Franz Liszt

(Doborján, Hongria, avui Raiding, Burgenland, 22 d’octubre de 1811 — Bayreuth, Baviera, 31 de juliol de 1886)

Franz Liszt

Nom amb què és conegut el compositor i pianista hongarès Ferenc Liszt.

Infant prodigi, debutà a nou anys d’edat. Estudià a Viena amb K. Czerny i A. Salieri, i a París amb F. Paer i A. Reicha. La vida musical i l’ambient intel·lectual de París l’influïren pregonament. La seva carrera de pianista internacional, amb la qual aconseguí grans èxits, s’inicià el 1827. El 1845 feu tandes de concerts a València i a Barcelona, on celebrà tres concerts per a la Societat Filharmònica i Literària, fundada l’any anterior. Hi interpretà majoritàriament fantasies sobre temes d’òperes italianes i improvisacions seves sobre temes oferts pel públic. Els seus viatges, que el portaren fins a Rússia, li permeteren de restablir els lligams amb Hongria, on passà llargs períodes. El 1948 s’instal·là a Weimar. Des del 1860 alternà estades en aquesta ciutat amb d’altres a Roma i a Budapest. A Weimar, punt d’encreuament dels corrents de la vida musical europea, mantingué contactes permanents amb els músics més il·lustres del moment i, a més de crear, organitzà concerts. Allí canvià el seu nom per l’equivalent alemany Franz.

Com a compositor, pels volts del 1830 escriví peces per a piano d’estil brillant, com l’Àlbum d’un viatger (1836). Més endavant amplià el seu llenguatge harmònic romàntic, i traduí les seves vivències literàries, les impressions causades per ciutats i paisatges en peces per a piano de to íntim, com per exemple la Sonata en si menor, 1852-53 i les Années de Pèlegrinage, 1867-77. A partir dels anys quaranta el seu llenguatge s’enrobustí i es concentrà. Després d’obres que reflecteixen una inspiració hongaresa més aviat superficial (Rapsòdies, 1847) feu valer d’una manera més constructiva les característiques nacionals, que penetraren el seu estil romàntic tot enriquint-lo. Des dels últims anys del decenni escriví les seves peces monumentals per a orquestra, així els poemes simfònics Les préludes (1848), Tasso (1849), Mazeppa (1851), Hungaria (1854), Hamlet (1858), etc., i les simfonies Faust (1854) i Dante (1855-56).

De la música sacra aprofità, amb esperit romàntic, certs elements antics, modals, cosa que representà un nou enriquiment substancial del seu estil. D’antuvi els incorporà a la seva música sacra (els oratoris Santa Elisabet, 1865 i Christus, 1866; misses, peces menors per a cor), més tard els convertí en importants elements constitutius del seu estil.

Els anys 1870-80 escriví composicions per a piano que amplien els límits del Romanticisme i representen passos decidits cap a l’estil musical del segle XX (Jeux d’eau de la Villa d’Este, 1877; Csárdás macabre, 1882).

Dedicà escrits teòrics a temes de música contemporània, a les relacions de la música hongaresa amb la zíngara, a qüestions de dramatúrgia musical i a la renovació de la música eclesiàstica.

La filla de Liszt, Cosima Liszt (Bellaggio 1837 — Bayreuth 1930) es casà amb el director d’orquestra H. Bülow, i més tard amb Wagner. A la mort d’aquest regí els festivals de Bayreuth.