Després d’una estada a València (confirmada potser per les àpoques del 1473 referents a la preparació d’una clau per als pintors, italians, del cardenal Roderic de Borja), on donà lliçons a Fernando Yáñez, sembla que anà a Itàlia amb aquest, estada que, tot i que no ha estat posada en dubte, només es dedueix per unes anotacions incidentals sobre la decoració del Palazzo Vecchio de Florència i per un text ambigu del Vasari. És difícil de destriar la seva obra posterior de la de Fernando Yáñez, amb qui, a València, sempre col·laborà. Pel juny del 1506, a València, cobrà ja pel retaule de Sant Cosme i Sant Damià de la seu, dada que sembla confirmar la tesi, generalment acceptada avui, que fou ell qui col·laborà amb Leonardo da Vinci a la Batalla d’Anghiari, cosa que es reflecteix en el seu major leonardisme formal; Yáñez no començà a cobrar pel mateix retaule fins pel setembre. Pel març del 1507 els dos pintors feren capitulacions amb el capítol de la seu valenciana per a pintar la que havia d’ésser llur obra mestra: les portes del retaule major, que acabaren de cobrar el 1510; Justi assignà a Llanos sis de les taules, i les que resten, al seu company o ambdós alhora; la d’atribució més segura són les de la Nativitat de la Mare de Déu i el Descans en la fugida a Egipte. Cap al 1513 sembla que se separà de Yáñez i que s’establí a Múrcia (~1520), on pintà amb el seu fill Andrés Llanos. Hom li ha atribuït una Anunciació (València, Col·legi del Corpus Christi) —darrerament adscrita, però, a Yáñez— i algunes obres a Múrcia (Esposalles, Museo Catedralicio) i a la seva regió. Amb Yáñez, és una figura cabdal del Renaixement pictòric hispànic i, segons que sembla, fou format a la València de la conjunció de la fi del gòtic (època dels deixebles de Jacomart i Reixac) amb l’italianisme renaixentista (Paolo de San Leocadio).