i Llardecans | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Llardecans

Municipi
Segrià
Llardecans
© Fototeca.cat
Municipi del Segrià.
Població: 
533 h
[2009]
Extensió: 
66 km2

Situació i presentació

S'estén pel sector sud-oriental de la comarca, al límit amb la Ribera d’Ebre i amb les Garrigues. Limita amb els termes segrianencs de Torrebesses (NE), Sarroca de Lleida (NE), Aitona (N), Seròs (W) i Maials (SW), amb el de Flix (Ribera d’Ebre) al S i amb el garriguenc de la Granadella a l’E.

El terme forma part morfològicament de les plataformes garriguenques, i el poble marca l’interfluvi entre les valls dels barrancs afluents al Segre (la vall daAdar –on hi ha les restes d’aquest antic poble–, que aflueix a aquest riu a través de la vall de Carratalà), al sector NW de l’extens terme, i les valls afluents a l’Ebre (Vall Major, a través de la vall de Sant Joan), al sector de migdia encarat a la Ribera d’Ebre.

El poble i cap de municipi de Llardecans és l’unic nucli de població agrupada del terme. Travessa el terme per la part central, en direcció W-NE, la carretera C-12 d’Amposta a Balaguer, que voreja el nucli de població per migdia. L’antiga carretera (N-230) es bifurca de la C-12 tot just a l’entrada del poble, per travessar-lo i continuar, paral·lela a l’anterior, vers Sarroca, Sudanell i Lleida. Al sector N i el NE del terme circula l’antiga carretera comarcal C-242, paral·lelament al límit municipal amb Torrebesses i que comuncica amb la Granadella. Diverses pistes i camins el comuniquen amb Aitona, Maials i la Granadella.

La població i l'economia

El fogatjament del 1365 donava 53 focs a Llardecans i 36 el del 1553. La població, que havia tingut un augment extraordinari al segle XIX, disminuí al llarg del XX. Havia passat de 123 h el 1718, a 242 h el 1787 i féu un gran salt des d’aleshores, fins a arribar als 1.356 h del 1860, que es mantingueren fins el 1900 (1.351h). L’any 1930 havia fet una davallada a 1.230 h i des d’aleshores el descens fou més ràpid: 919 h el 1960, 843 h el 1970, 742 h el 1981 i 683 h el 1991. Aquest constant descens es prolongà posteriorment: 620 h el 2001 i 570 h el 2005.

Els conreus ocupen gairebé tres quartes parts la superfície municipal i són pràcticament tots de secà. L’olivera és el conreu més important i ocupa la major part de la terra conreada; el segon conreu en importància és l’ametller i també es fa l’ordi. Al final de la dècada de 1970 es va intentar introduïr el conreu de plantes aromàtiques (espígol), però no va donar resultat i es va abandonar. El 1991 s’inicià l’experiència en algunes explotacions del conreu de festucs (varietat Kerman, importada dels EUA).

Pel que fa a la ramaderia, aquesta ha augmentat considerablement durant la dècada de 1990. Així doncs, s’ha incrementat notablement la cria d’aviram, de bestiar porcí (s’ha duplicat), de boví, la cria de conilles mares i la producció de mel. Al terme hi ha diverses cooperatives, entre les que destaca per la seva antiguitat la Cooperativa del Camp Verge de Loreto, que comercialitza els productes agraris del municipi. Hi ha un trull d’oli amb la Denominació d’Origen Garrigues. També s’hi troba un taller de confecció. El mercat setmanal és el dimarts.

La vila de Llardecans

La vila de Llardecans es troba a 397 m d’altitud, al centre del terme i a la vora del camí esmentat. La vila closa fou emmurallada (modernament només en resta un sector de murs medievals, aprofitats en la construcció de cases posteriors). Desaparegut l’antic castell de Llardecans (que encara serví durant la guerra del Francès), l’edifici més important és l’església parroquial de Santa Maria, grandiosa obra del segle XVIII (1763), de façana barroca i porta molt ornamentada, campanar de torre i interior neoclàssic amb tres naus d’ordre dòric. Conserva un notable altar major barroc dedicat a l’Assumpció de Maria i altres retaules. Des del 1518 els rectors eren presentats per l’abadessa de Pedralbes. El 1790, sota els Bassecourt, es féu el pou que proveeix, amb l’aigua d’una mina, la població. En època moderna ha desaparegut la bassa gran i al seu lloc es bastí una àmplia plaça. Dins el mateix nucli hi ha antics casals de pedra fets en l’època de prosperitat (segle XVIII) i a tocar de la vila hi ha la capella de la Mare de Déu de Loreto, també del XVIII, amb bons retaules i una imatge gòtica d’un gran valor. També hi destaca la farmàcia, del 1846.

Diverses associacions i entitats organitzen les activitats culturals i lúdiques del poble, entre les quals destaquen la festa major d’estiu, que se celebra per la Mare de Déu d’agost. El 10 de desembre, per la Mare de Déu de Loreto, se celebra la festa major d’hivern. El dissabte proper al 5 de febrer es fa la festa de les Àguedes (les dones casades) amb cercavila, representacions teatrals i ball. El mes de març, en data variable, es fa la matança del porc i el 15 de maig la festa de Sant Isidre.

Altres indrets del terme

Al sector NW del terme hi ha el despoblat d’Adar, amb vestigis d’una fortalesa àrab, un gran arc apuntat d’un edifici posterior que no es conserva, i la petita capella de Sant Marc, romànica, mig esfondrada. Aquestes dues construccions han estat atribuïdes als templers, però foren els Cervera els qui repoblaren aquest sector. Una carta de poblament bastant tardana, del 1314, fou concedida per Pere Arnau de Cervera a un grup de 15 famílies. Posteriorment, la senyoria del lloc fou de l’orde dels hospitalers i al segle XVII formava part de la comanda de Torres de Segre. A 1 km al NE d’aquest nucli medieval, al costat esquerre del camí nou que va d’Aitona a Llardecans hi ha el jaciment de Roques de la Galera, una petita balma on s’han pogut recuperar materials (fragments de ceràmica a mà i fulles de sílex) que hom data entre el Neolític i l’edat del bronze.

A Llardecans també s’ha documentat un lloc d’enterrament col·lectiu d’incineració, que hom data a l’inici de l’edat del ferro i sobre el qual Pita Mercé dóna la notícia que va ser excavat per Bosch i Gimpera. Aquesta necròpoli se situa en una elevació oval que s’estén de N a S, de cim pla que fa de divisòria entre els barrancs de les Escorres (que dóna nom a la necròpoli coneguda genèricament com de Llardecans) i el de la Bassa Nova. Ocupava els vessants del monticle i en la part superior encara resten vestigis d’algun túmul. Avui solament es veuen dos túmuls sencers de construcció circular. Els materials que ha permès recuperar són fragments ceràmics de perfil globular amb decoració d’acanalats, tasses petites carenades, ceràmiques amb impressió d’espina de peix i algun cas de decoració plàstica.

La història

Aquest sector fou repoblat pel llinatge dels Cervera, i Llardecans, que sembla que tingué una repoblació un xic tardana, fou atorgat al segle XIII als Santcliment, poderós llinatge de Lleida (procedent de Solsona), que eren senyors d’Alcarràs a mitjan segle XIII. Aleshores existia ja la vila closa, que contenia el castell, probablement d’origen àrab. A mitjan segle XIV Llardecans ja era una vila notable, amb 53 focs en el fogatjament del 1365. El mateix Francesc de Santcliment posseïa a mitjan segle XIV, a més d’Alcarràs, Montagut, Sarroca i Remolins, grans latifundis a la Palma d’Ebre i Flix. Aquests llocs tingueren un paper important per a la causa catalana en la guerra contra Joan II (1462-72), ja que el camí de Lleida a Llardecans i a Flix era indispensable per a proveir de blat Barcelona (els Santcliment foren fidels a la Generalitat). En temps de Ferran II, vers el 1510, Joan de Santcliment, senyor de Llardecans, que era membre de la guàrdia reial i un dels seus successors de la branca dels Santcliment de Prunera, fou un dels fundadors de la confraria de cavallers de Sant Jordi de Lleida el 1553.

Arran de la visita a la vila en el seguici de Felip II de Castella (1585), el viatger Enrique Cock es queixa en la seva crònica del mal estat del camí de Sarroca a Llardecans, vila la fundació de la qual atribueix als ilercavons (malgrat la creença popular que atribueix el nom al lladrar dels gossos); esmenta i situa el castell a la vila closa, i també parla dels seus 50 veïns i les tres basses del poble, on bevien persones i ases. Fa constar la senyoria dels Santcliment de Prunera i es refereix als bandolers que infestaven la comarca. La població passà el 1618 per venda als Castellvell, senyors de Maials (com Sarroca), i formà part d’aquesta baronia, que passà a la segona meitat del segle XVIII als Bassecourt, barons de Maials i comtes de Santa Clara, que promogueren nous conreus a la comarca. El 1835 era encara dels comtes de Santa Clara.

Col·laboració: 
JLlP
Llegir més...