i Llinars del Vallès | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Llinars del Vallès

Sumari de l’article

Nom antic dela Pobla de Llinars
Llinars del Vallès La parròquia de Sant Joan Sanata, obra gòtica del segle XVI
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, situat a la vall alta de la riera de Mogent, al fons de la Depressió Prelitoral.
Població: 
9.035 h
[2009]
Extensió: 
28 km2

Situació i presentació

Limita amb els termes de la Roca del Vallès (W), Cardedeu (NW), Sant Antoni de Vilamajor (N), Santa Maria de Palautordera (NE), Vilalba Sasserra (E) i Dosrius (S), aquest últim pertanyent al Maresme.

El terme s’emplaça al fons de la Depressió Prelitoral, al vessant N de la Serralada Litoral, i les seves màximes alçades són el turó dels Castellans (378 m), on coincideixen els termes de la Roca, Llinars, Dosrius i Argentona, el Puigpedrós (341 m), el turó del Vent (384 m) i el turó de la Pera. El torrent d’Arenes, un dels que formen la capçalera de la riera de Mogent, forma el límit llevantí amb Vilalba Sasserra. El municipi s’estén vers el N fins a la plana vallesana que mor als contraforts del Montseny, i té una forma allargassada des de l’antiga parròquia de Sant Joan Sanata, a l’extrem NE, fins a la de Sant Esteve del Coll, al SW. El centre del terme és ocupat íntegrament per la vall de la riera de Mogent, la qual segueix, més o menys paral·lelament, l’autopista AP-7. Hi ha notables sectors de bosc (pinedes, garriga i matollars) al vessant N de la Serralada Litoral i al sector de Sanata.

El terme comprèn la vila i cap de municipi de Llinars del Vallès, les caseries de Collsabadell i Sanata (també anomenada la Nata) i les urbanitzacions de Sant Josep, l’àmbit de la qual corres-pon a l’antiga parròquia de Sant Esteve del Coll, i Sant Carles (compartida amb el terme de la Roca del Vallès).

La població va néixer al peu de l’antic camí ral i és travessada per la carretera C-251 provinent de Granollers i que a l’altura de Vilalba Sasserra esdevé la C-35. L’autopista AP-7 passa pel sector S de la població, seguint el curs de la riera de Mogent, i és accessible per la sortida de Cardedeu-La Roca. També passa paral·lela al riu la via del ferrocarril de Barcelona a Girona per Granollers, que té estació a Llinars. De la població surten encara dues carreteres, una que per Vilamajor i la Garriga mena fins a Sant Llorenç Savall i una altra que pel coll de Can Bordoi i Dosrius va a Argentona i Mataró.

El lloc de Llinars o vila rural de Linares, que ha donat nom a la població, apareix documentat a partir de l’any 919. El terme és integrat per l’antiga jurisdicció del castell del Far, dita més tard baronia de Llinars. El componien les parròquies de Santa Maria de Llinars, Sant Esteve del Coll, Sant Sadurní de Collsabadell i una bona part de les parròquies de Sant Julià del Fou i Sant Andreu del Far. Avui dia la parròquia del Far és unida a Dosrius i la del Fou a Sant Antoni de Vilamajor.

La població i l’economia

L’any 1381, el terme de Llinars, que llavors formava part de l’antiga jurisdicció del castell del Far, comprenia 78 famílies, que el 1515 havien augmentat a 86, repartides així: 34 a la parròquia de Llinars, 19 a Collsabadell, 10 al Coll, 10 a Sanata i 13 al Far. L’augment de població (llinassencs) del terme fou molt lent, puix que el 1719 aquest tenia només 159 famílies i 524 habitants. Aquest cens va créixer notablement al segle XIX, ja que el 1842 tenia 687 persones i el 1860 1.187.

L’evolució de la població de Llinars al llarg del segle XX ha estat de caire clarament positiu: 1.274 habitants el 1900, 1.373 el 1920, 1.735 el 1940, 1.853 el 1950, 2.230 el 1960, 3.528 el 1970, 4.693 el 1981 i 5.586 el 1991. L’any 2001 s’enregistraren 7.135 h i 8.166 el 2005. La gran creixença demogràfica entre 1960 i 1965 es produí gràcies a les obres de conducció de l’aigua del Ter a Barcelona, que van atreure molta mà d’obra. Un cop acabades les obres, la mateixa mà d’obra fou absorbida per les indústries que començaren a instal·lar-se a partir de la dècada de 1970, aprofitant la presència de l’autopista AP-7.

El pes del sector agrícola en l’economia del terme és cada cop més feble. Ja en el seu moment, la construcció de l’autopista malmeté gran part de la superfície de conreus de regadiu dels marges de la riera de Mogent. Modernament, encara subsisteix una certa activitat agrícola de secà basada en el conreu de cereals per a gra (ordi, blat i civada) i farratge, aquest últim en franca recessió. L’avicultura ha estat substituïda per la cria de bestiar porcí, boví i oví.

El sector industrial manté una importància considerable, per bé que durant la darrera dècada del segle XX es veié superat pels serveis en nombre d’ocupats. Durant la dècada de 1970, la primigènia indústria llinassenca basava la seva producció en la filatura, els teixits i els gèneres de punt. Des d’aleshores, l’aspecte industrial ha canviat molt i el tancament d’indústries del sector tèxtil s’ha vist compensat per l’auge de sectors com el plàstic, els components per a l’automòbil o la fabricació d’encenedors. Prop de la població han estat creats els polígons industrials de Mateu, Can Prat i Collsabadell. Des de l’any 1940 se celebra el mercat tots els divendres al llarg de diversos carrers cèntrics.

Al municipi, a més dels cicles d’ensenyament obligatori, es poden cursar també estudis de batxillerat i cicles formatius de grau mitjà. Les necessitats sanitàries són satisfetes per un centre d’assistència primària (CAP).

L’augment demogràfic de l’últim terç del segle XX, unit a la tradicional funció d’estiueig del nucli de Llinars, ha comportat la creació de nombroses urbanitzacions escampades per tot el terme. Ja des d’antic, l’afluència d’estiuejants, principalment barcelonins, canviava la vida de la població dels mesos de juny a setembre; ara continua encara viva, però ha deixat d’influir de forma tan decisiva en la vida econòmica de la població. Tanmateix, el terme disposa d’un considerable nombre d’establiments hotelers i d’infraestructures turístiques, entre les quals destaca un alberg, una casa de colònies i diverses zones d’acampada.

La vila de Llinars del Vallès

La vila de Llinars del Vallès (193 m i 6.947 h el 2005) és situada a la dreta de la riera de Mogent i té algunes cases antigues dels segles XVII i XVIII, però el que hi destaca més és l’església parroquial de Santa Maria, iniciada el 1680 i acabada el 1774 sobre el solar d’una antiga església romànica, de la qual resten alguns elements, molt degradats, a la part baixa del campanar. És un edifici d’una nau amb capelles laterals, de quatre trams de voltes de creueria i llunetes. L’absis o presbiteri és poligonal, amb dos contraforts. Tot l’edifici és arrebossat i pintat amb una cornisa neoclàssica que ressegueix l’interior. Aquesta església en va substituir una altra que el 1041 el bisbe Guislabert va donar a la canònica de Barcelona. La donació fou confirmada el 1104. Té un pòrtic de construcció recent al seu davant.

El dia 1 de juliol de 1548 Riambau de Corbera i de Sant Climent convocà una reunió de prohoms de la baronia de Llinars a l’església de Santa Maria i, al·legant que les cases en què vivia a la pobla de Llinars eren velles i ruïnoses, els va demanar una ajuda de mil lliures per a edificar un nou castell prop de Llinars. Aquests, a canvi de certes prestacions, li concediren l’ajuda, que van prometre donar en l’espai de deu anys. Així es va edificar el Castellnou de Llinars, a l’E de la població, un magnífic edifici renaixentista de planta quadrada, amb pati central, amb una elegant galeria i unes defenses angulars als quatre costats, abans protegits també per torrelles, que es van desmuntar al segle XIX.

Aquest edifici, elegant i sever a la vegada, es manté amb tota la seva puresa de línies i ornamentació, entre la qual cal destacar la porta principal, ornada d’un escut amb cinc corbs, dels Corbera, entre dos lleons, i la data del 1558, que és quan es devia concloure l’edifici, començat després del 1448. Entre les moltes coses notables de l’edifici, cal remarcar la gran sala de la part davantera, de 14,7 m, amb un notable teginat i un fris pintat amb 32 ovals separats per pilastres simulades, on hi ha escuts nobiliaris, els dotze mesos de l’any, amb signes zodiacals i feines agrícoles de cada mes, els set planetes i les tres virtuts teologals i les quatre cardinals. En conjunt, és un dels millors palaus renaixentistes del país. L’edifici és conegut també pel palau dels Ayerbe, perquè al segle XVIII la família Corbera-Santcliment s’entroncà amb la família aragonesa dels Urries, marquesos d’Ayerbe i barons de Llinars, que el tingueren fins el 1908. El 1983 va ser declarat monument historicoartístic nacional.

Al municipi hi ha dos museus, el Museu Monogràfic del Castell de Llinars, a Can Bordoi (vegeu l’apartat següent), i el Museu Municipal Joan Pla i Gras, a la vila, que conté un fons arqueològic, bàsicament iberoromà, procedent dels jaciments del municipi. Una altra instal·lació cultural destacable és la nova biblioteca municipal, inaugurada l’any 2002.

La festa major de Llinars s’escau el dia 8 de setembre, en honor a la Mare de Déu del Prat. També és popular la festa de Sant Joan, el juny, en què, després de l’entrada de la flama del Canigó, es fa una cercavila amb gegants, capgrossos i la Patufa de Llinars, que representa la figura d’un drac que escup aigua. Des del 1996 el primer cap de setmana de desembre se celebra la Fira dels Torrons.

Altres indrets del terme

Sant Cristòfol, Can Bordoi i el Castellvell del Far

Depenia de l’església parroquial l’antiga església de Sant Cristòfol, documentada des del 1025 al coll de Can Bordoi, que fou reconstruïda a principi del segle XX, prop de Can Bordoi, quan en Josep Comas i Masferrer va construir l’actual gran casal noucentista que reemplaçà l’antic mas de Can Bordoi, documentat des del segle XIII. En aquesta ermita se celebra una festa el 10 de juliol; també en depenien l’antiga capella de Santa Maria del castell del Far, la del Pilar, que es va construir al Castellnou, i altres de més modernes com la de Lurda del Mas Marçans o la neoromànica del Mas Bagà.

El casal noucentista de Can Bordoi alberga el Museu Monogràfic del Castell de Llinars, museu privat on hi ha tot el material trobat a les excavacions fetes al Castellvell i on destaca una magnífica col·lecció de ceràmica.

L’aglutinador històric de totes les parròquies que formen el terme de Llinars i de les que el formaren també algun temps (el Fou i el Far) era el castell del Far, dit també Castellvell del Far o de Llinars o simplement Castellvell, que aixeca les seves ruïnes a l’est del coll de Can Bordoi, a 401 m d’altitud. Surt ja esmentat el 1023 i el 1041; el posseïa Gombau de Besora en feu dels comtes de Barcelona; entre el 1070 i el 1111 els senyorejaven els vescomtes de Barcelona i després els Castellvell. Des de la fi del segle XII s’enforteix la família dels castlans, cognomenats Far. Entorn del 1280 Riambau de Far el va vendre a Bernat de Centelles i entorn del 1300 passà a poder de Romeu de Corbera pel seu casament amb Sibil·la, filla de Bernat de Centelles.

La família Corbera posseí i habità aquest castell i el 1336 hi edificà una capella dedicada a santa Maria. El castell s’ensorrà a causa d’un terratrèmol el 1448 i aleshores els Corbera traslladaren la seva residència a una casa de la vila de Llinars, erigida al voltant de l’antiga església de Santa Maria de Llinars, que esdevingué el centre administratiu de la baronia.

Unes excavacions al Castellvell posaren al descobert tota l’antiga estructura, envoltada de fossats, que ara es troba consolidada i visitable. En les ruïnes i especialment als fossats aparegué tot el material que tenia el castell en el moment de la seva destrucció pel terratrèmol i, en especial, una gran quantitat de ceràmica dels segles XIII-XV, algunes peces amb l’escut dels Corbera, amb la qual es va fer el ja esmentat museu a Can Bordoi. Prop de les ruïnes hi ha l’antiga casa de Can Castellvell, convertida fa anys en casa de colònies d’estiu.

Sant Joan Sanata o la Nata

La segona parròquia del terme i la més allunyada és la de Sant Joan Sanata o la Nata, una parròquia rural que té una demarcació que s’endinsa entre els termes de Vilamajor i, en especial, de Santa Maria de Palautordera, dintre el qual hi ha part de la seva feligresia. L’església és a 210 metres d’altitud, en un pla carener que aboca les seves aigües a la riera de Mogent, al NE de Llinars.El lloc és esmentat el 1003, i el 1041 la seva església fou unida a la canònica de Barcelona pel bisbe Guislabert.

L’església actual fou erigida el 1572 pel mestre de cases de Lloret Pere Batlle. És un edifici totalment aïllat, d’una nau coberta amb quatre trams de volta de creueria i un presbiteri poligonal, amb contraforts, en un dels quals hi ha la data del 1684. La part de davant, que correspon a la façana, fou allargada i construïda el 1574 pel mestre de cases de Vic Joan Font. La nau té una capella per banda que li dona la planta de creu llatina; la capella de la part esquerra que té una base antiga, hom diu si del segle XIII, és la base del massís i robust campanar, amb el pis superior de carreus de granit, amb sis finestrals per a campanes; acaba amb merlets i una coberta piramidal al seu centre. Conserva una interessant imatge de la Mare de Déu del Roser del segle XVI.

A pocs minuts, aïllada, hi ha l’antiga rectoria, amb una finestra conopial datada del segle XVI i una torre quadrada amb teulada a quatre vessants. El mas més proper a la rectoria és Ca n'Andreu, amb finestrals del segle XVI, un xic malmesos. Altres masos històrics són Can Prat, Campmajor, la Guàrdia, el Solà, etc. També hi ha dins la seva demarcació el dolmen de la Pedra de l’Arca de Ca l’Adrià.

Sant Sadurní de Collsabadell

Una altra parròquia antiga del terme és la de Sant Sadurní de Collsabadell, uns dos quilòmetres a l’E de la població de Llinars, situada a 240 m d’altitud, a l’esquerra de la riera de Mogent, en els vessants de la serra del Corredor.

El lloc de Collum de Sabadello és esmentat el 998 i la seva parròquia de Sant Sadurní fou cedida el 1041 pel bisbe Guislabert a la canònica de Barcelona. El 1097 hi hagué algunes usurpacions de béns que acabaren amb restitucions dels anys 1110 i 1124. El 1130 es consagrà una nova església.

L’edifici actual es basa en l’església romànica del segle XII, ampliada amb un presbiteri rectangular i capelles laterals dels segles XVI i XVII. La del Roser, de sota el campanar, existia el 1573, i la de davant, amb cúpula i sobre cornisa, es va fer el 1640. Les altres són més tardanes, especialment la capella del Santíssim, feta al principi del segle actual. L’any 1972, en unes excavacions fetes sota el presbiteri, es van descobrir els fonaments de l’absis romànic primitiu, ara visible. La silueta d’aquesta església és típica pel seu esvelt campanar, de tres cossos, el superior de bon carreu, amb llargues finestres per a campanes, que té a sobre un cos de construcció el qual acaba amb merlets i unes boniques gàrgoles als quatre angles. Té adossada una mena de mitja torre rodona per on puja fins al segon cos una escala de cargol.

Des del segle XIV tenia els altars de Sant Miquel i de Sant Martí que fan suposar l’existència d’absidioles laterals. De la destrucció del 1936 es van poder salvar alguns retaules, com el del Roser i part dels de Sant Isidre i la Bona Sort, com també algunes peces d’orfebreria dels segles XVII-XIX. La casa rectoral, que fa costat a l’església, és un edifici construït al segle XVI.

Els masos més antics i tradicionals dels voltants són Can Prat, proper a l’església, refet a la fi del segle XIX amb façana de capçalera i dues torretes, Can Colomer, proper a l’autopista, de grans proporcions i amb una lliça tancada per dues edificacions a manera de torres modernes, Ca n'Esteper, amb un gran arc rodó a l’entrada, Can Reverter i Can Mainou, a la part baixa, i enfilats a la muntanya Can Gener, Can Móra la Fredera i Freginals.

Sant Esteve del Coll

Una altra entitat històrica del terme és la parròquia de Sant Esteve del Coll, que limita amb les parròquies de Cardedeu, Santa Agnès de Malanyanes i Dosrius i és situada prop dels xalets pertanyents a les urbanitzacions de Sant Carles (53 h el 2005) i el Coll (40 h el 2005), a ambdós costats del Mogent i que s’enfila fins a la mateixa església. Es troba a 227 m d’altitud, a l’esquerra de la riera de Mogent i uns tres quilòmetres al SW del centre de Llinars, però sense comunicació directa.

Existia ja el 1023, quan el comte Berenguer Ramon I va vendre a Guadall un conjunt de béns situats a la parròquia de ipso Collo. Durant els segles XIV i XV consta sota la cura dels domers de Cardedeu, que junt amb el senyor del castell del Far presentaven els seus rectors.

L’església actual és del segle XVI, ampliada al segle XVII i restaurada el 1885. Té planta de creu llatina i és coberta per quatre trams d’ogives a la nau central; també són cobertes amb voltes d’ogives les capelles laterals, dedicades inicialment a la Mare de Déu i a sant Antoni. La porta és rectangular, amb un frontó semicircular ornamentat de llaçades a manera de petxina, envoltat d’una arquivolta. A l’esquerra de l’edifici té un campanar acabat amb merlets. El 1682 s’hi va afegir una sagristia i a la rectoria es llegeix la data del 1681. La rectoria, que era en estat ruïnós, fou enderrocada el 1987, juntament amb les edificacions contigües. El cementiri adossat a l’església, desplaçat a llevant i en ple bosc, fou inaugurat el 1989. L’església conservava una interessant imatge del Roser del segle XVII, fragments dels antics retaules i una creu processional d’argent i altres peces d’orfebreria dels segles XVI-XIX.

Aquesta parròquia comunica la carretera que de Cardedeu travessa la seva demarcació per la part ponentina fins a trobar la que va de Llinars a Mataró per Can Bordoi. Els vials pavimentats i il·luminats de la urbanització Sant Josep (884 h el 2005) arriben fins davant de l’església. La carretera passa a frec de Can Collet, on hi ha la divisòria de les aigües de la riera de Mogent i de les de la d’Argentona. Des d’aquella carena arrenca un camí veïnal que planeja fins a l’església, i un altre que mena a Santa Agnès de Malanyanes.

Les masies i la Torrassa del Moro

Entre els masos del terme destaca especialment Can Collet, documentat el 1415 i renovat el 1686. En les seves terres han aparegut teules romanes i àmfores, i l’any 1968, en fer la conducció d’aigua de la planta del Ter a Barcelona, aparegueren nou àmfores senceres i dotze de fragmentades. Altres masies de notable antigor són Can Martí, Can Puigverd i Can Pinyater, en el sector de muntanya; Can Lleget i Can Capa, a la riba dreta del Mogent, i Can Suari i Can Codina, entre l’autopista AP-7 i la muntanya.

Té una especial importància arqueològica l’anomenada Torrassa del Moro, una torre rodona de planta de carreus encoixinats, amb murs de 2 m de gruix, 4,5 m d’alçada i diàmetre exterior de 9,5 m, i construïda amb nou fileres de carreus de pedra granítica de 45 a 60 cm. Hom la considera una edificació d’època romana, des d’on es vigilava el trànsit per la derivació de la Via Augusta, al costat del Mogent. El 1906 el seu propietari va edificar-hi a sobre dos pisos més, fins a una alçada de 13 metres, per a bastir-hi un pavelló de cacera, amb un terrat mirador a la part alta. El vandalisme modern va fer malbé aquest pavelló, que ara és una ruïna, només amb els gruixuts murs rodons de la construcció. És a una altitud de 413 m, molt visible des d’una bona part del Vallès.Tot el sector del Coll, menys alguns camps més planers i algunes feixes, és ple de denses boscúries de pins i alzines amb matollar, boscos molt recorreguts pels boletaires. També hi ha notables pedreres de granit.

Dins del terme s’han trobat importants restes ibèriques en el turó del Vent i en el Castellvell, restes d’algunes cabanes i sepultures celtes, i restes romanes molt importants a Can Rossell, zona que devia ocupar una antiga vil·la romana que probablement fou substituïda per una altra de medieval.

Col·laboració: 
TLlC
Data de revisió: 
2013-11-23
Llegir més...