i Llagostera | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Llagostera

Vista aèria de Llagostera
© Fototeca.cat
Municipi del Gironès, situat al límit S de la comarca, en contacte amb la Selva i el Baix Empordà.
Població: 
7.764 h
[2009]
Extensió: 
76 km2

Situació i presentació

Limita al N amb el terme de Cassà de la Selva, a l’E amb Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà), al S amb el de Tossa de Mar i a l’W amb el de Caldes de Malavella, aquests dos de la Selva. El seu territori és accidentat a la banda sud per la presència dels vessants septentrionals de la serra de Sant Grau (o del Puig de Cadiretes), i al N per contraforts de les Gavarres. La part muntanyosa del terme és poblada de boscos, amb predomini del suro, el roure i el pi. El terme és drenat per les rieres de Gotarra i de Banyaloques, que desemboquen a l’Onyar per la dreta, i per la capçalera del Ridaura, que rega la vall d’Aro i desemboca directament a la mar. Queden compresos dintre el municipi la vila de Llagostera, cap administratiu, els veïnats disseminats de Sant Llorenç (S), Pocafarina (prop de Llagostera), Llobatera (SW), Ganix (SE), Penedes (NE), Mata (N, a tocar de la riera de Gotarra), Gaià (N), Bruguera (N), Creu de Serra (W) i Cantallops (W, prop de la vila), i algunes urbanitzacions, com la Canyera, Llagostera Residencial, la Mata, Fontbona, Mont-rei, Selva Brava i Mas Gotarra. Llagostera és una vila molt ben comunicada, cruïlla de diverses vies de comunicació comarcal: la carretera C-65 de Girona a Sant Feliu de Guíxols, la C-35 de Llagostera a Parets del Vallès, que connecta amb la C-65 a l’alçada de la nova variant en forma d’autovia, i carreteres locals com la que va a Caldes de Malavella i la de Tossa de Mar. Llagostera havia tingut estació del tren de via estreta de Girona a Sant Feliu, quan aquest servei encara funcionava. El primer esment de la parròquia de Sant Feliu de Llagostera (Sancti Felicis de Locustaria) és del 855, en la confirmació dels béns del monestir de la Grassa per Carles el Calb. El topònim apareix també en la forma Lagustaria (1016), i probablement deriva de lacus (la presència d’un llac en aquest sector no és estranya).

La població i l'economia

L’evolució de la població de la vila (llagosterins o llagosterencs) ha tingut a grans trets un procés ascendent. El fogatjament del 1380 donava 104 focs i el del 1553 una xifra semblant, amb 100 focs (representen gairebé els 500 h), xifra que es mantingué estable fins a la darreria del segle XVII. El nombre d’habitants en el cens del 1718 pujà a 985, i la conjuntura favorable del segle XVIII permeté assolir-ne 1.592 en el cens del 1787. L’inici de la indústria tapera afavorí un creixement continu, reflectit en els 3 555 h del 1860, els 4.237 del 1895 i els 4.140 al tombant de segle. La crisi surera va fer davallar la població, que no tornà a revifar-se fins a les primeres onades immigratòries dels anys seixanta motivades per l’oferta de la indústria i la construcció. Aquesta tendència demogràfica positiva es va anar mantenint, com ho demostren els diferents registres com el del 1970, amb 4.464 h, del 1981, amb 5.033 h, i del 1991 amb 5.354 h. Malgrat el cens del 2001 registrà un lleuger descens (5.186 h), l’expansió del fenomen residencial provocà un fort creixement demogràfic els primers anys del segle XXI (6.764 h el 2005). L’agricultura i la ramaderia són un recurs econòmic important del municipi. Predomina clarament el secà, i els principals conreus són els cereals (sobretot ordi, blat, blat de moro i civada) i el farratge. Hi ha nombroses hortes familiars. A Llagostera destaca l’agricultura i la cria de bestiar boví, porcí i oví. La indústria va experimentar una notable expansió en les darreres dècades del segle XX. El sector del suro és el de major antiguitat al terme; ja al segle XVIII hom té notícia dels primers tapers llagosterencs, bé que no és fins a la darreria del segle XIX que es produeix el període de màxima prosperitat, fins al punt que més d’una quarta part de la població vivia del suro. La competència creixent, la dependència de la demanda exterior i la política aranzelària sotmeteren aquest sector a crisis cícliques, tot i que el sector encara hi és representat. De la resta de sectors destaquen el de la confecció i el de productes de matèries plàstiques. La construcció també hi té importància, influïda per la proximitat de la costa, tot i que no assoleix les xifres del 1975, època en què va proliferar la construcció d’urbanitzacions. L’estructura productiva mostra un predomini dels ocupats en els serveis; es fa mercat setmanal al dijous i la Fira de l’Artesania entre el setembre i l’octubre. Cal destacar l’oferta d’establiments de restauració i d’allotjament (hotels i càmping).

La vila de Llagostera

La vila de Llagostera (5.063 h el 2005) és a 160 m d’altitud, al centre del terme, vora la riba dreta de la riera de Gotarra. Al lloc més alt de la població hi ha l’església parroquial de Sant Feliu, obra gòtica del segle XV, d’una sola nau i amb façana renaixentista. Davant d’aquesta façana s’alça el castell de Llagostera, del qual resten dues torres massisses de planta circular unides per un pany de muralla (que fou rehabilitada l’any 2010). La prosperitat econòmica féu reeixir moltes associacions, entre les quals es pot esmentar, entre altres, el Casino Llagosterenc, fundat el 1888, que fou un dels focus d’iniciatives culturals més importants, i el Casal Parroquial Llagosterenc (1972), que disposa d’una sala de teatre. L’antiga cobla La Principal de Llagostera, fundada el 1920, havia tingut prestigi a tot Catalunya. Hom pot visitar el Museu del Dolmen (1987), on hi ha un recull arqueològic de diverses peces, el Museu Etnològic (1987), dedicat especialment al món de la pagesia, i el Museu Emili Vilà (1968), situat a la casa natal de l’artista (1887-1967), que inclou obres seves i de la seva col·lecció particular. La casa de les Vídues, antic casal del segle XVI abandonat fins el 1982, que va ser remodelat i declarat monument historicoartístic, acull la biblioteca (també havia acollit l’Escola de Belles Arts, creada el 1903, i que fou traslladada). Cal esmentar com a activitat esportiva destacada l’autocròs, que disposa del circuit dels Cremats, on es disputen proves vàlides per al campionat de Catalunya i d’Espanya. Entre les festes més celebrades es pot esmentar la festa de Sant Antoni Abat, al gener, amb la passada dels Tres Tombs, la processó del Divendres Sant, amb el grup de manaies de Llagostera, una trobada sardanista el Dilluns de Pasqua, la festa major, per la Segona Pasqua, i Sant Cristòfol, pel juliol.

Altres indrets del terme

L’església de Sant Ampèlit, antiga parròquia del veïnat de Penedes (Sancti Polei de Panadesio, esmentada el 1362), es troba al peu de la carretera de Llagostera a Calonge, al NE del terme, a la capçalera de la riera de Banyaloques. El topònim Penedes, com el de Penedès, prové de l’antic penedo, que significa “castell roquer”. A Penedes hi ha una font d’aigües medicinals, i prop seu hi ha la masia de Can Llambí, voltada de suredes; és un casal gran, amb una capella, que ha estat centre d’un dels primers patrimonis selvatans productors de suro i es remunta al segle XVI. A Penedes se celebra un aplec pel maig. Al veïnat de Sant Llorenç, al S de la vila, prop de la riera de Gotarra, també hi ha una església on se celebra un aplec a l’agost, per la diada del sant. En aquest veïnat hom descobrí les restes d’un poblat ibèric. Les cases de Ridaura, prop de l’antic molí de Ridaura, es troben als contraforts septentrionals (Pla de Verdera, puig de Montagut, puig del Collet del Forn) del puig de Cadiretes, a la capçalera del Ridaura.

La història

El municipi de Llagostera ja era habitat en època prehistòrica, segons les restes del veïnat de Bruguera datades al Paleolític inferior i superior. Hi ha altres jaciments importants com el de Can Crispins i el ja esmentat de Sant Llorenç, d’època ibèrica. El 914 el territori (”valle que vocant Locutaria”) fou comprat per la comtessa Garsenda, vídua de Guifre Borrell, a Emo (el document cita com a límits la vall d’Aro, Penedes, Caulès, Maçanet, Aulet, Cassà, la riera de Verneda i Caldes). El comte Ramon Berenguer III cedí un alou dins el terme de la parròquia de Llagostera al monestir de Sant Feliu de Guíxols (1103). El lloc fou de la jurisdicció reial fins el 1241, que Jaume I concedí a la vila un reial privilegi pel qual els redimia de càrregues feudals. El 1375 Pere III erigí el lloc en baronia de Llagostera a favor de Gastó de Montcada i de Lloria. Aquesta baronia comprenia els castells de Malavella, Montagut i Cassà, la vila de Caldes de Malavella i les viles i llocs de Franciac, Santa Seclina, Caulès i Tossa. La concessió d’una fira anyal el 24 d’agost i d’un mercat setmanal cada diumenge, i l’erecció de Llagostera com a cap de la baronia, provocaren un període d’expansió al llarg del segle XIV, bé que fins ben entrat el segle XVIII la font de riquesa preponderant és l’explotació de la terra i l’inici d’una incipient indústria al nucli urbà. La invasió francesa del 1808 arruïnà gran part d’aquests esforços, i només l’esclat surer i l’arribada del ferrocarril, inaugurat el 1892 i suprimit el 1969, assenyalen un canvi de tendència. Políticament, i malgrat el domini caciquista al tombant del segle, Llagostera es mogué majoritàriament a favor de l’ideal republicà fins a l’acabament de la guerra civil de 1936-39.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...