i regne de Lleó | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

regne de Lleó

Espanya
Reis de Lleó
©
Regne hispànic que, durant la reconquesta, tingué existència com a estat independent (910-1037, 1065-72 i 1157-1230).

Sorgit com una prolongació del regne d’Astúries en terres parcialment despoblades de la vall del Duero, les primeres repoblacions asturs en terres del futur regne de Lleó (Tui, Astorga, Amaya i Lleó) correspongueren als regnats de Ramir I (842-850) i Ordoni I (850-866), però hi donà l’impuls decisiu Alfons III (866-910). Aleshores foren repoblats nombrosos indrets del territori galaicoportuguès situat entre el Miño i el Mondego; a l’àrea lleonesa estricta es fixà la frontera al Duero, amb l’ocupació de Dueñas, Simancas, Toro i Zamora; a Castella es portà la frontera de l’Arlanzón a l’Arlanza, amb la colonització de Castrojeriz, Burgos, Ubierna i Lara; i a la regió alabesa s’ocuparen els congosts de Pancorvo i Haro. A la mort d’Alfons III la divisió del regne entre els seus fills donà origen al regne lleonès, en succeir-lo, en terres de Lleó, Àlaba i Castella, Garcia I (910-914), el qual continuà la tasca repobladora (Roa, Osma, Aza, Clunia, Gormaz). La reacció sarraïna contra aquests avanços es produí durant el regnat d’Ordoni II (914-924), quan ‘Abd al-Raḥmān III envià successives expedicions de represàlia (916, 917, 918 i 920), a la darrera de les quals prengué Osma, Gormaz i Calahorra i derrotà lleonesos i navarresos units a Valdejunqueras. Malgrat aquestes escomeses, Ordoni II, aliat amb els navarresos, ocupà algunes places de la Rioja (Arnedo, Calahorra, Nájera) i féu una incursió per comarques castellanes fins a Atienza. Les terres asturianolleoneses s’unificaren amb el rei Fruela II (924-925), germà i successor d’Ordoni II, i amb l’hereu d’aquell, Alfons Froilaz (925), que fou desplaçat pels seus cosins Sanç, Alfons i Ramir, fills d’Ordoni II. Alfons IV (926-932) es proclamà rei de Lleó, mentre Sanç rebia el regne de Galícia i Ramir les terres galaicoportugueses d’entre el Miño i el Mondego. Alfons IV s’annexà Galícia el 929, però tres anys després abdicà tots els dominis a favor de Ramir II (931-951), amb la qual cosa s’inicià l’etapa de plenitud del regne lleonès. Ramir exercí una certa hegemonia sobre els altres regnes hispanocristians i continuà l’aliança amb la monarquia navarresoaragonesa, però no pogué evitar que aquesta ajudés la successió castellana del comte Ferran González. Els tractes amb els sarraïns foren permanentment hostils: refús d’una incursió cordovesa davant Osma (933), desfeta d’una gran expedició d’'Abd al-Raḥmān III a Simancas i Alhándega (939) per lleonesos, asturs, gallecs, castellans i bascs conjuntament, campanya de saqueig dirigida per Ramir per la vall del Tajo (950) i derrota dels sarraïns a Talavera. En terra lleonesa les repoblacions (Ledesma, Ribas, Los Baños, Alhándega, Peña Ausende i Salamanca) permeteren de fer avançar la frontera del Duero al Tormes, i en l’àrea castellana, d’acostar-se als contraforts de Somosierra (repoblació de Sepúlveda). El successor de Ramir, Ordoni III (951-956), hagué d’afrontar incursions sarraïnes, rebel·lions internes i intervencions de navarresos i castellans, partidaris del seu germanastre Sanç. Amb tot, a l’interior pogué consolidar la seva autoritat, i a l’exterior manà una expedició a Lisboa (955), després de la qual signà la pau amb el califa. Als regnats de Ramir II i Ordoni III correspon el moment de plenitud del neogoticisme i de la idea imperial lleonesa, que defensava l’herència política de la pretesa unitat de la Hispània goda a profit dels monarques lleonesos. La crisi del regne s’inicià amb les lluites civils que seguiren la mort d’Ordoni III, quan el seu successor, Sanç I (956-958 i 960-966) resultà incapaç d’enfrontar-se a l’hostilitat dels sarraïns, les ambicions d’alguns magnats lleonesos i el particularisme dels castellans. Deposat per la noblesa i per Ferran González de Castella a profit d’Ordoni IV (958-960), Sanç pogué recuperar el poder amb l’ajuda condicionada de navarresos i sarraïns, i encapçalà una coalició anticordovesa, a la qual s’anticipà al-Ḥakam II amb unes expedicions (963 i 966) que comportaren la caiguda de Gormaz, Atienza i Calahorra i obligaren Sanç a demanar una treva. Durant el regnat del seu fill Ramir III (966-984) continuà l’actitud independentista de la noblesa de Galícia, els normands saquejaren les costes gallegues (966-971) i la superioritat bèl·lica del califat fou ben palesa: lleonesos, castellans i navarresos foren vençuts a Gormaz (976), Zamora fou saquejada, Simancas fou destruïda i els coalitzats tornaren a ésser derrotats, a Rueda (981). Els fracassos facilitaren un nou alçament a Galícia i l’accés al poder de Beremund II (982-999), que pacificà el regne amb l’ajuda de tropes sarraïnes. Durant el seu regnat es consolidà la independència castellana amb el comte Garcia I de Castella, i, d’altra banda, quan volgué refusar la tutela imposada per Còrdova, fou incapaç d’afrontar l’onada bel·licista desfermada per Almansor . Amb Alfons V (999-1028) l’antiga hegemonia lleonesa havia desaparegut totalment; Navarra exercia una preponderància indiscutible i Castella es perfilava com a futura potència. La primera meitat del regnat fou difícil: saqueig sarraí de Clunia (1007), hostilitat castellana, rebel·lions de la noblesa i pirateries dels normands (1016). La segona meitat, mercès a l’agonia del califat, fou un temps de reconstrucció interior (reunió d’assemblees i promulgació del fur de Lleó) i d’intent, frustrat, d’imposar la sobirania sobre la Tierra de Campos, comarca fronterera disputada per lleonesos i castellans. Durant el regnat de Beremund III (1028-37), Sanç III de Navarra envaí el regne (1033-34), que fou recuperat el 1035 i tornat a perdre quan Beremund fou derrotat i mort a Tamarón (1037) per Ferran I de Castella (1037-65) —casat amb la reina Sança, germana de Beremund III—, que el succeí i s’autotitulà imperator . Des del 1037 fins al 1157, excepció feta dels anys de regnat lleonès d’Alfons VI (1065-72), el regne de Lleó restà unit al de Castella, del qual se separà pel testament d’Alfons VII, quan la frontera lleonesa gairebé ja havia passat del Tormes al Tajo. El tercer i darrer període d’independència (1157-1230) correspongué als regnats de Ferran II (1157-88) i Alfons IX (1188-1230), quan finí la vella idea de l’imperi hispànic lleonès i nasqué un nou equilibri peninsular entre els regnes de Lleó, Castella, Catalunya-Aragó, Navarra i Portugal. Els lleonesos reconqueriren Extremadura i la repoblaren: Alcántara (1221), Càceres (1229), Mèrida (1230), Badajoz i Elvas. Amb Ferran III s’uniren definitivament els regnes de Lleó i Castella (1230).

El regne de Lleó, en els orígens, era dividit en districtes militars administrats per funcionaris reials ( iudices, potestates, comites ). Les més importants d’aquestes demarcacions eren les de la zona oriental (Àlaba, Castella), més exposades a les incursions sarraïnes. La tasca repobladora fou particularment intensa durant els s. IX i X a la vall del Duero, on els repobladors trobaren una terra pràcticament deserta ( bona vacantia ), que, segons el dret romà, pertanyia al fisc. Els reis estimularen l’ocupació d’aquestes comarques autoritzant (cartes de poblament) repoblacions de caràcter general, encomanant la colonització d’alguns llocs a magnats i permetent el lliure establiment de particulars. De fet, nombroses famílies ocuparen i aprisiaren la terra erma ( pressura ), que romperen, en parcel·les, la qual cosa determinà en el context del regne un predomini de petites propietats i la formació d’una societat de camperols lliures similar a la catalana d’aleshores. L’agricultura i la ramaderia foren les activitats primordials, i la producció industrial restà quasi reduïda als treballs d’artesania més indispensables, en el marc d’una economia de tipus familiar i veïnal —predomini de les petites aldees o vicos —. L’existència d’una estructura agrària de petites i de mitjanes propietats ( hereditas ), que generalment no eren autosuficients, originà el sorgiment d’un comerç incipient en mercats locals, on eren venuts productes agrícoles i artesanals. Per a les transaccions (s. X) hom emprà el sou d’argent, moneda de compte del sistema monetari carolingi, i els pagaments es feren en espècie o en moneda estranya (visigòtica, sueva, franca, àrab). Amb el monarca, compartia les funcions de govern un grup reduït de magnats ( magnates, optimates, proceres, comites ), que formaven la primera noblesa. Units a ells per vincles de vassallatge hi havia els nobles de segona categoria (cavallers, milites , infançons), especialitzats en la lluita a cavall. La classe més nombrosa era encara la dels petits camperols propietaris i lliures, capaços de col·laborar en la reconquesta amb armes i cavall propis (cavallers villanos , cavalleria popular). En formació hi havia un estrat de camperols dependents que s’encomanaven a la protecció dels senyors (encomanació, behetría ) i perdien part de la seva llibertat i de la terra. S'originaren, així, els grans dominis de la noblesa, que foren explotats per arrendataris (colons), adscrits progressivament a la terra ( iuniores, collazos , solariegos ) i sotmesos a la potestat senyorial ( homines de mandatione ). Menys nombrós era el grup social dels serfs, i la seva distribució geogràfica resultava força irregular: mentre Galícia era país de grans senyories i, per tant, de serfs i iuniores , Lleó i Castella eren terres de camperols lliures ( ingenuos ), petits propietaris i encomanats ( homines de benefactoria ).

Col·laboració: 
JMSal
Llegir més...