (com el palau dels barons de Linyola), per bé que pot reflectir intervencions més acostades.

Quant a la vida cultural de la vila, Linyola disposa de diferents museus etnogràfics on s’exposen tot tipus d’eines del camp i estris antics, entre els que destaquen el Museu del Pagès d’Antoni Mas, el Museu del Pagès de Cal Valent, la Col·lecció de Vins de Josep Puigpinós, i el Museu Pedrós, dedicat a la pintura i escultura.

Les festes majors de Linyola se celebren el 22 de maig, en honor a Santa Quitèria, i per la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost). Per la festa major de maig s’organitza la festa de la cassola, que es fa la vigília de la diada de festa major i consisteix en la preparació a l’aire lliure de la típica cassola de tros. Per la festa major d’agost és tradicional la festa del Foc i de l’Aigua. S'inicia al vespre amb un correfoc i amb la posterior remullada amb l’aigua que la gent del poble tira des dels balcons, continua amb ball popular i festa d’escuma i, ja a la matinada, amb un bany col·lectiu a les piscines i un esmorzar a càrrec de l’ajuntament. Altres actes festius de la localitat són les Festes de la Cervesa, que des del 1990 se celebren el cap de setmana anterior a la festa major d’agost i la festa dels Tres Tombs que té lloc per Sant Antoni.

La història

En els temps de la dominació sarraïna, el Pla d’Urgell era anomenat de Mascançà i el centre n'era Linyola, que en els documents llatins medievals apareix citat com a Lineola o Linerola . La conquesta del Pla de Mascançà o d’Urgell fou realitzada per Ermengol IV el de Gerb, entre el 1076 i el 1078. El 1079 Ermengol IV assignava per a la construcció del monestir de Gualter (vora Ponts) la meitat de les primícies de Linyola.

Durant el segle XIII, la senyoria de Linyola sovint es trobà en entredit. Regnant Pere el Catòlic (1210), Guerau de Cabrera s’apoderà per la força del comtat d’Urgell, particularment de Balaguer, Albesa, Agramunt i Linyola. El sobirà, emprengué la defensa del comtat i Guerau, vençut, hagué de sotmetre's. El rei mentrestant havia encomanat el comtat a Guillem de Cardona i al seu fill Ramon Folc per cinc anys. El 1213, en morir Pere, Guerau de Cabrera s’ensenyorí novament del comtat, que recuperà Guillem de Cardona el 1217, amb el castell de Linyola i altres. Encara, el 1228 el rei Jaume I hagué de procedir contra l’usurpador del comtat i rendir la plaça de Linyola per la força, fet que és explicat en la seva Crònica . Un cop morta Aurembiaix d’Urgell, Jaume I hagué de lluitar contra Ponç de Cabrera, fill de Guerau, que reivindicava el comtat; el 1236 fou estipulada la concòrdia per la qual el Conqueridor es reservà les ciutats de Lleida i Balaguer i cedí només en feu al Cabrera els castells i les viles de Linyola, Menàrguens i Albesa, entre d’altres. El 1259, a causa de les trifulgues matrimonials d’Àlvar d’Urgell, fill de Ponç, Jaume I, li reclamà els castells de Linyola, Balaguer, Agramunt i Oliana. El de Linyola aleshores era custodiat pel noble Ramon de Cervera, que aquell mateix any rebé de Guillem Sassala, secretari i notari del rei, 1 500 morabatins d’or. Mort Àlvar d’Urgell i assolit el consentiment de la seva primera muller Constança, Linyola es convertí en vila reial. Fins el 1283 el castell fou administrat pel batlle reial Arnau de Calaf. En sobrevenir la revolta nobiliària al comtat d’Urgell, Pere el Gran el cedí en feu a Ermengol X, fill d’Àlvar i Cecília de Foix, juntament amb les altres viles del comtat d’Urgell (1278). El 1300 Ermengol X expressà al prepòsit de Solsona la seva protecció per als béns que posseïa la comunitat solsonina, en especial als castells de Balaguer, Albesa, Menàrguens i Linyola. El 1314, Jaume II atorgà a l’infant Alfons (futur rei el Benigne), amb motiu de les noces d’aquest amb Teresa d’Entença, el comtat d’Urgell, en el qual era inclosa la vila de Linyola. El jove matrimoni passà uns quants dies al castell de Linyola. Segons Monsalvatje, el 1328 Linyola constituïa vincle reial i perpetu amb la corona. A la fi d’aquest segle les relacions de la vila amb Lleida no eren gaire cordials, per qüestió de veïnatge i jurisdiccions.

Quan Ferran el d’Antequera liquidà el comtat d’Urgell, lliurà a Guerau Alemany de Cervelló, governador general de Catalunya, el castell i la vila de Linyola en franc alou. Linyola fou centre de la baronia de Linyola, jurisdicció senyorial centrada en la vila i el castell, que originàriament formaven part de la baronia de Bellpuig. Al segle XV passà a la línia dels Cardona-Anglesola i el 1768 dels Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira. El monestir de Santes Creus hi tingué alguns drets. El 1921 la baronia de Linyola fou rehabilitada i reconeguda com a títol del regne a favor de Luis Ruiz de Arana y Martín de Oliva, duc de Sanlúcar la Mayor.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...