i Lluçà | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Lluçà

Municipi
Osona
Lluçà
© Fototeca.cat
Municipi d’Osona.
Població: 
260 h
[2009]
Extensió: 
53 km2

Situació i presentació

El municipi de Lluçà es troba al sector NW de la comarca d’Osona i al centre de la subcomarca a la qual dóna nom: el Lluçanès. Limita al N amb el municipi d’Alpens, a l’E amb Sant Agustí de Lluçanès, Perafita i Sant Martí d’Albars, al S amb Prats de Lluçanès i a l’W amb les terres del Berguedà de Santa Maria de Merlès, Sagàs, la Quar i Borredà.

De forma allargada, s’estén entre les rieres de Merlès i de Lluçanès llevat del sector de Santa Eulàlia de Puig-oriol i l’apèndix de Borrassers i del mas de la Vila d’Alpens, a llevant, entre les rieres de Lluçanès i Gavarresa. El terme de Lluçà té un enclavament a les terres meridionals del Lluçanès, entre Oristà i Sant Feliu Sasserra. Biogeogràficament, les terres es troben dins el domini de la vegetació eurosiberiana; potencialment hi predominaria el bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis).

El municipi comprèn, a més del poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol, cap administratiu, el poble de Santa Maria de Lluçà, les antigues demarcacions parroquials de Sant Climent de la Riba i Sant Cristòfol de Borrassers i un nombre important de masies esparses arreu.Travessen el terme la carretera que uneix Santa Eulàlia de Puig-oriol amb Lluçà i fins a l’antiga comarcal C-154 de Vic a Gironella (amb la qual enllaça al N de Prats de Lluçanès, a la Pedra Dreta), la de Santa Eulàlia a Sant Quirze de Besora (on connecta amb la C-17 entre Vic i Ripoll) i la de Santa Eulàlia a Santa Creu de Joglars.

La població i l'economia

La població (lluçanencs i lluçanesos) del municipi de Lluçà tenia en el fogatjament del 1553 un total de 9 focs, i al llarg dels segles XVI i XVII augmentà considerablement. El 1857 la població era superior al miler d’habitants, però a partir d’aquell moment començà a davallar, fins que el 1900, amb 613 h, es tornà a iniciar un creixement aturat de nou a causa de la guerra civil de 1936-39. Aquesta situació es mantingué els anys de postguerra, però el període més negre per a l’evolució de la població al municipi fou la dècada del 1970, que es passà de 528 h (1970) a 298 (1981). Posteriorment, tot i patir lleus oscil·lacions, la població continuà davallant (282 h el 1991, 267 h el 2001 i 249 h el 2005).

L’economia del terme es basa principalment en el conreu de cereals (blat, ordi) i de farratge. Tenen també una importància destacada els conreus industrials, com ara, el gira-sol, la colza i la soia. La ramaderia, a excepció del bestiar porcí, no destaca com una activitat econòmica important, tot i que al llarg de les dues darreres dècades del segle XX es detectà un augment apreciable, a banda del porcí, del bestiar boví i oví. Les activitats industrials s’han reduït pràcticament a alguns tallers familiars del ram tèxtil (la fàbrica tèxtil més antiga al terme datava del 1861). Finalment, cal destacar el mercat setmanal, que se celebra els diumenges.

El poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol

El poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol (751 m i 161 h el 2005) es començà a formar a principi del segle XVIII en una carenada, prop de l’antiga parròquia, que es trobava a l’indret de l’actual cementiri. Aquesta primitiva església, esmentada ja el 905, prop de la vila (avui mas) de Puig-oriol, reedificat als segles XVII i XVIII, es troba sobre la carretera de Lluçà. Fou refeta el 1435, segurament a conseqüència dels terratrèmols del 1428, i avui només en resta una part com a capella del cementiri. El nucli de població anà creixent al llarg del segle XVIII i principi del XIX fins a tenir unes 50 famílies a mitjan segle, quan fou decidida la construcció d’una nova església al poble (1855), erigida en parròquia independent de Lluçà el 1878. Hi ha l’ajuntament i és l’únic nucli de població aglomerada del terme.

La festa major d’estiu s’escau l’11 de juliol, i la d’hivern al mes de desembre, en honor a santa Eulàlia. Al lloc anomenat la Pedra Dreta, vers al sud del terme, prop de Prats de Lluçanès, es fa l’aplec de Cinquagesma, per la segona Pasqua, durant el qual es dansa el ball de Cinquagesma; és una de les celebracions que formen part del conjunt dçactivitats del SOLC (cicle de música i tradició al Lluçanès)

Altres indrets del terme

Santa Maria de Lluçà

Exterior de Santa Maria de Lluçà
© C.I.C. - Moià
L’església parroquial de Santa Maria de Lluçà, antic monestir canonical i santuari marià, és sens dubte el més notable edifici arqueològic i històric del Lluçanès i el més estimat per la gent del país. S'aixeca aïllada, amb la rectoria i el cementiri, i davant seu hi ha l’hostal de la Primitiva en una petita carena al SE del turó del castell. Aquest priorat o monestir fou fundat pels senyors de Lluçà vers el 1160 en l’antiga església parroquial de Santa Maria, consagrada el 905. El primer prior conegut és Pere de Sagàs (1168-85), i la comunitat era composta inicialment de cinc canonges. Els seus béns eren principalment masos i drets sobre les parròquies dels voltants, cedits pels senyors de Lluçà i altres famílies nobles i terratinents de la contrada, estesos gairebé exclusivament pel Lluçanès i dividits en batllies radicades en masos importants. Els canonges de Lluçà presentaven els rectors de Sant Agustí de Lluçanès i de Sant Martí d’Albars i tenien cura directament de les parròquies de Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Cristòfol de Borrassers, Sant Pere del Grau, Sant Climent de la Riba i la tinença de Sant Quirze de Tordelespà. Començà a decaure al segle XIV i mantingué una vida esllanguida fins a la secularització (1592), quan els seus béns foren units a la Casa de Caritat dels canonges de Barcelona. Entre els anys 1592 i 1849 aquests pagaren el sacerdot o vicari perpetu que tenia cura del culte, i des del 1850 esdevingué parròquia rural. Ja des del segle XVII havia adquirit el caràcter de santuari marià.

L’actual església correspon a la renovació feta a la fi del segle XII, probablement entre el 1170 i el 1190, a la fundació del priorat. Hom conserva la lipsanoteca o arqueta de relíquies al Museu de Manresa. Originàriament tenia una nau i tres absis, els dos absidiols secundaris a l’extrem d’un petit creuer disposat al capdamunt de la nau. El seu emplaçament damunt l’anterior resta demostrat per diverses sepultures antropomorfes aparegudes en enllosar l’església i el claustre, algunes de les quals s’han deixat visibles per mitjà de claraboies. Sofrí diverses modificacions, com la renovació de la volta primitiva, ensorrada pels terratrèmols del 1428. El campanar fou bastit en 1585-1661, i prop seu es construí la capella del Santíssim, que féu desaparèixer un dels absidiols. Foren més nombroses les modificacions secundàries fetes a l’interior: obertura de fornícules per a altars laterals, construcció d’un cambril i sagristia, obres realitzades sobretot entre el 1661 i el 1785. El 7 de maig de 1972 s’inaugurà el temple restaurat amb l’entronització d’una còpia de la primitiva imatge romànica de Santa Maria (segle XIII) feta per Emili Colom. La façana havia estat totalment renovada al segle XVII, però es conservà la porta romànica, ornada amb valuoses aplicacions de ferro del segle XII.

L’atenció de particulars i organismes públics envers Lluçà fou desvetllada principalment pel notable conjunt de pintures gòtiques murals descobertes el 1954 i que foren arrencades, fixades sobre tela i estudiades el 1961. Des del 1963 es conserven en unes sales contigües a l’església i el claustre, on també es guarden altres objectes d’indiscutible valor litúrgic. Les pintures ornaven el sotacor i la part anterior del cor i havien estat posteriorment recobertes per una capa de calç i pintura. Són set fragments, de mides i proporcions distintes, a l’entorn d’un Pantocràtor envoltat dels quatre evangelistes, amb dos grups formats per quadres amb escenes de la vida del Crist i de la de sant Agustí. En la part anterior del semicercle hi ha representat sant Jordi i un personatge ajupit amb un bastó. El conjunt és important tant per l’escassetat de composicions murals d’aquesta època com pel seu traçat i color, tot i que algunes escenes es troben molt malmeses. Per l’escut reproduït al fris amb una serra, hom suposa que foren fetes en temps del prior Bernat de Serra (1312-23) o, més probablement, de Ponç Sasserra (1349-70), per l’examen estilístic de les obres que es feien en temps d’aquest darrer.

Claustre de Santa Maria de Lluçà
© C.I.C. - Moià
Resta el petit claustre romànic, que centrava el monestir canonical, la dependència que es manté més pura i sencera, especialment des que es va eliminar el pis o porxades superiors, afegides al segle XVIII. Les quatre galeries tenen un total de 18 arcs sostinguts per 22 columnes amb igual nombre de capitells, a més dels quatre capitells i columnes amb què acaben els arcs que traven els pilars angulars del claustre amb els angles dels corredors o galeries i que sostenen la coberta. Els 20 capitells, i les corresponents impostes, decorats, són veritables obres d’art, amb temes vegetals i de bestiari i amb cornises d’entrellaços, palmetes i ornaments del més pur estil romànic. El seu parentiu amb la primitiva ala romànica del claustre de Ripoll, feta en temps de l’abat Ramon de Berga, en 1172-1206, fa creure que fou construït, tot just acabada l’església, per algun escultor de l’escola ripollesa. Adossats a una de les galeries hi ha dos sarcòfags de pedra dels canonges Bernat de Merlès i Ramon de Casovers (segles XIII i XIV), i al sòl les tombes antropomorfes.

Al Museu Episcopal de Vic es conserva un antependi i antic revestiment d’altar, amb valuoses pintures romàniques que representen escenes de la vida de la Mare de Déu, procedent d’aquesta església i monestir, pintades vers el 1250 per l’anomenat “Mestre de Lluçà o del Lluçanès”, que també és autor dels frescos de Sant Pau de Casserres i de Puig-reig.

Les dependències monàstiques es troben en part englobades en l’actual rectoria; hi ha restes d’una gran sala, amb un arc apuntat, a la banda de migdia, ara en ruïnes, on també hi havia l’entrada i l’escala d’accés, un pati en un pla més inferior, la lliça amb una porta protegida de merlets i matacans i una petita capella en la qual, segons tradició, es va trobar la imatge de Santa Maria que presidia l’església.

Se celebra a Santa Maria de Lluçà (88 h el 2005) un aplec el Dilluns de la segona Pasqua, i la festa major el 21 de novembre.

El castell de Lluçà

L’antic castell de Lluçà s’aixeca en un puig de 896 m que domina la contrada. La dinastia dels seus senyors, els Lluçà, és ben coneguda i estudiada, sobretot a partir de Sunifred I de Lluçà, mort el 988. Aquest important llinatge s’emparentà amb les principals famílies del país: els vescomtes d’Osona, els vescomtes de Conflent, els Besora, els Balsareny, els Queralt i altres. Sembla provat que Guisla, darrera muller del comte Berenguer Ramon I de Barcelona i després muller del vescomte de Barcelona Udalard II, era filla de Sunifred II de Lluçà i d’Ermessenda de Balsareny. Germà de Guisla fou Berenguer Sunifred de Lluçà, bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona, que tingué un gran paper en la reforma eclesiàstica del segle XI i en les lluites internes del Casal de Barcelona a partir del fratricidi del 1082. El llinatge s’extingí vers el 1279 amb el casament d’Elisenda de Lluçà amb Bernat de Saportella, senyor de la baronia de la Portella, i així s’uniren les baronies de Lluçà i de Merlès (tradicionalment del domini dels Lluçà) amb la de la Portella. Els litigis que havien tingut els Lluçà amb el rei Pere I (1180-98) quan pretengueren, endebades, de tenir el castell i el terme en franc alou, lliure del domini reial, es renovaren en temps dels Saportella, i Pere II féu assetjar i demolir el castell l’any 1279. Refet després del 1280 (en resta un mur amb un finestral gòtic), al segle XIV deixà d’ésser residència dels senyors, i inicià ben aviat la decadència.

La part més ben conservada del castell és l’església, rodona, a la banda NE del turó, sobre un esperó rocós al peu del castell. Notable edifici, cobert amb perfecta volta hemisfèrica, portal a migdia i un petit absis a la banda de llevant, consta ja el 988, bé que fou reedificat al segle XI. Dedicada a sant Vicenç, tingué beneficiat propi, càrrec que detingué des del segle XV un canonge augustinià del monestir de Lluçà, i el seu culte és documentat fins a la fi del segle XVII. Actualment es troba en un mal estat de conservació tot i la seva singular tipologia poc corrent al país. Pel que fa a les ruïnes del castell, al punt culminant del turó, hi ha encara un sector o planta baixa amb restes de la volta i algun portal.

Sant Climent de la Riba i Sant Cristòfolde Borrassers

Sant Climent de la Riba fou una antiga parròquia, sufragània de la de Lluçà fins el 1878. És una edificació romànica que fou en part renovada i convertida en parròquia, avui abandonada a causa del despoblament de la seva demarcació. Havia estat lliurada com a dot a Guisla de Lluçà (morta el 1026), muller del vescomte Bernat I de Conflent; passà al seu fill sant Ermengol, bisbe d’Urgell, i el 1037 l’adquirí Sunifred II de Lluçà. A mitjan segle XII els Lluçà cediren l’església, l’alou de la Riba i els seus drets al monestir de Lluçà, que hi constituí una de les seves batllies.

Sant Cristòfol de Borrassers, un dels nuclis primitius de Lluçà, esmentat des del 1062, fou una de les parròquies adscrites tradicionalment a la canònica. Renovada l’edificació al principi del segle XVIII, el 1878 restà com a simple tinença de Santa Eulàlia de Puig-oriol. El Dilluns de Pasqua se celebra un aplec en aquesta ermita.

Sant Pere del Grau i Sant Quirze de Tordelespà

L’església de Sant Pere del Grau, antiga sufragània del monestir de Lluçà, es troba dins del terme de Lluçà, al N de Prats de Lluçanès, prop el gran casal del Grau. És un edifici de tradició romànica molt modificat i restaurat al principi de segle XX. Abans el lloc era anomenat Torroella, i l’església Sant Pere de Torroella. L’any 1878 l’esglesiola passà a ser capella particular del mas de Torroella.

La petita església de Sant Quirze de Tordelespà es coneix des del 1217, bé que l’absis romànic adherit a l’actual edifici del segle XVIII la fa anterior. Tenia culte setmanal a càrrec dels canonges de Lluçà, i la seva demarcació no fou mai parròquia, però gaudí d’una certa autonomia i era representada per dos homes, anomenats decurions, a les reunions del terme de Lluçà; formava un apèndix entre els termes d’Alpens i Boatella, des de Comermada fins als masos de Tordelespà i Muntanyola.

La història

En són centres històrics el castell de Lluçà i l’antiga parròquia i monestir de Santa Maria de Lluçà, castell i parròquia coneguts des del 905, quan el bisbe Idalguer consagrà l’església de Santa Maria, al peu delcastrum de Luzano. Depenien d’aquesta església les petites parròquies del terme del castell: Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Climent de la Riba, Sant Pere de Torroella, Sant Vicenç de Prats, Sant Cristòfol de Borrassers, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Martí d’Albars (dit erròniament del Bas) i part de Sant Boi de Lluçanès. Aquestes sufragànies es repartien les primitives viles o vilars rurals, grans centres d’explotació rural més tard subdividits en molts masos. Alguns d’aquests vilars esdevingueren grans masos que encara es mantenen: Torroella, Vilatimó, Canelles, Puig-oriol, Comermada, el Vilaró, Maçaneres, Tordelespà o les Heures. Altres masos importants, com el Verdaguer, la Font, la Coma, Gonfaus, Tiratemples o el mas de Roca d’en Bosc, s’originaren en èpoques molt reculades i prosperaren a partir del segle XV.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...