i Llucià | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Llucià

Grafia alternativa Lucià de Samòsata  (el), Grec Λουκιανὸς ὁ Σαμοσατεύς
Literatura
Grafia alternativa Lucià de Samòsata  (el), Grec Λουκιανὸς ὁ Σαμοσατεύς
literatura lit
Escriptor grec.
Samòsata, Commagena, aprox. 120 — Egipte, aprox. 190

En un somni, la Retòrica li prometé fama i riqueses, i es féu sofista. Fracassà com a advocat a Atenes i a Antioquia, i decidí de córrer món com a orador. Portat a Roma, a causa d’una malaltia als ulls, es convertí a la filosofia. Finalment s’establí a Atenes, durant vint-i-cinc anys, dedicat a l’ofici d’escriptor. Segons una vella llegenda, que els cristians degueren fer córrer, com a revenja per les burles que Llucià els havia infligit, aquest morí destrossat per uns gossos. La seva obra, molt variada, comprèn: diàlegs (Diàlegs de les meretrius, Diàlegs dels déus, Diàlegs marins —aquests dos, traduïts al català, a la Fundació Bernat Metge [1966]— i els Diàlegs dels morts), pamflets (La subhasta de vides, El pescador, Timó, El gall, etc.), narracions fantàstiques (Històries veritables) i obres en vers (Tragodopodagra i els Epigrames).

En conjunt, la producció manifesta diverses tendències: una de retòrica i sofística, de caràcter lleuger i frívol, una altra de filosoficomoral, de la qual es trasllueix una actitud cínica i escèptica, i una altra de satírica, en la qual l’autor fueteja fets i personatges de la seva època. Bé que influït per ella, Llucià sap ésser original en la seva creació: hi abunden les metàfores i les comparacions, les citacions, els proverbis, les descripcions geogràfiques i, en definitiva, tots els tòpics, dels quals era un bon coneixedor. La llengua és elegant, amb un vocabulari que recull el llenguatge dels clàssics i el de la comèdia. La seva diatriba, impregnada d’un nihilisme doctrinal, condemna la bellesa, l’esport, etc. Donà una nova forma al diàleg, mitjançant la transposició i la contaminació d’altres gèneres preexistents (el mateix diàleg i la comèdia).

Quant a la seva personalitat, ha estat considerat un racionalista, o un cínic que només vol fer riure el seu públic. La seva característica més genuïna és la negació, l’afany destructiu. Es mofa de tot i, molt especialment, d’allò que fa cara de sobrenatural, de místic, de supraracional. No és un filòsof, sinó un rètor que es delecta en la filosofia. Ha influït la literatura medieval (Liutprand) i la bizantina. Al Renaixement, Erasme i Rabelais palesen clarament la seva influència. També Maquiavel, Fénelon, Cyrano de Bergerac, H. Sachs, la picaresca castellana, Swift i, sobretot, Voltaire.

Als Països Catalans, la seva influència ha estat més aviat escassa. Hom pot detectar-la, i encara molt indirectament, en Lo Somni de Bernat Metge. En canvi, és ben llucianesc el diàleg De Europae dissidiis et de bello turcico (1526), de Joan Lluís Vives.

Col·laboració: 
MJu
Llegir més...