Fill de Joaquim Lluhí i Rissech. Fundà i dirigí “L’Opinió” (febrer del 1928 - desembre del 1929), des d’on definí un peculiar republicanisme catalanista esquerrà (fou un dels inspiradors del manifest d’Intel·ligència Republicana del maig del 1930) que finalment constituí un dels nuclis polítics que formaren l’Esquerra Republicana de Catalunya, el 1931. Elegit regidor i, després, membre del Parlament de Catalunya i conseller de foment (octubre-desembre del 1932), encapçalà com a primer conseller el govern de la Generalitat (desembre del 1932 - gener del 1933) i fou alhora encarregat d’obres públiques. Havia estat un dels redactors de l’Estatut de Núria. Tanmateix, contrari a les limitacions posades al traspàs de serveis a la Generalitat, fou exclòs del partit i fundà un Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (octubre del 1933), que reuní el grup de “L’Opinió” i fou conegut com Els Lluhins. Fracassat l’intent (novembre del 1933) d’enfrontar-se electoralment, en coalició amb Acció Catalana Republicana, a l’Esquerra i mort Macià, acceptà de formar part, pel gener del 1934, del govern de concentració format per Companys, on ocupà la conselleria de justícia i dret. Restà implicat directament en els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934, i fou condemnat a cadena perpètua (1935). Tornà, amb el seu grup, a l’Esquerra Republicana de Catalunya pel febrer del 1936, i després de tornar a ocupar la conselleria de justícia i dret (març-maig del 1936) ingressà en els governs de la República Espanyola, successivament com a ministre de treball, sanitat i previsió, dels governs de Casares Quiroga (maig-juliol del 1936) i Giral (juliol-setembre del 1936), i de comunicacions (juliol del 1936). En 1937-39 fou cònsol de la República Espanyola a Tolosa (Llenguadoc). Després d’un primer exili a França, passà a Mèxic.
Joan Lluhí i Vallescà
© Fototeca.cat
Advocat i polític.