Llicenciat (1961) i doctor (1970) en ciències econòmiques, a Barcelona. Professor de les universitats de Barcelona, Madrid i València, des del 1986 fou catedràtic d’història de les doctrines econòmiques a la Universitat de Barcelona. Promotor i impulsor de Recerques , recull d’estudis històrics i econòmics. Col·laborà en un bon nombre de publicacions del Servei d’Estudis de Banca Catalana, sol o en col·laboració — Els preus del sòl (1972 i 1981), La regió fruitera de Lleida, L’economia del Baix Ebre, L’economia de la regió de Tarragona, Les conseqüències comarcals del turisme a la Costa Brava —. La seva estada a València motivà treballs com La via valenciana (1976) i Models d’industrialització i ideologies al País Valencià (1974). En el camp de la història del pensament econòmic féu estudis sobre els economistes clàssics: El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) (1973) i Agronomía y fisiocracia en España (1750-1820) (1985). El 1987 publicà Una teoria de l’Empordà . De caràcter més històric és La Catalunya vençuda del s. XVIII: foscors i clarors de la Il·lustració (1996). Del 1977 al 1989 es dedicà sobretot a la política en els rengles socialistes. Membre del PSC-Congrés, en aquest període fou diputat al Congrés, portaveu parlamentari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) (1980-82) i ministre de sanitat i consum (1982-86) en el primer govern socialista, presidit per Felipe González. Posteriorment retornà a la docència en ésser nomenat rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo el 1989. Publicà L’alternativa catalana (1700-1714-1740) (2000), on s’analitza el pensament polític dels austriacistes Ramon de Vilana-Perles i Juan Amor de Soria. Fou assassinat per ETA el 21 de novembre de 2000. Rebé a títol pòstum el premi Godó de periodisme.
Ernest Lluch
© Fototeca.cat
Economista i polític.