i Llavorsí | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Llavorsí

Nom antic deFerrera
Nom antic deFerrera
Pont de la C-13 sobre la Noguera Pallaresa, a Llavorsí
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Sobirà, al S de la vall d’Àneu i de les valls de Tírvia.
Població: 
374 h
[2009]
Extensió: 
69 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Llavorsí, de 68,51 km2, és situat al sector central de la comarca, a banda i banda de la Noguera Pallaresa, entre la ribera de Sort i la Vall d’Àneu i a la sortida de les valls de Tírvia. Limita al N amb la Guingueta d’Àneu, al NE amb Vall de Cardós, a l’E amb Tírvia, Farrera i Montferrer i Castellbò (aquest darrer de l’Alt Urgell), al S amb Soriguera i a l’W amb Rialb.

El territori és muntanyós. Les elevacions que emmarquen la vall de Baiasca al NW sobrepassen escassament els 2 000 m, amb 2 044 m al Cap Major, cim del qual parteix una carena en direcció W-E que separa les valls de Baiasca i d’Escart (collada des Alls, la Solana d’Auressi) i una altra en direcció NW-SE, divisòria amb la Vall d’Àssua. Al NE, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, els contraforts de la serra d’Auratri (1 876 m) marquen el límit amb el mateix terme de la Guingueta d’Àneu i amb el de Vall de Cardós, i la divisòria amb el terme de Tírvia i la Vall de Cardós passa per la carena N-S formada pel pic des Malls (1 614 m), el de l’Orri i el de Vallalta o del Burgueràs (1 397 m). A llevant, la divisòria amb el terme de Farrera travessa la serra de Sant Andreu, la collada de Serelles i el pic d’Urdossa (2 222 m) fins al Romadriu. Un petit sector del vessant esquerre de la Ribalera (o vall del Romadriu) forma el límit amb Montferrer i Castellbò (prop de Sant Joan de l’Erm Vell), al SE amb Rialb. El curs baix del Romadriu i un petit sector de la Noguera Pallaresa constitueixen el límit meridional amb Rialb. El límit continua vers el NW pel serrat de Cabarerto, que culmina al tossal de la Font Freda (2 035 m), el pic de Matanegra (2 082 m) i la collada de Rat (1 995 m).

El terme comprèn la vila de Llavorsí, cap administratiu, els pobles d’Aidí, Baiasca, Arestui, Sant Romà de Tavèrnoles, Montenartró, Romadriu de Ribalera i el santuari de Biuse.

Travessa el terme seguint el curs de la Noguera Pallaresa la carretera C-13, de Lleida a Esterri d’Àneu, de la qual surt per la dreta, a Llavorsí, la L-504 que porta a les valls de Cardós i Farrera i a la coma de Burg. A la resta de pobles del terme s’accedeix per pistes i camins.

La població i l'economia

La població (llavorsinencs) ha estat, en època moderna, relativament alta, però no s’ha pogut evitar la davallada comuna a tota la comarca. Al segle XVIII passà de 553 h el 1718 a 719 h el 1787, mentre que el 1860, amb 1 017 h, era el segon municipi amb més població al Pallars Sobirà, després de Sort. Aquestes xifres, però, no es mantingueren i el 1900 havia baixat a 662 h; després d’una puja a 757 h el 1920, es mantingué fins el 1960 (601 h) al voltant dels 600 h, tot i que hi hagué un descens el 1950 (588 h). Així i tot, la pèrdua de població ha estat esmorteïda per la seva posició central (al punt de confluència dels eixos de comunicació importants de la comarca) i per la situació propera al poble de les instal·lacions hidroelèctriques, que ocupen una part de població. El 1975 hi foren empadronats 358 h, i d’ençà d’aquell moment la població va davallar continuadament: 295 h el 1981 i 268 h el 1991, seguint la tendència de la resta de la comarca. Al llarg de la dècada del 1990 la població tendí a recuperar-se, fins assolir els 289 h el 1999 i 334 h el 2005.

Com a la resta de municipis de la comarca, la introducció al principi de la dècada del 1930 de la ramaderia bovina de llet a Sort i la seva rodalia, modificà l’orientació agrícola i ramadera. D’una agricultura dedicada a l’autoconsum (amb producció sobretot, segons Madoz, de sègol i patates) i una ramaderia destinada a cobrir les feines del camp o a aconseguir diner amb la venda dels animals joves, es passà d’una manera progressiva a l’explotació ramadera d’oví i sobretot de boví. En els darrers anys del segle XX, tot i la davallada de les activitats primàries, aquest fet s’ha anat consolidant, de manera que hi ha un predomini de la cria de bestiar boví i oví. La superfície de conreu, malgrat ser escassa, es dedica principalment als cereals (ordi) i al farratge. En contrast amb l’escassetat de superfície conreable, destaca l’extensió de la massa forestal, sobretot important als vessants de la vall del Romadriu (que enllaça per la capçalera amb els boscos de Sant Joan de l’Erm i de Santa Magdalena), a la vall de Baiasca, i als vessants més septentrionals de la vall central per on corre la Noguera.

Amb relació a les activitats industrials, Madoz parla d’una important farga que es proveïa dels meners d’Ainet de Besan i que exportava arreu de Catalunya. Modernament cal esmentar l’extracció de llicorella per a la construcció, si bé la pedrera de la Llosera d’Aidí es tancà al final de la dècada del 1980. Hom hi bastí una estació receptora de les Forces Elèctriques de Catalunya, en part excavada a la roca, amb un petit funicular vers les instal·lacions del Burgueràs, la qual es troba a la confluència de la Noguera Pallaresa i la Noguera de Cardós. El sector serveis tingué un clar creixement en les dues darreres dècades del segle XX, vinculat especialment a l’impuls del turisme. Pel que fa a l’oferta d’allotjament, hi ha diversos hotels, pensions i càmpings.

La vila de Llavorsí

Vista de la vila de Llavorsí
© CIC-Moià
La vila de Llavorsí (246 h el 2001) és situada a 811 m d’altitud, a la dreta de la Noguera Pallaresa, a la confluència amb la Noguera de Cardós, en un lloc on la vall és estreta i voltada de muntanyam que cau abruptament sobre la població. Les cases s’esglaonen en els forts pendents, centrades per la plaça de l’església, amb l’església parroquial de Santa Anna, característica de la vall, amb una nau i campanar de torre de base quadrada i cos vuitavat amb coberta piramidal, restaurada modernament. Al NW de la vila hi ha les escasses restes de l’antiga capella romànica de Santa Eulàlia. Al S de la vila, al cim d’un turó, hi ha també les poques ruïnes de l’antic castell de Gilareny, construit amb lloses planes de llicorella, unides amb fang.

La festa major saescau el 26 de juliol per santa Anna. El tercer diumenge d’agost es fa el Concurs de Gossos d’Atura.

Altres indrets del terme

Aidí, Arestui i Baiasca

A l’extrem N del terme, enlairat a 993 m d’altitud, sobre la riba esquerra de la Noguera Pallaresa i en un coster sota el pic des Malls, hi ha el poble d’Aidí (9 h el 2001), centrat per l’església parroquial de Sant Just (dita actualment del Roser), petit edifici amb un campanar de torre quadrada. Al nivell del riu i de la carretera, sota el poble, hi havia l’hostal d’Aidí.

A la vall de Baiasca, al sector NW del terme, es troba, a uns 3 km de la Noguera Pallaresa i a la dreta del riu de Baiasca, el poble d’Arestui (1 247 m; 16 h el 2001), voltat de grans boscos. Les cases formen un sol cos amb la petita església de Sant Martí, sufragània de la de Baiasca. Al SE d’Arestui, enlairada a 1 550 m, en una elevació que domina la vall, hi ha l’ermita de Sant Jaume, romànica, d’una nau i absis rectangular. La festa major s’escau el darrer diumenge d’agost. Es fa un aplec a l’ermita de Sant Jaume l’1de maig.

Més a l’interior d’aquesta vall, prop de la capçalera i a l’esquerra del riu de Baiasca, hi ha el poble de Baiasca (1 313 m; 16 h el 2001). Forma un petit grup de cases centrat per l’església parroquial de Sant Serni, romànica d’origen però molt modificada, que té a l’interior interessants frescos romànics. Més al N, en un turó, hi ha les restes de l’antiga església de Sant Bartomeu, també romànica. La festa major s’escau el 23 d’agost. Es fa festa el dia 29 de novembre, per Sant Serni.

Sant Romà de Tavèrnoles, Sant Pere de Vellanega i la Mare de Déu de Biuse

A migdia del terme, enlairat a 1 208 d’altitud, als vessants orientals de la pica de l’Àliga, dominant la riba dreta de la Noguera Pallaresa, hi ha el poble de Sant Romà de Tavèrnoles (1 h el 2001). L’església de Sant Quirze, sufragània de la de Rodés, és un petit edifici de pedra amb campanar d’espadanya.

Prop del poble de Sant Romà de Tavèrnoles hi ha les escasses restes del monestir de Vellanega, antiga abadia benedictina (Sant Pere de Vellanega) esmentada ja el 969, quan era regida per l’abat Salla; el 976, ja sense abat, fou cedida al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i des de llavors els seus abats s’intitulaven també abats de Vellanega; esdevingué simple priorat des del 1093 i tenia encara certa vida monàstica el 1268; des del segle XIV fou només una possessió regida per un clergue.

A migdia de Llavorsí, enfilat en un coster que davalla de Baladredo, damunt la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Biuse, simple edifici sense campanar ni absis decorat amb pintures a l’interior. El segon diumenge de maig hi ha un aplec molt concorregut en el qual es reparteix, després de la missa, un pa de quart de quilo als assistents (la caritat de Biuse). El lloc correspon a l’antic castell de Biuse del comtat de Pallars. El 1985 es trobaren un gran nombre de peces de l’edat de bronze prop d’aquesta ermita.

Montenartró i Romadriu de Ribalera

Al curs baix de la Ribalera, a l’esquerra del Romadriu, a 1 299 m d’altitud, hi ha el poble de Montenartró (36 h el 2001), al camí que porta a Sant Joan de l’Erm (dins Montferrer i Castellbò, a l’Alt Urgell) i a Romadriu. És format per un petit grup de cases i laesglésia parroquial de Sant Esteve, de pedra, amb campanar d’espadanya, refeta modernament. Montenartró, fou cap del deganat de Montenartró, que comprenia tot l’alt Pallars (unes 40 parròquies), llevat dels sectors de Vallferrera i de Vall de Cardós. La festa major s’escau el segon diumenge d’octubre.

Més a llevant, a la dreta del Romadriu, a 1 346 m d’altitud s’alça el poble de Romadriu de Ribalera (10 h el 2001), enclavat al municipi de Farrera, al límit amb el de Montferrer i Castellbò. Queden poques cases senceres i l’església de Sant Martí, sufragània de la de Montenartró, que és bastida dins les ruïnes de l’antiga, més àmplia, de la qual resten encara alguns murs.

La història

La jurisdicció dels distints llocs que formen el municipi de Llavorsí no fou homogènia. Llavorsí, esmentat el 1163 en unes donacions al monestir de Gerri, el pròxim castell de Gilareny (darrer reducte del comtat del Pallars), mencionat ja el 1076 i que tingué un paper defensiu important al llarg de l’edat mitjana a l’entrada de la Vall d’Àneu i de les valls de Cardós i Ferrera, i el poble d’Aidí formaren part dels dominis dels comtes de Pallars, que passaren a la fi del segle XV als ducs de Cardona i marquesos de Pallars fins a l’acabament de l’Antic Règim.

Arestui i Baiasca apareixen des del segle XIII, amb Biuse, retinguts per Roger Bernat III de Foix, vescomte de Castellbò, i més endavant, quan Joan I de Foix adquirí Rialb i la Vall d’Àssua, passaren als dominis dels Foix-Castellbò dins el quarter de Rialb; quan la corona recuperà els dominis dels Foix a Catalunya (1548), aquests llocs esdevingueren reialencs. Montenartró, esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819, com Romadriu, formà part del vescomtat de Vilamur, però Romadriu, malgrat la proximitat, fou reialenc. Finalment, Sant Romà de Tavèrnoles (amb el monestir de Vellanega) fou possessió del poderós monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i quan aquest s’extingí (1592) passà amb molts altres béns al domini del Seminari de la Seu d’Urgell, que el mantenia a la fi de l’Antic Règim.

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...