i el Lluçanès | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

el Lluçanès

Osona    Bages    Berguedà
el Lluçanès Vista de Sant Agustí de Lluçanès
© Fototeca.cat
Subcomarca de l’Altiplà Central Català, que correspon al NW d’Osona i a sectors fronterers del Berguedà (SE) i el Bages (NE); ocupa uns 400 km2.

En formen part els municipis de Sant Boi de Lluçanès, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Martí d'Albars i Sobremunt (Osona), Sant Feliu Sasserra, del Bages, i Santa Maria de Merlès, del Berguedà. És una plataforma terciària estructural inclinada de NNE (900-1.000 m alt.) a SSW (450-550). L’elevació dels materials eocènics de l’extrem septentrional és deguda a l’enllaç amb els primers plecs subpirinencs que clouen el Ripollès per migjorn. Però ràpidament apareix recobert per l’Oligocè tot l’interfluvi del Lluçanès i el Moianès, entre la vall del Llobregat i les del Ter i el Congost. El límit de llevant entre el Lluçanès i aquestes darreres, que constitueixen la plana de Vic, és precisament el contacte entre aquest Eligocè i l’Eocè descobert de la plana, contacte subratllat pel relleu en cuestas. Els altres límits no són estratigràfics, i són determinats exclusivament per l’altitud, més baixa al Berguedà i al pla de Bages (nivell de base del Llobregat), que influeix en les minves de pluviositat i de densitat de vegetació. Dins la subcomarca dominen les argiles rogenques oligocèniques, que alternen amb bandes primes de gresos, als quals són deguts els retalls tabulars del baix Lluçanès, més abundants i esquifits que a l’alt Lluçanès, a causa d'una major densitat de la xarxa fluvial. Aquesta, una mica indecisa al N, entre les conques del Llobregat (riera de Merlès, riera Gavarresa amb la de Lluçanès) i el Ter (rieres de Sora i de Sant Boi) s’orienta al S cap al Llobregat, d’acord amb el cabussament dels estrats. La pluviositat oscil·la entre 900 mm anuals (880 a Prats) i 600, i explica els estatges de bosc, molt abundós encara: pi roig i roure a l’alt Lluçanès, pinassa i roure a les amples valls fluvials, pi blanc i alzina a les clotades margoses del baix Lluçanès. El poblament, molt antic, es caracteritza pel seu caràcter disseminat. El poblament concentrat, desigualment distribuït, fa del Lluçanès una subcomarca de capital típicament itinerant (Lluçà, Olost, Oristà, Sant Feliu Sasserra i Prats, successivament). Els altres municipis amb poblament concentrat són Alpens, Perafita, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Boi de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Martí d’Albars (Osona) i Sant Feliu Sasserra (Bages). Exclusivament disseminat és el poblament de Sant Martí de Sobremunt, Sora i la part lluçanesa de Muntanyola (Caraüll) i del sector berguedà de la subcomarca (Santa Maria de Merlès; Salselles, despoblat recent dins Borredà). La població no devia haver estat tan reduïda com semblaria desprendre's dels fogatges (uns 1.250 h l’any 1553), puix que la sotsvegueria del Lluçanès no ocupava ni la meitat de la subcomarca actual. Sembla, però, que el màxim es devia enregistrar a mitjan segle XIX (12.000 -13.000 h), amb una minva constant d’aleshores ençà (8.210 h el 1981; 20,2 h/km2; el 37,4%, disseminats). Cal exceptuar-ne la recuperació del primer terç del segle XX, amb el màxim secundari del 1936 (uns 10.000 h). La vida agrària del Lluçanès gaudia d’un prestigi de prosperitat, per la dedicació cerealista de la terra, completada amb llegums, patates, blat de moro i, també, farratge. Ha estat terra de carrerades, les més importants de les quals eren les de Sant Bartomeu del Grau i Sant Feliu Sasserra. A més del bestiar de llana, tenia anomenada el de treball, que havia originat una raça lluçanesa. Avui la ramaderia s’orienta cap al boví de cria i cap al porcí. La indústria tradicional era la tèxtil, a base de llana filada a les masies. Actualment, les petites indústries se centren a la vila de Prats de Lluçanès, mercat subcomarcal actiu i centre de serveis dependent del de Vic, ciutat que, amb Sant Quirze de Besora (Ripollès), Berga i Manresa, atreu les àrees marginals del Lluçanès.

La història

El Lluçanès rebé el nom del castell de Lluçà, documentat des del 905. En depenien els actuals municipis de Lluçà, Prats de Lluçanès, Sant Martí d’Albars, una part de Sant Agustí de Lluçanès, Perafita i una part del terme de Sant Boi. La segona entitat constitutiva del Lluçanès fou formada pel primitiu terme d’Oristà, que comprenia Oristà, Sant Feliu Sasserra, la Cirera, les parròquies de Relat i una part d’Olost. Al principi del segle XI la demarcació d’Oristà es dividí en les jurisdiccions de Tornamira i d’Olost, amb Santa Creu de Joglars, mentre que Sant Feliu Sasserra i el terme de Relat prenien autonomia. Altres petites entitats que es consideraven del Lluçanès històric, com la parròquia de Sant Boi de Lluçanès, Salselles, el Pi, Serradellops i el Toneu, Caraüll i Sant Pau de Pinós, formaren jurisdiccions autònomes.

El nucli del Lluçanès es formà de la fusió dels dominis de Lluçà i d’Olost-Tornamira: la part sotmesa al castell de Lluçà estigué en mans dels magnats cognomenats Lluçà, refosos el 1256 amb els Saportella o Portella, i mes tard amb els Fenollet, vescomtes d’Illa; les jurisdiccions d’Olost i Tornamira passaren, a mitjan segle XIII, als Peguera, successors dels antics cavallers Olost. El 1376 ambdós termes es fusionaren, amb Ramon de Peguera, senyor de la baronia de Lluçà i dels termes d’Olost i Tornamira. Des del 1396 la història del Lluçanès és d’una constant tibantor entre els barons i llurs súbdits, que volien formar una sotsvegueria sotmesa al rei. El 1438 Ramon de Peguera féu donació dels seus dominis al seu nebot Galceran de Pinós i de Fenollet; amb aquest, la lluita, que estigué a punt de solucionar-se favorablement als súbdits el 1449, prengué una nova virior, i acabà el 1464, en obtenir el baró la jurisdicció total al Lluçanès, situació que es mantingué fins el 1611, a desgrat de nous intents d’emancipació els anys 1474 i 1491. Finalment, el 1611 el baró vengué al rei i a la Universitat de prohoms del Lluçanès tota la seva jurisdicció, i així es pogué crear la desitjada sotsvegueria de Lluçanès.

Vista del Lluçanès
© C.I.C -Moià
Després del restabliment de la Generalitat i de les comarques com a ens de l’ordenació territorial de Catalunya, al Lluçanès es produí un moviment de reivindicació comarcal. El 2001 fou creat el Consorci del Lluçanès, que presta serveis diversos als tretze municipis adscrits a Osona (11), el Bages i el Berguedà. El 25 de juliol de 2015 se celebrà una consulta a tots aquests municipis per constituir-se en comarca. Amb una participació del 55,15%, el vot afirmatiu s’imposà (70,73%). No obstant això, cinc dels tretze municipis hi votaren en contra, cosa que dificultava la continuïtat del projecte.

Col·laboració: 
JRe
Data de revisió: 
2015-07-29
Llegir més...