i Llorac | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Llorac

Vista de Sant Joan de Llorac
© Fototeca.cat
Municipi de la Conca de Barberà.
Població: 
108 h
[2009]
Extensió: 
23 km2

Situació i presentació

És a l’extrem septentrional de la comarca i, així mateix, a l’extrem sud-oriental dels altiplans segarrencs. Confronta al S amb Savallà del Comtat, al SE i l’E amb Santa Coloma de Queralt, a l’W amb Vallfogona de Riucorb i al nord amb els municipis segarrencs de Talavera i de Montoliu de Segarra. Allargassat en els deu primers quilòmetres del Riu Corb, que neix al seu terme, al lloc de Rauric, i que corre per la seva banda meridional, ocupa la vall encaixada del riu i els altiplans del seu marge dret, fins a arribar al balneari de Vallfogona. És accidentat pels contraforts dels altiplans segarrencs; en destaquen el turó de les Obagues (843 m) a la punta de la Serra, al seu confí amb el terme de Savallà del Comtat, la punta de les Planelles (793 m), al N, i la punta de Montargull (851 m), a la part oriental. El terme presenta un descens progressiu d’E a W.

El municipi de Llorac comprèn els pobles de Llorac, cap del terme, Rauric, Albió i la Cirera, una part de l’entorn urbanitzat del Balnerari de Vallfogona i el despoblat de Montargull. Travessa el terme la carretera que, sortint de la comarcal C-241 (Manresa-Montblanc) a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, passa per Rauric, el nucli de Llorac i Guimerà i enllaça finalment amb la C-14 (Tàrrega-Montblanc) al terme de Ciutadilla.

La població i l'economia

El 1365 la població de Llorac (lloraquins) era de 27 focs, que mantenia el 1380; al començament del segle XV baixà a 12 focs i el 1515 a 10; al començament del segle XVIII tenia 6 cases, el 1718 hi havia 41 h, i el 1787, 64 h. El 1818 hom registra 20 veïns, xifra que el 1842 minvà a la meitat. Si s’afegeixen a Llorac els llocs que integren l’actual municipi (Rauric, la Cirera, Montargull i Albió) el fogatjament de vers el 1365 dona el nombre global de 64 h. Vers el 1380 la població pujà a 72 h, però tornà a experimentar una important minva el 1407, amb 31 focs (sense comptar Albió); al començament del segle XVI baixà a 29 i s’elevà a 36 el 1553; el 1718 tenia 139 h, 198 el 1787 i 216 el 1830. A mitjan segle XIX es registrà un important increment, que havia de representar el 1857 el seu màxim en tota la història: 463 h. Durant la resta del segle patí una minva progressiva (450 h el 1860, 364 h el 1877 i 340 h el 1897), amb una lleugera recuperació el 1920 (421 h). A partir del 1930 es produí una davallada progressiva fins als anys vuitanta (391 h el 1930, 287 el 1940, 276 el 1950, 211 el 1960, 116 el 1975 i 100 el 1981), moment en què s’estabilitzà la població i fins i tot va experimentar un cert increment, com queda reflectit el 1996 amb 122 h per descendir a 114 h el 2005.

Tradicionalment l’economia s’ha basat en l’agricultura. Els conreus són principalment de secà, i predominen sobretot els cereals. La vinya i els ametllers s’han reduït a petites extensions, i tampoc no és gaire important el regadiu. La part no conreada és ocupada principalment per garrigues, pastures i per bosc.

La ramaderia ha tingut un desenvolupament més acusat que en altres municipis de la comarca; se centra principalment en les granges avícoles i porcines, però també hi ha bestiar oví i cabrú. Al nucli d’Albió s’elaboren formatges artesanalment.

El poble de Llorac

El poble de Llorac (648 m; 35 h el 2005) és situat vora el Riu Corb, al marge esquerre, i al peu d’un tossal (843 m d’altitud) que el domina des de migdia. Al començament del segle XII Llorac pertanyia a Guifre Bonfill, un net del qual, anomenat Berenguer Bernat de Sentdomí, el donà juntament amb l’església de Santa Maria a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i fou una de les primeres possessions d’aquest orde al Principat. Els hospitalers hi establiren una casa, documentada a l’inici del segle XIII, que després integrà el batlliu de la comanda de Cervera. Al segle XIV el lloc pertanyia al montblanquí Francesc Alenyà, que el 1341 comprà la jurisdicció a Pere el Cerimoniós. A partir del segle XVI consta com a propietat dels Guimerà.

L’actual església parroquial, dedicada a sant Joan, aprofitant elements i l’estructura de l’anterior, romànica, fou refeta a la fi del segle XVIII. De l’antic castell de Llorac, situat en una petita elevació al costat del poble, a la banda meridional, només resten els carreus i algun tros de paret aprofitats per a bastir una gran pallissa. La festa major s’escau per l’agost.

Altres indrets del terme

Rauric, la Cirera i Montargull

Rauric (26 h el 2005) és a la banda sud-oriental del terme, ja a l’altiplà segarrenc, a la dreta de la carretera de Santa Coloma de Queralt a Ciutadilla. Molt a prop seu, a la banda meridional, hi ha la font de Rauric, on neix el Riu Corb. El poble és format per un petit agrupament de cases, al voltant del turó on s’alçà l’antic castell de Rauric, del qual només resten els fonaments. Documentat al segle XII, Pere de Queralt el deixà en testament (1167) als hospitalers, reservant-hi drets per a Gombau d’Oluja, Berenguer d’Aguiló i Guillem de Timor. A la fi del segle XII el posseïa Gombau d’Oluja. A partir del segle XIV pertangué als Queralt de Santa Coloma. L’església de Santa Fe de Rauric fou sufragània de la de Montargull, i avui ho és de la de Llorac.

El poble de la Cirera (21 h el 2005) és situat al centre del terme de Llorac, a l’altiplà segarrenc, a la dreta del Riu Corb. S'hi arriba per una carretera veïnal que enllaça amb la de Santa Coloma a Ciutadilla. Es formà a redós del turonet (750 m d’altitud) on es bastí el castell de la Cirera, documentat al segle XII. A mitjan segle Guillem de Cirera, amb consentiment del bisbe de Vic, donà a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem l’església de la Cirera. Al segle XIV pertanyia, juntament amb Llorac, als Alenyà de Montblanc, mentre que al segle XVII constava com a baronia de Dalmau d’Ivorra. L’església actual de Santa Maria de la Cirera conserva alguns elements gòtics. La festa major se celebra per la festivitat de la Mare de Deú d’agost.

A la banda oriental del terme de Llorac es troba l’antic poble de Montargull (843 m d’altitud), avui despoblat, situat al cim de la serra de Montargull, límit entre la ribera de Cervera (Segarra) i l’Alt Gaià. S'hi accedeix a través d’una carretera local que enllaça amb la que prové de Santa Coloma de Queralt vers Talavera. Pertanyent als Queralt al segle X, al segle següent s’hi introduí l’orde del Temple arran de la professió en religió de Berenguer de Montargull, de la família dels Su (1170). Els templers hi ampliaren llurs drets dominicals al llarg dels segles XII i XIII. Al segle XIV posseïen el lloc els Queralt de Santa Coloma, que el mantingueren fins a la fi de les senyories. L’església parroquial de Sant Jaume de Montargull és romànica; l’interior és format per dues naus en volta de canó, unides per una arcada gòtica, que palesa la seva ampliació posterior. Del castell de Montargull només resten els fonaments i les parets enderrocades. Aquestes parròquies pertanyeren al bisbat de Vic des de la fi del segle XI fins al 1957, que s’uniren a l’arxidiòcesi de Tarragona.

Albió

El poble d’Albió (32 h el 2005), situat a la part més occidental del terme de Llorac, al límit del de Vallfogona de Riucorb i a poca distància del balneari, és emplaçat damunt un tossal, a la part dreta del Riu Corb. S'hi accedeix a través d’un petit branc que surt de la carretera de Santa Coloma a Ciutadilla, a l’E de la població, o a través d’un altre desviació de la carretera que enllaça l’anterior amb Cervera, pel N de la població. El poble es formà a redós del castell d’Albió, situat en un tossalet, i del qual queden els fonaments; introduït l’orde del Temple el 1170 arran de l’ingrés en religió de Berenguer de Montargull, al llarg de l’últim terç del segle XII aconseguí d’eixamplar els seus drets fins a la Torre d’Albió (avui partida del terme). A la fi del segle XIII els templers ja eren senyors del lloc, que integrà la sotspreceptoria de Vallfogona de Riucorb, dins la comanda de Barberà. Després de la dissolució de l’orde del Temple, Albió, juntament amb la Torre d’Albió, passà a l’orde de l’Hospital (1317) com a membre de la comanda hospitalera de Vallfogona. El prior de Catalunya comprà el 1380 la jurisdicció del lloc al rei Pere i la mantingué fins a la fi de les senyories.

L’església parroquial de Sant Gil d’Albió és situada a la part oriental del poble, formant un conjunt exempt amb el cementiri i la casa rectoral. És romànica de transició al gòtic. Té planta de creu llatina, amb dues capelles adossades al costat dret de la nau. S'hi entra a través d’una portalada romànica, adovellada, al damunt de la qual hi ha un relleu amb una creu al mig, i sant Joan i la Verge als costats. Les voltes són ogivals i arrenquen de pilars amb capitell romànic, adossats a les parets. Al setembre, en honor a sant Gil, se celebra la festa major.

Sota el tossalet on hi ha emplaçada la vila, i vora el marge dret del Riu Corb, hi ha el Molí d’Albió, construcció massissa datable al segle XIII, amb matacà damunt la portalada. És l’únic que resta dels tres documentats al segle XIII.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...