Situació i presentació
El municipi és situat a la vall de la riera de Tenes. Limita a septentrió amb el terme de Lliçà de Munt, a migdia amb Parets del Vallès i a llevant amb Granollers. Per un petit sector, al límit sud-occidental, entronca amb Palau-solità i Plegamans, del Vallès Occidental, i amb l’enclavament de Vila-rosal, del terme de Parets del Vallès.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Lliçà de Vall, els barris de Xiol i les Casetes, les caseries del Pla de Lliçà, la Serra, el Sot de la Coma i nombroses urbanitzacions, entre les quals destaquen les de Cantallops, el Sot dels Nostris, la Miranda del Vallès, Sant Moritz, Sant Valerià, el Mirador i el Mas Gordi, Can Prat, Can Vilardebò, Ca l’Esteper i Can Salgot (aquestes dues últimes compartides amb el terme de Lliçà de Munt).
Lliçà de Vall es comunica mitjançant la carretera C-155 provinent de Sabadell, que travessa el terme d’W a E, per entroncar, al seu extrem de llevant, amb la carretera C-17 (Eix del Congost), en direcció Ripoll i la N-152a vers Granollers. Dues carreteres locals menen a Parets del Vallès i Lliçà de Munt.
La població i l’economia
L’evolució de la població de Lliçà de Vall (lliçanencs) va molt lligada al creixement industrial del terme a partir de la dècada de 1960; aquell any es comptabilitzaren 675 h, que van arribar a 1.222 el 1970, 1.380 el 1975 i 1.703 el 1981. El creixement més espectacular, però, es produí durant els últims anys del segle XX, amb 3.496 habitants el 1991 i 5.236 el 2001, gràcies, en gran manera, a la instal·lació de nombroses urbanitzacions residencials. Aquest caràcter residencial del terme queda palès en el fet que gairebé dues terceres parts de la població ocupada ho és fora del municipi, a causa de la facilitat de desplaçament i per la proximitat entre els nuclis. El 2005 es comptabilitzaren 5.821 h. La dispersió del poblament és la característica principal d’aquest municipi, on urbanitzacions, veïnats, masies i zones industrials s’escampen i s’encavallen sense límits definits.
El paisatge agrícola és semblant al dels altres pobles de la conca de la riera de Tenes. La pèrdua de superfície i d’actius per part del sector és major any rere any. Els principals conreus són el farratge (verds plurianuals i alfals) i els cereals per a gra (ordi, civada, blat de moro). L’apropiació de terres de conreu per la necessitat d’augmentar el sòl industrial o urbà ha fet minvar considerablement la producció agrícola de regadiu emplaçada a les terrasses fluvials, abans força important i basada en el conreu d’hortalisses i llegums. L’activitat ramadera es concentra en la cria de boví per a la producció lletera, si bé progressivament ha donat pas a la cria de vedells. Les explotacions de bestiar porcí, oví i d’aviram són en franca recessió. Els últims anys del segle XX l’activitat agrícola i ramadera minvà notablement en benefici de l’activitat industrial.
El sector industrial, desenvolupat a partir de la dècada de 1960, és molt diversificat i comprèn empreses dels sectors metal·lúrgic, tèxtil, del plàstic, d’especialitats farmacèutiques i químiques i de mobles, entre d’altres. Les indústries es localitzen preferentment a la riba esquerra de la riera de Tenes, al llarg del recorregut de la carretera C-155 procedent de Sabadell, on s’emplacen la majoria dels polígons industrials del terme; destaquen el de Can Coll -a l’interior del qual hi ha la torre del mateix nom, construïda l’any 1576-, el de Cantallops, el de les Argelagues, el de Palaudàries, el dels Batzacs, la Casilla i el Pla.
La proliferació d’empreses també ha atret un considerable nombre de treballadors forans principalment dels nuclis veïns de Granollers, Lliçà de Munt, Sabadell, Parets, Mollet, etc. i en part també de Barcelona.
El poble de Lliçà de Vall
L’edifici més característic del poble de Lliçà de Vall (125 m i 1.025 h el 2005) és l’església parroquial de Sant Cristòfol, situada en un petit altiplà, a 125 m d’altitud, en el petit barri conegut històricament com la Sagrera. L’església actual és un edifici gòtic decadent de la fi del segle XVI, amb portals renaixentistes; el 1594 el vicari general de Barcelona donà permís per aterrar l’església vella i edificar-ne una de nova per la part del presbiteri. El campanar, esvelt i de torre, és un xic anterior, ja que el 1579 hi ha un permís per aterrar-ne el vell, situat al costat de la capella de Sant Llop, entre l’església i la rectoria, i fer-ne un de nou. Al solar de l’antic campanar es feu la capella de Sant Sebastià. L’església fou engrandida el 1706. De l’antiga església sabem que fou donada el 1113 per Ermengarda, vídua d’Arbert Bernat, senyor del lloc, i els seus fills al bisbe i canonges.
Les festes més importants són la festa major de Sant Cristòfol, que se celebra el 10 de juliol, i la festa de Primavera, organitzada per les entitats del poble i que s’escau per Sant Jordi, el 23 d’abril.
Altres indrets del terme
Entre els antics edificis i masos del terme podem fer esment de Can Coll, Can Vilardebò, Ca n’Oliveres Vell i Can Montcau. Can Coll, situada a l’enforc de les carreteres de Parets a Bigues i de Granollers a Sabadell, és una antiga casa senyorial dels Llança, amb una majestuosa torre amb una inscripció que diu que fou edificada per Pere Coll el 1576. S’hi va beneir el 1600 una capella dedicada a sant Joan, que va reemplaçar-ne una altra que hi havia prop del lloc des del segle XI. El 1797 foren portats a Can Coll els cossos de sant Vicenç i santa Clara, que es guardaren a la casa fins que al cap de poc es van traslladar a la capella de la torre.
En el Pla (102 h el 2005), també cal remarcar les Torres, amb la capella de Santa Maria, propietat destinada a colònia agrícola per a protecció de menors.
Les urbanitzacions residencials han crescut amb fortuna molt diversa en la zona occidental del terme, aprofitant els boscos i els torrents que des de l’església de Sant Cristòfol s’estenen entre la carretera de Sabadell a Granollers i la parròquia de Palaudàries.
La història
El lloc de Lliçà de Vall és esmentat com Liçano Subteriore el 946 en una donació a Sant Cugat del Vallès. L’indret era, però, poblat en època romana, com ho revela la vil·la romana de Can Gurri i l’emplaçament arqueològic de Ca n’Oliveres. La parròquia de Sant Cristòfol, a la villa de Lizano, és esmentada el 1038 i el 1098 surt ja el castell de Lliçà, amb la seva parròquia, en poder d’Arbert Bernat.
Aquest castell de Lliçà, avui dia totalment desaparegut, apareix fins a la fi del segle XIV com a centre de la jurisdicció del lloc. Els successors d’Arbert Bernat són Bernat Arbert i Pere Arbert, que a mitjan segle XII (1158) es cognomenarà Pere Arbert de Lliçà. El 1185 Adelaida, neta d’Arbert Bernat, va llegar el castell al seu fill, Ramon de Subirats, el qual el 1209 el va vendre a Guillem Ramon de Montcada. Al segle XIV havia passat a domini reial i el rei en feu diferents vendes, la darrera de les quals a Bernat de Vilademany. El 1385 els homes de Lliçà de Vall es redimiren i s’incorporaren de nou i definitivament al domini reial.
A mitjan segle XV i durant el XVI el poble consta com a propi de la cartoixa de Montalegre, sens dubte per una donació reial que desconeixem, però al segle XVII ja era una altra vegada de domini reial.