i Lloria | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Lloria

Nom antic d’Llúria
Nom antic d’Llúria
Armes dels Lloria

genealogia geneal
Llinatge d’origen calabrès, probablement de la localitat de Lauria (Basilicata).

El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent (1266). La seva muller, Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València (vivia encara el 1279). Llur fill, l’almirall Roger de Lauria, dit en català Roger de Lloria , heretà les possessions familiars valencianes i italianes. Foren fills seus del primer enllaç Beatriu de Lloria i Lancia (mare d' Alfons Roger de Lloria ), Jofredina de Lloria i Lancia, Hilària de Lloria i Lancia (morta després del 1337), senyora de la baronia de Lauria, que fou muller d’Enrico Sanseverino, comte de Marsico i conestable de Sicília, tingué un fill anomenat Ruggiero Sanseverino, comte de Mileto, i hagué de sostenir un plet amb Ot de Montcada per raó dels béns de Jofredina (dels quals hi havia hagut cessió entre elles), i Rogeró de Lloria i Lancia , senyor de la baronia de Cocentaina, que era a Itàlia en morir el seu pare. Sembla que el rei de Nàpols volia casar-lo amb una filla natural seva, però morí (1307) a Nàpols a 22 anys, després de testar a favor del seu germà consanguini Berenguer. Fills del segon enllaç de l’almirall foren Berenguer de Lloria i d'Entença , Robert de Lloria i d’Entença (mort abans que el pare), Carles de Lloria i d'Entença i Margarida de Lloria i d'Entença . Nebot de l’almirall Roger fou Joan de Lloria . La línia dels Lloria de Grècia , que habitaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, fou sens dubte relacionada amb el llinatge de l’almirall, però la seva genealogia és molt confusa. El més famós de tots fou Roger de Lloria (mort el 1370), habitant de Tebes, que fou mariscal de la Companyia Catalana (1354). Capitanejà una revolta contra la tirania del lloctinent Pere de Pou, que morí assassinat el 1362. Governant, de fet, com a vicari, cridà en ajuda seva, contra els venecians de Negrepont, els turcs del soldà Murad I, els quals arribaren fins al davant d’Atenes (1363). Amb el seu germà Joan els donà refugi a Tebes, fins que, a precs del papa, els expulsaren del país (1364). Anà a Venècia a presentar uns capítols sobre treves i sobre reclamacions de tipus comercial (1365). Frederic III de Sicília l’absolgué, així com al seu nebot Antoni de Lloria i un parent anomenat Berenguer de Lloria , de tots els fets de la revolta de Tebes, i el nomenà oficialment vicari dels ducats (1367). En una assemblea reunida a Tebes, hom donà uns capítols favorables als catalans, que procuraren uns breus anys de pau. Ocupà el castell i senyoria d’Estir, que li vengué Ermengol de Novelles i li confirmà el rei (1367). Joan de Lloria , fill seu, heretà la senyoria que administrà la seva germana Francesca de Lloria , muller de Tomàs de Pou. Joan de Lloria , germà del mariscal i col·laborador seu, fou veguer de Tebes (1359) i governà els ducats en absència del vicari Gonçal Ximenes d’Arenós. Tingué dos fills, Roger de Lloria i Nicolau de Lloria , vivents el 1381, i aquest darrer fou pare d' Isabel de Lloria , muller de Francesco Ventimiglia, comte de Geraci. Hom ha suposat que, en caure Atenes, se n'anaren a Sicília (1388), puix que hi ha indicis de llur presència a l’illa el 1392. Un altre Roger de Lloria , dit Il Puntignano , era també un italià traslladat a Grècia; Pere III li féu recuperar (1381) unes propietats a Tebes que la Companyia Navarresa li havia pres. Potser Antoni de Lloria era germà seu. Ha estat dit que eren fills de Perelló de Lloria , fill natural de l’almirall Roger. Hi ha branques d’aquest llinatge, cognominades Lloria o Roger de Lloria ; una d’elles, establerta a Esterri d’Àneu, passà a Anglesola, a Lleida i a Barcelona, on encara subsisteix. Una altra fou la dels castlans de Granyena, senyors de Biure de Gaià i castlans de Sidamon, d’on sortí Maria Roger de Lloria i de Maguerola , abadessa de Vallbona; s’extingí el 1714, i l’herència passà als Borràs, marquesos de la Bárcena, que es cognomenaren Borràs de Lloria.

Col·laboració: 
MCo / AFE
Llegir més...