i Llenguadoc | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Llenguadoc

Llenguadoc La catedral de Sant Pèire, a Montpeller
© Fototeca.cat
Regió del SE d’Occitània que limita al N amb el Lionès, a l’E amb el Delfinat i Provença, al S amb els Països Catalans, al SW amb el País de Foix, a l’W amb Guiena i Gascunya i al NW amb Alvèrnia, i s’estén des del massís de les Corberes, al SW, fins al Roine, a l’E, i des de la mar Mediterrània fins al Massís Central; inclou els departaments  d’Aude, Gard, Erau i Losera, i l’Alta Garona (Tolosa).

El Llenguadoc és format per una plana litoral, llarga (d’uns 200 km) i estreta, que s’eixampla per les valls de l’Aude i el Roine, i per un conjunt de graons calcaris (garrigues) que pugen cap a terres altes (els Causses al centre, les Corberes al SW, les Cevenes a l’E). La costa és formada per platges sorrenques, i hi abunden els cordons litorals que tanquen estanys. Climàticament és un país de transició entre la Mediterrània i l’Aquitània (característiques atlàntiques), amb predomini de clima mediterrani; els eqstius són molt secs (amb temperatures que arriben a 40°C) i els vents són forts (tramuntana). Els rius principals són l’Aude, l’Orb, l’Erau, el Vidourle, l’Arieja, la Garona, el Gard (afluent del Roine) i el Roine. La població habita principalment a la plana, on, des del segle XVIII, predomina la monocultura de la vinya, la qual afavorí la riquesa pública —interrompuda només per les crisis de la fil·loxera dels anys setanta del s. XIX i per la del 1907—, que es manifestà en un augment demogràfic. La manca d’industrialització, però, ha estat un factor determinant de l’estancament demogràfic i àdhuc de despoblament del país al llarg del s. XX. La dependència bàsica de l’economia del sector vitivinícola, al qual més endavant s’han afegit algunes zones d’horta de conreus intensius que aprofiten el Canal del Migdia, només ha pogut ésser en part superada pel fort desenvolupament del turisme, especialment al litoral, a partir de la segona meitat del segle XX. Llevat del territori de l'Alta Garona (Tolosa) formà, amb el Rosselló (departament dels Pirineus Orientals), la regió administrativa de Llenguadoc-Rosselló (amb capital a Montpeller) vigent fins el 2016 quan, per la fusió amb la de Migdia-Pirineus, donà lloc a la regió administrativa oficialment anomenadaOccitània, malgrat incloure només una part del territori pròpiament occità i també la Catalunya del Nord.

Des de l’antiguitat la regió fou colonitzada per diversos pobladors (grecs, ibers, lígurs i gals). Els romans hi fundaren la ciutat de Narbona, que donà el seu nom a la província narbonesa; els visigots feren de Tolosa una capital importantíssima, al s. V, i conservaren l’essencial de la cultura antiga. A Narbona els àrabs provaren d’establir un poder islamicocristià, però la invasió franca de Carles Martell desbaratà aquesta possibilitat. A la fi del segle XII i a l’inici del XIII el comtat de Tolosa fou el centre d’una important renovació social. La famosa croada contra els albigesos ( croada albigesa) fou una guerra heroica i despietada: la civilització occitana fou anihilada, i Catalunya perdé els seus interessos polítics al nord de les Corberes. A partir del 1271, any que les terres de la regió foren annexades a la corona de França, el Llenguadoc visqué una vida provinciana especial i gaudí d’un estatut benèfic. Després d’haver estat, a l’edat mitjana, la terra del catarisme, fou, durant el segle XVI, un lloc de presència protestant. La revolta del governador de Montmorency (1632) contra el poder central i la guerra religiosa i social dels camisards (camisard) el 1702 ensangonaren el país fins al segle XVIII. Actualment, el Llenguadoc, recollint l’heretatge dels revoltats del 1907, és una de les zones políticament més problemàtiques de França.

Col·laboració: 
RoL
Data de revisió: 
2017-02-28
Llegir més...