Redactat en català, amb tota seguretat a Barcelona, en diferents etapes i pels escrivans del tribunal del consolat, a fi de tenir a mà les normes disperses que s’observaven a la Mediterrània sobre aquelles matèries. Té per base les Costumes de la Mar, redactades entre el 1260 i el 1270. Amb algun escàs element procedent de la Lex Rhodia de iactu, conté normacions estrictament catalanes, amb d’altres d’origen pisà, genovès, venecià, marsellès, etc. L’any 1279 una bona part d’aquest recull originari ja compilat fou incorporat als Costums de Tortosa. Al s XIV rebé, a Barcelona, la redacció definitiva, amb la incorporació d’altres texts, com una pragmàtica de Jaume I, ordinacions per al cors, els capítols de Pere III del 1340 i altres texts adventicis, trets de glosses i comentaris. Tots els manuscrits conservats són en català; el més antic és el de Mallorca (dit de Sant Pere), escrit a la darreria del s XIV; els restants, del s XV, són un a València, dos a la Bibliothèque Nationale, de París, un a la Universitat de Càller, un altre a la Biblioteca de Catalunya i el darrer, que havia estat de Pau Font i de Rubinat, és avui a la Casa Sala d’Arenys de Munt. Les nombroses edicions en català són encapçalades per l’ordre judiciari del consolat de mar de València. La primera és del 1484, possiblement a cura de N.Spindeler; una altra, preparada per Francesc Celelles, que en revisà el text i hi aportà algun nou material, fou publicada el 1494 a cura de Pere Posa; segueixen, al s XVI, les de Luschner (1502), Joan Rosembach (1518), Carles Amorós (1518), Ballester i Gilio (1523) i Carles Amorós (1540), totes en lletra gòtica, i la de lletra elzeviriana de Sebastià de Cormellas (1592). Entre les edicions modernes, cal fer esment de la de Moliné i Brasés (1914), que reprodueix la del 1494, la de F.Valls i Taberner (1930-31) i la de J.R.Parellada (Castelló, 1955). Gaudí de tanta autoritat, que es transformà en el codi de la legislació maritimocomercial de la Mediterrània i esdevingué el dret comú en aquelles matèries, i per això fou objecte de moltes traduccions: italiana (Roma, 1519), per Antoni Bladi (Venècia, 1539, 1544, 1549, 1564, 1567, 1576 i 1584), francesa, per François Maysoni (Ais de Provença, 1577), i castellana, per F.Díaz Romano (València, 1539), Gaietà de Pallejà (Barcelona, 1732) i Antoni de Capmany (Madrid, 1791), reeditada el 1965. Encara, al s XIX, n'hi hagué d’altres d’italianes i franceses (entre aquestes, sobretot la de Pardessus), una d’holandesa, retraduïda de l’italià, angleses i escandinaves. Arribà a tenir més autoritat que les famoses Ordenanzas de Bilbao, i era tinguda en compte arreu com a font de dret fins a les codificacions modernes. Als Països Catalans vigí fins a la promulgació del codi de comerç del 1829.