i Lluís Llach i Grande | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Lluís Llach i Grande

Lluís Llach i Grande
© Juan Miguel Morales / www.lluisllach.com
música mús
Cantautor i compositor.
Girona, Gironès, 7 de maig de 1948

Visqué tota la seva infància a Verges, al Baix Empordà. El 1967 passà a formar part d’Els Setze Jutges i aviat esdevingué una de les figures més populars de la Nova Cançó.

Des dels inicis, la seva trajectòria ha compaginat el compromís polític en un sentit ampli amb l’expressió de la vivència personal. L'any 1968 compongué L'estaca, cançó de lluita contra el règim franquista que amb el temps s'ha estès arreu del món i s'ha convertit en un símbol per la lluita d'alliberament dels pobles. Partint de la interpretació de cançons més convencional dels primers enregistraments, tant en estudi com en directe (Ara i aquí, 1970; Lluís Llach a l’Olympia, 1973; I si canto trist, 1974; Barcelona. Gener de 1976, 1976), a partir de Viatge a Itaca (1975) evolucionà vers una concepció més simfònica, consistent en cicles de cançons unides per una orquestració comprensiva, en la qual són presents elements diversos, procedents sobretot de la tradició mediterrània. Altres enregistraments on és molt clara aquesta orientació són Campanades a morts (1977), El meu amic el mar (1978), Verges 50 (1981; acompanyat de la Banda Municipal de Barcelona) i Astres (1986).

En una línia de recopilació de cançons se situen Somniem (1979), T'estimo (1984, premi de l’acadèmia Charles Cros) i Maremar (1985). Treballs posteriors són Geografia (1988); Torna aviat (1991); Ara: Lluís Llach. 25 anys en directe (1992); Un pont de mar blava (1993), que representa un apropament a les anomenades noves músiques; Rar (1994); Porrera (1995); Nu (1997); Nou (1998); Temps de revoltes (2000), que incloïa la cantata Germanies 2007, obra dedicada als Països Catalans que compongué a partir de texts de Miquel Martí i Pol i que interpretà a la plaça de braus de València acompanyat del tenor Xavier Torra, la cantant cubana Lucrecia i un cor de 200 veus infantils; Jocs (2002) i Poetes (2004).

Pel que fa als textos, a més de les lletres pròpies recorre sovint a l’obra de poetes reconeguts, que ha contribuït a difondre, com ara Kavafis, Salvat-Papasseit, Joan Oliver, Josep Maria de Sagarra, Màrius Torres o Miquel Martí i Pol, la col·laboració amb el qual fou especialment fructífera des de mitjan anys vuitanta. Tot i els difícils moments que el gènere de la cançó passa des dels anys vuitanta, mantingué una innegable capacitat de convocatòria, com es posà de manifest el 1985 en el macroconcert a l’estadi del FC Barcelona, que reuní més de cent mil persones, i en la continuïtat i regularitat de la seva producció discogràfica i de les seves actuacions.

Féu incursions en el cinema com a compositor de les bandes sonores de la sèrie de televisió La forja de un rebelde, dirigida per Mario Camus (1990), i de la pel·lícula Voleur d’enfants (1991), de Ch. de Calonge, entre d’altres. També féu enregistraments i actuacions a duo, entre les quals hi ha l’actuació amb el cantant canari Pedro Guerra (1997), el recital amb Josep Carreras Junts (en directe) (2003) i Que no s’apague la llum (2005), amb el cantant valencià Feliu Ventura.

Entre els guardons al conjunt de la seva obra, destaquen el Luigi Tenco (1979), el Premi Nacional de música (1993) i el Premi Ciutat de Barcelona (1998) per l’espectacle Nu. El 1999 la UNESCO el nomenà artista per la pau per la seva tasca artística en favor de la conservació del llegat cultural mediterrani i català. Al novembre de 2017, conjuntament amb Martí i Pol a títol pòstum, rebé el doctorat honoris causa per la universitat de Girona. Al març del 2018 rebé el premi Enderrock d'honor amb motiu del cinquanta aniversari de la seva carrera artística i l'estrena de la seva cançó L'estaca, la més versionada en català dels temps moderns, que ha estat un himne contra moltes situacions de repressió i vulneració de drets.

El 2007 oferí a Verges els dos darrers concerts, que posaven fi a la seva carrera musical.

L’any 2011 publicà la seva primera novel·la, Memòria d’uns ulls pintats, a la qual seguiren, en el mateix gènere, Les dones de la Principal (2014) i El noi del Maravillas (2017). També és autor del llibre CD d’homenatge a Martí i Pol Estimat Miquel (2013).

Al final de la primera dècada del segle XXI, després d’unes estades al Senegal, concebé la creació d’una organització d’ajuda al desenvolupament, i el 2010 constituí la Fundació Lluís Llach, que té com a objectiu el desenvolupament social, econòmic, cultural i educatiu de les societats que per la seva llengua, cultura i situació social poden ésser qualificades de minoritàries i mereixedores d’una protecció especial. Centra les activitats al Senegal, a la comunitat de Palmarin, i ha desenvolupat els projectes “Yayoma-Maremar”, per a promoure la pesca sostenible, i “Anem més lluny”, que se centra en l'educació i la formació informàtica, la construcció d’una biblioteca i un projecte de foment de la lectura.

Al juliol del 2015 s'incorporà al capdavant  de la candidatura a la llista conjunta independentista Junts pel Sí de la demarcació de Girona per a les eleccions del 27 de setembre, per la qual fou elegit diputat al Parlament de Catalunya. En aquest càrrec, al febrer del 2016 substituí Muriel Casals a presidència de la Comissió del Procés Constituent fins a la dissolució del Parlament de Catalunya el 30 d'octubre de 2017 a conseqüència de la intervenció de la Generalitat de Catalunya per part del govern espanyol. No es presentà a la reelecció en la convocatòria electoral per al 27 de desembre. L'octubre del 2018 fou nomenat pel president de la Generalitat de Catalunya president del Consell Assessor del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent.

Llegir més...