i Lladorre | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Lladorre

Lladorre
© Fototeca.cat
Municipi de Pallars Sobirà.
Població: 
227 h
[2009]
Extensió: 
147 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Lladorre, de 146,98 km 2 , es troba a la zona axial pirinenca, que limita aquí amb Comenge i el País de Foix. Els límits municipals segueixen els límits naturals. Administrativament, Lladorre afronta al N i el NE amb França, en concret amb el departament francès de l’Arieja; a l’E i al SE amb el terme d’Alins; al S amb Esterri de Cardós; al SW amb la Vall de Cardós, i al NW amb la Guingueta d’Àneu.

El municipi comprèn a més del poble de Lladorre, cap de municipi, els pobles d’Aineto, Boldís Jussà, Boldís Sobirà, Lleret i Tavascan, les bordes de Noarre, Ison, Cuanca i Graus.

El terme es comunica per la carretera L-504 que surt de la C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu a l’altura de Llavorsí. Aquesta carretera, que remunta el curs de la Noguera de Cardós, arriba fins a Tavascan, des d’on surten dues pistes que segueixen el curs superior dels rius de Noarre i de Lladorre, fins a la zona lacustre de la seva capçalera, obertes amb motiu dels treballs hidroelèctrics realitzats durant la dècada del 1960 i que uneixen les bordes de Graus i Noarre i permeten arribar al refugi d’Artamont. A l’altura de Lladorre també surten dues pistes que, d’una banda, comuniquen el poble amb Lleret i, de l’altra, els dos Boldís.

Els primers llocs esmentats del terme, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (datada el 819), són Tavascan (Tabascanni) i els dos Boldís (Buslis superiore atque subteriore). Com tota la Vall de Cardós, els pobles del terme formaren part del comtat de Pallars i a la fi del segle XV foren integrats al marquesat de Pallars, dels nous ducs de Cardona, jurisdicció dins la qual perduraren fins a la fi de l’Antic Règim. En els censos figuren els llocs de Tavascan, Lladorre, els dos Boldís i Lleret, però no Noarre, Aineto, Quanca o Graus, que eren simples caseries.

El marc físic

Pic de Marterat
© Xevi Varela
El municipi de Lladorre comprèn tota la capçalera de la Vall de Cardós, drenada per la Noguera de Cardós, amb els dos corrents principals que la formen, els rius de Lladorre i de Tavascan, en un territori emmarcat per altíssims cims i compost per un seguit de valls suspeses damunt la principal, en les quals els graus de confluència van salvant els desnivells, i amb circs lacustres a les parts més altes. La llarga carena divisòria dels Pirineus centrals amb el departament francès de l’Arieja: s’inicia a ponent amb el pic de Mont-roig (2.847 m) i va continuant pel coll de Cerbi, el pic de Mariola (2.663 m) i el port de Mariola, el pic de Montarenyo (2.618 m), el port de Tavascan, el pic de Marterat (2.663 m), el coll d’Estany Blanc, el pic i el coll de Certascan (2.853 m), el port i el pic de Colatx (2.556 m), el port dels Tres Comtes i el cap d’Aguiló (2.618 m); després canvia de direcció W-E per NW-SE, i passa pel pic dels Tres Comtes (2.671 m), els ports de Lladorre i de l’Artiga, el pic de Broate (2.705 m) i finalment el pic de Sotllo (3.084 m), trifini amb el País de Foix (Arieja) i amb Alins, proper a la Pica d’Estats.

La línia divisòria amb la Vall Ferrera segueix la direcció NE-SW i té com a principals fites, a partir del pic de Sotllo, el pic de Baborte (2.938 m), el coll de Sellente i el de la Llacuna, el roc d’Ausinsi (2.551 m), la collada de Boldís, Montarenyo (2.593 m) i els contraforts N de la serra de Costuix (2.327 m al pui de Tudela).

La línia divisòria amb la Vall d’Àneu a la banda de ponent s’inicia en direcció NW-SE al pic de Mont-roig, i passa pel Pic Major de la Gallina (2.758 m), el pic de Ventolau (2.843 m) i el pic de la Coma del Forn (2.683 m), fins al coll de Finestres. S’inicia aleshores la Serra Plana, o d’Estovarres, que separa la vall de Lladorre o de Cardós de la secundària d’Estaon, fins al coll de Lleret.

El sector septentrional del terme, el més ampli, té dues grans valls que formen la de Cardós, la del riu de Lladorre i la del riu de Tavascan, que s’uneixen sota el poble de Tavascan (componen actualment el petit pantà de Tavascan) i constitueixen la Noguera de Cardós, que aflueix a la Noguera Pallaresa a Llavorsí. El riu de Lladorre o la Noguera de Lladorre neix a l’alterós sector del NE del terme, format per una sèrie d’afluents de capçalera que davallen dels vessants NW del pic de Baborte i del de Sotllo (riberes de Canedo i de Sellente, amb l’estany de Canedo), dels vessants W del cap de Broate (riu de Broate i estanys homònims) i dels vessants S del gran circ lacustre presidit per l’estany de Certascan (el més gran del sector), completat pels de Colatx, de Romedo de Dalt, de Romedo de Baix, de Senó i els estanys d’Aguiló i l’estany de Naorte, a través del riu de Romedo, del riu de Certascan i del riu de Naorte.

Estany de Certascan
© Xevi Varela
De l’estany de Certascan, el llac natural més gran dels Pirineus, on es bastí modernament una resclosa, del de Romedo de Baix, també amb resclosa, i a través de l’estany de Naorte i de l’Estany Gros, surt un canal subterrani que alimenta la central elèctrica de Tavascan Superior. Per la seva banda, les aigües del riu de Lladorre i les provinents (mitjançant una canonada d’uns 6 km de longitud) de la vall veïna de la Noguera de Vallferrera, fan cap a la central de Tavascan Inferior. A més, l’any 1974 entrà en funcionament la central de sistema reversible de Montamara.

La serra de Canals, a migdia del pic de Certascan, separa la vall del riu de Lladorre de la del riu de Tavascan, que es forma al sector NW del terme, als circs lacustres dels estanys de la Gallina (a llevant de Mont-roig), d’on davalla la Roia de Mollàs, de l’estany de Mariola (riu des Escobes), de l’estany de Montarenyo (riu del Port), del grup de l’Estany Blanc, els Estanys Blaus i el de Flamisella (riu de Noarre). Rep encara, més a migdia, el barranc de la Coma del Forn i el riu de Piuloro. Prop de Graus (aigua avall de Noarre), una resclosa inicia un altre canal subterrani que va a la central de Tavascan.

La Noguera de Cardós, formada sota Tavascan, té la resclosa del pantà de Tavascan a l’altura d’Aineto, i del pantà surt encara un canal subterrani que alimenta la central elèctrica de Llavorsí. El riu continua en direcció N-S, passant per Lladorre, i surt del terme municipal, havent rebut el torrent de Sant Miquel (per l’esquerra, procedent de Boldís Sobirà) prop del lloc de Serra, aigua amunt de Lladrós i de l’església de la Mare de Déu del Pont, ja al municipi de Vall de Cardós.

La població i l’economia

La població ha estat relativament alta i estable fins a la segona meitat del segle XX, que va iniciar una forta davallada. El 1553 tenia un total de 29 focs i al segle XVIII passà de 219 h el 1718 a 454 h el 1787. Assolí un màxim absolut d’habitants el 1860, amb 798 h, i s’estabilitzà en uns 600 h durant les primeres dècades del segle XX, però des d’aleshores anà baixant (llevat d’una petita recuperació el 1960, amb 445 h, a causa de les obres elèctriques): el 1970 tenia 239 h i el 1981 n'hi havia 183. A partir d’aquesta data, els diferents registres reflectiren una progressiva recuperació fins a assolir els 220 h el 1999 i els 224 h el 2005.

La configuració del terme i el clima rigorós només han permès el desenvolupament d’una precària economia de subsistència, basada tradicionalment en el conreu del sègol, alguns fruiters, les pastures per als ramats i la cria —aprofitant els pastos naturals de la muntanya— de bestiar oví, boví, cabrum i equí. El bestiar oví ha mantingut i fins i tot ha incrementat la seva importància al llarg de les darreres dècades del segle XX. Contrastant amb la reduïda extensió de cultius, on gairebé totes les terres conreades són dedicades a prats de dall (alfals), el terme té una important superfície forestal i pastures permanents.

Al terme hi ha diversos hotels, càmpings, cases de pagès i refugis de muntanya. Una bona part de l’oferta turística és conseqüència de la construcció de les pistes d’esquí de fons de Tavascan, del fet que aquest poble és el punt on s’inicien moltes excursions i que el municipi compta amb una bona infraestructura turística pels amants dels esports d’aventura.

El poble de Lladorre

El poble de Lladorre (51 h el 2001) és situat a 1.052 m d’altitud, a la riba esquerra de la Noguera de Cardós, al sector més meridional del terme.

Església parroquial de Sant Martí
© Xevi Varela
És format per dos nuclis separats per un coster on s’alça l’església parroquial de Sant Martí, d’una nau i campanar de torre quadrada amb el segon cos vuitavat i coberta piramidal. És a la sortida d’un estret congost que era vigilat pel castell de Lladorre, les ruïnes del qual s’alcen encara a ponent del poble, a l’altre costat del riu i de la carretera; de planta ovalada, es conserva part dels murs del perímetre, amb espitlleres. La festa major se celebra el 29 de juliol.

Més al N de Lladorre hi ha el pont medieval de Borito, és un pont d’un sol arc, una mica rebaixat, sobre la Noguera de Cardós.

Altres indrets del terme

Can Serra i Lleret

Aigua avall de Lladorre, al límit amb les terres d’Estaon (Esterri de Cardós), es troba el mas de Can Serra, amb la interessant església romànica de Santa Eulàlia de Serra, d’una nau, absis semicircular, porta amb arquivolta i impostes decorades (al mur de ponent hi ha un rengle d’opus spicatum) i campanar d’espadanya.

A ponent de Lladorre és situat el poble de Lleret (18 h el 2001), enlairat a 1 384 m d’altitud, en un coster damunt el vessant dret de la vall de la Noguera de Cardós, en un antic camí que a través del coll de Lleret comunica la vall principal amb la d’Estaon. L’església de Sant Corneli i Sant Cebrià, molt simple, té el característic campanar de les esglésies de la vall. La festa major s’escau el segon dissabte de setembre.

Boldís Jussà i Boldís Sobirà

Al vessant esquerre de la vall, una mica més a migdia de Lladorre i alineats a la riba esquerra de la vall afluent de Sant Miquel, hi ha els dos pobles agregats de Boldís Sobirà (15 h el 2001) i Boldís Jussà (22 h el 2001), anomenats popularment els Boldissos. Boldís Sobirà és a 1 480 m, prop dels grans pasturatges dits els plans de Boldís i en un dels camins ramaders vers la Vall Ferrera. El nucli és a redós de l’església parroquial de Sant Miquel, amb teulada de tres vessants i capelles laterals, que conserva els retaules barrocs. Hom fa festa major al setembre per sant Miquel.

Més a ponent, al mateix vessant, hi ha Boldís Jussà, a 1.303 m d’altitud, amb les cases agrupades a la carena d’un serrat envoltant la petita església. L’església parroquial de Sant Pere (abans sota l’advocació de Sant Cristòfol), de pedra i una nau, té el campanar característic de la comarca, però amb unes falses arcuacions sota la coberta; conserva un interessant retaule barroc a l’altar major i d’altres als laterals. La festa major s4escau al juny per sant Pere.

Al NW del nucli hi ha l’església vella, romànica, de Sant Pere, que es manté dreta però no té culte, d’una nau que ha estat escapçada i un absis semicircular. Prop seu es troba l’oratori de Sant Cristòfol, enlairat i dominant una bona panoràmica.

Tavascan, Aineto, Graus, Cuanca, Noarre

Tavascan (99 h el 2001), el poble més important d’aquest sector de capçalera de la Vall de Cardós, es troba a la confluència dels dos rius que formen la Noguera de Cardós (el de Tavascan i el de Lladorre), a la cua del pantà de Tavascan, a 1.116 m d’altitud. Un airós pont de pedra medieval i un sol arc, uneix les cases de banda i banda del riu de Tavascan, les més antigues. El poble s’ha eixamplat al llarg de la carretera. Més amunt es troba la central elèctrica de Tavascan.

L’església parroquial de Sant Bartomeu és en un replà enlairat; té una simple façana amb campanar de torre quadrada i el segon cos vuitavat, amb coberta piramidal.

Constitueix un important centre d’excursions, especialment a través de les pistes obertes per a les obres hidroelèctriques, que porten fins als estanys de Romedo de Baix, del Closell i de Naorte. La festa major gran se celebra el 5 d’agost en honor a la patrona, la Mare de Déu de les Neus i la petita el 24 d’agost per sant Bartomeu. Prop de la font i antiga caseria d’Ison, a la vall del riu de Lladorre, una mica més enllà, surt una pista que seguint la vall porta als coneguts plans de Boavi.

Aigua amunt de Lladorre, a la riba dreta de la Noguera de Cardós, s’alça el poble d’Aineto (19 h el 2001), a 1 220 m d’altitud, format per algunes cases al costat de l’església. Domina la resclosa del pantà de Tavascan. L’església parroquial de Sant Romà, romànica, té una nau, absis semicircular decorat amb arcuacions, arc triomfal i campanar de cadireta. La festa major se celebra pels volts del 5 d’agost per fer-la coincidir amb la de Tavascan.

Al NW del nucli de Tavascan, seguint el curs del riu d’aquest nom, es troben els nuclis o bordes de Graus (on a través d’un canal subterrani una presa porta aigua a la central de Tavascan), Cuanca i Noarre (1.592 m), aquest endinsat a la vall homònima afluent a la de Tavascan, nuclis que estan deshabitats.

Aquest sector era molt poblat de bordes, perquè el travessava una important carrerada, com també la zona del riu de Lladorre.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...