Estructura de l'obra
La Crònica signada per Desclot és la més antiga de les quatre grans cròniques catalanes pel que fa a la seva finalització. La Crònica de Jaume I (coneguda com el Llibre dels feits) narra esdeveniments anteriors, però es tracta d’un text completat el segle XIV. La de Ramon Muntaner narra els fets des de l’engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació d’Alfons el Benigne (1328) i fou redactada entre el 1325 i el 1330. La de Pere III se centra en el regnat de Pere el Cerimoniós (1336-87) i fou escrita entre el 1375 i el 1383. Per contra, seguint les recerques de Coll i Alentorn, sembla que Desclot inicià la redacció de la seva Crònica el 1283, sota l’estímul de l’èxit de l’expedició de Pere II a Sicília; fou interrompuda i represa el 1285 i enllestida devers mitjan 1288, i, si més no, abans del 20 de juny de 1295.
Relata els esdeveniments del regnat de Jaume I, especialment la conquesta de Mallorca, i, més minuciosament, els del seu fill Pere el Gran, per a l’estudi del qual constitueix la millor de les fonts. En el pròleg, Desclot diu que es proposa tractar «dels grans feits e de les conquestes que feren sobre sarraïns e sobre altres gents los nobles reis que hac en Aragó, qui foren de l’alt llinatge del comte de Barcelona». Tot i així, la major part de la Crònica és ocupada per les gestes heroiques de Pere el Gran, que l’autor descriu amb més precisió que les dels seus antecessors, també recollides breument en els capítols introductoris. Amb tot, el contingut de la Crònica és explicitat per l’autor al final de l’escrit: «Ací fineix lo libre del rei En Pere, dels bons feits d’armes que ell feu sobre sarraïns e altres gents, e com morí». En aquest sentit, és bastant significatiu el títol que porta l’obra en el manuscrit que s’ha conservat en millors condicions: Llibre del rei En Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, el qual sintetitza força bé el seu contingut.
L’àmbit cronològic de l’obra agafa des de la primera conquesta de Mallorca, el 1114, fins a la mort i l’enterrament de Pere el Gran, pel novembre del 1285.
Els 50 primers capítols expliquen els episodis dels regnats anteriors, des de Ramon Berenguer IV fins a Pere el Catòlic —enllaçats de manera sumària i basats en fonts predominantment llegendàries—, entre els quals destaquen el casament de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó (1137), diverses històries sobre el comte de Barcelona, el retrat de Jaume I, el casament del seu fill Pere amb la filla del rei de Sicília i la mort del rei Jaume I (1276). Per al temps del Conqueridor són especialment de caràcter historiogràfic, i té en compte, sens dubte, una crònica de la conquesta de Mallorca i una altra sobre l’infant Pere abans que fos rei, que no han estat conservades en forma independent; per al regnat de Pere II són exposats principalment els records personals del cronista i dels seus informadors i la documentació coetània.
Del capítol 51 al 168 es narren els diversos fets d’armes succeïts durant el regnat de Pere el Gran, des de la seva coronació fins a la seva mort (1276-85). La minuciositat, l’exactitud, la vivacitat i el dramatisme de la narració arriben al grau màxim quan el cronista relata els esdeveniments a partir del juny del 1283. Són seixanta-quatre capítols, que cobreixen la història de dos anys i mig i representen més de la meitat de la crònica. Dins aquests, la densitat de la informació s’incrementa encara en els trenta-nou capítols finals, que representen prop de dos cinquens del total i són la història de catorze mesos desenvolupada en tres o quatre escenaris simultanis.
Al llarg de tota la crònica, hom ha pogut rastrejar la utilització de poemes narratius de caràcter popular.
Quant a l’autor, només se sap el que es dedueix de l’estudi de la seva obra, encapçalada per la frase “Ací comença lo llibre que en Bernat Desclot dictà o escriví”. Modernament ha estat suggerida la seva identificació amb Bernat Escrivà, tresorer de Pere el Gran i cambrer d’Alfons el Franc.
El valor historiogràfic de la Crònica
A la primera part de l’obra, el rigor cronològic està supeditat a la intencionalitat de l’autor en explicar el orígens de la grandesa de la monarquia catalanoaragonesa. Per aquest motiu, dona prevalença a la unió entre Catalunya i Aragó. S’atura així en la batalla de Fraga amb l’extinció de la dinastia aragonesa l’any 1134 i en les circumstàncies del matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Peronella, l’any 1137, amb la intervenció de Guillem Ramon de Montcada, i la unió entre Catalunya i Aragó.
Simptomàticament, només dedica dues línies al llarg regnat d’Alfons el Cast (1164-96) i s’atura, en canvi, en les circumstàncies de l’engendrament de Jaume el Conqueridor (1207), en la batalla d’Úbeda i de les Navas de Tolosa (1212), i la transcendental batalla de Muret (1213). A partir d’aquí, recula cronològicament i dedica quatre capítols al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV (1131-62), per tal de demostrar per què Pere el Catòlic (1196-1213) tenia dret al marquesat de Provença. Tot seguit, comença a tractar de Jaume I, centrant-se sobretot en les seves conquestes, especialment les de Mallorca i Múrcia.
L’autor aprofita fonts rimades, més o menys prosificades, que deixen entreveure que es basà, per a aquest període, en fonts de caràcter joglaresc, també utilitzades posteriorment pel compilador de la Crònica de Jaume I. És per aquest motiu que en aquests passatges es poden trobar força paral·lelismes, formals i de contingut, entre ambdues cròniques.
En relatar la mort de Jaume I, el cronista exposa els fets del breu regnat de Pere el Gran (1276-85). És aleshores quan les fonts emprades per Desclot canvien radicalment, atenent a la circumstància que es tracta ja d’esdeveniments contemporanis a l’autor: informació oral de testimonis presencials, informació pròpia com a testimoni directe i documents de la mateixa època. El to èpic dels primers capítols esdevé molt més realista i personal en tots els passatges que es refereixen al regnat del rei Pere el Gran. Amb tot, l’autor imprimeix també un to èpic en aquests capítols perquè s’identifica plenament amb les angoixes i els triomfs del monarca. Això queda especialment palès en els capítols dedicats al desafiament de Bordeus, les actuacions dels almogàvers, les campanyes del nord d’Àfrica i Sicília i la guerra contra els invasors francesos.
En bona part de la Crònica emergeix, juntament amb l’esmentat to èpic, l’ideal cavalleresc tan propi de l’època. Per exemple, l’episodi de l’alliberament de l’emperadriu d’Alemanya –que havia estat acusada d’adulteri– pel “bon comte de Barcelona”, donà lloc a una llegenda estesa per Europa que recorda el cicle artúric. El temps transcorregut i l’estil emprat per Desclot, atorguen al relat un to entre cavalleresc i llegendari.
L’ideal cavalleresc es deixa sentir també en els episodis més pròpiament militars. Un dels més característics és el del desafiament entre Pere el Gran i Carles d’Anjou a Bordeus. Tanmateix, el to llegendari deixa pas aquí a una prosa realista i embellida, que fa ressaltar el to dramàtic dels esdeveniments, molt propi de la novel·la cavalleresca. L’heroisme d’alguns personatges, en defensar les fites proposades pel monarca, queda també ben palès en força episodis de la Crònica. Alguns nobles, com el vescomte de Cardona, assoleixen amb escreix un dels ideals més alts d’aquest període: la combinació entre el tracte cortès amb les dames i l’heroisme en el camp de batalla. La noblesa i la lleialtat dels seus parlaments amb el comte de Foix, missatger de l’enemic, constitueixen un dels moments més sublims de l’obra.
D’altra banda, les descripcions bèl·liques són extremament realistes, però, al mateix temps, semblen extretes dels llibres de cavalleries que narraven fets imaginaris amb una cruesa extraordinària. L’heroisme individual és descrit magistralment en els episodis de la defensa del castell d’Ull, encomanada a Eixemèn Martínez d’Artieda, o les proeses del corsari alacantí Albesa, que amb el seu vaixell produí enormes estralls entre l’estol francès. Les descripcions de les gestes dels almogàvers han contribuït, sens dubte, a configurar el mite d’aquests intrèpids combatents. També s’hi troben descripcions vives dels costums i les formes de vida dels almogàvers, que després completaria Ramon Muntaner en la seva Crònica.
Tot i no tenir l’estil magistral de Muntaner, Desclot descriu amb més exactitud els fets i fa una veritable crítica històrica, en alguns casos freda i reflexiva, per bé que en altres casos el domina la vena patriòtica. Tanmateix, és més escèptic que Muntaner i és capaç de relatar fredament els esdeveniments desfavorables per a la monarquia. Muntaner cerca la glorificació de la monarquia, mentre que Desclot vol simplement perpetuar la memòria del rei a través d’una narració fidel. L’autor combina hàbilment, al llarg de la Crònica, la tradició rebuda d’elements llegendaris, procedents de gestes prosificades, amb una rigorosa narració, fruit de la seva observació directa o del testimoni dels mateixos protagonistes. El resultat és una narració apassionada i apassionant, escrita amb un estil elegant, precís, rigorós i detallista.
D’altra banda, el magnífic aprofitament dels documents que es custodiaven a la Cancelleria Reial i el seu excel·lent coneixement d’infinitud de detalls de la cort atorguen a aquesta obra de Desclot la categoria d’un veritable document històric de qualitat literària. Al capdavall, Desclot és qui ha donat la millor prosa historiogràfica en català, per l’exposició precisa dels esdeveniments, un simptomàtic distanciament i un bon coneixement dels recursos literaris. Lluís Nicolau i d’Olwer el definí com el «cronista model de l’Edat Mitjana», perquè narra els fets amb una notable escrupolositat i és capaç de recollir el millor de la tradició narrativa medieval cavalleresca.
Coll i Alentorn feu un bon retrat de l’obra de Desclot en la introducció de la seva edició de la Crònica: «brilla amb un esclat singular pels seus mèrits literaris, històrics, lingüístics i de pintura de caràcters. Si des del punt de vista dels primers no té l’exuberància ni el pintoresc de la crònica de Muntaner, té en canvi una gran habilitat de composició, un excepcional domini del diàleg, una prosa noble i popular, rica i cenyida alhora, d’una gran claredat. [...] Quant al valor històric, ocupa aquesta crònica un lloc de primeríssim rengle per l’objectivitat i seriositat amb què el cronista tracta la major part dels seus temes i per la documentació de primera mà o la qualitat dels testimoniatges que posa a contribució». No en va la Crònica de Desclot inspirà tants historiadors i cronistes posteriors com Muntaner, Zurita, Pujades o Feliu de la Penya, ja abans de la seva edició del segle XIX pel francès J.A. Buchon (1840). A partir de llavors, tots els historiadors l’han considerada un referent historiogràfic medieval ineludible.
S’han documentat fins a 22 manuscrits de la crònica de Desclot. El més antic és del final del segle XIII i es conserva a la Biblioteca de Catalunya. En total, a Catalunya se’n conserven quinze i els altres són a la Biblioteca Vaticana, a París, Madrid, El Escorial i Saragossa.
Aquest text obtingué una gran difusió a l’edat mitjana; fou inclòs en compilacions i cròniques universals, inspirà extensos episodis de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa, fou utilitzat per Beuter, Zurita, Pujades, Diago, Roig i Jalpí i Feliu de la Penya. El 1616 en fou editada la versió castellana de Rafael Cervera, amb una certa tendència a resumir l’original. Després, restà una mica oblidada; però durant la Guerra Gran (1793) foren reeditats alguns dels capítols de la versió castellana de Cervera, i ha estat traduïda a l’italià i a l’anglès i posada fragmentàriament en català modern..
La major part de les edicions modernes són fetes sobre el manuscrit de París, del segle XV. Això explica que la primera edició catalana fos publicada a França, per J.A.C. Buchon el 1840, la tornés a posar en circulació i fou reproduïda per una edició apareguda a Orleans el 1875.
Josep Coroleu publicà la primera edició de la Crònica a Catalunya (1885), posterior a una edició parcial de Josep Maria Quadrado, apareguda a Palma el 1850. Després vingueren la fragmentada de Ramon d’Alòs-Moner (1932), les d’A. Serra-Baldó i Ramon Aramon (1935), i la completa i rigorosa edició de Miquel Coll i Alentorn (1949-51), encara no superada. Respecte a les traduccions, n’hi ha de fragmentàries en castellà ja al segle XV, una de francesa el 1840 (J.A. Buchon), una d’italiana el 1844 (Filippo Moisè) i una d’anglesa el 1928-34 (F.L. Critchlow).
Ha estat àmpliament utilitzada per historiadors catalans i forans, com Piferrer, Amari, Romey, Quadrado, Balaguer, Bofarull, Lecoy de la Marche, Gregorovius, Rubió i Lluch, Rubió i Balaguer i, sobretot, Ferran Soldevila.
Bibliografia
- Cingolani, S.M. (2006): Historiografia, propaganda i comunicació al segle XIII: Bernat Desclot i les dues redaccions de la seva crònica. Barcelona, IEC.
- Cingolani, S.M. (2007): La memòria dels reis: les quatre grans cròniques i la historiografia catalana, des del segle X fins al XIV. Barcelona, Base.
- RIQUER, M. DE: “La Crònica de Desclot”, Història de la literatura catalana, vol. I, Ariel, Barcelona 1964, p. 429-448.
- SOLDEVILA, F.: Les Quatre Grans Cròniques, Selecta, Barcelona 1971, p. 67-87 (“Biblioteca Perenne”, 26) [prefaci].