Fill d’Enric IV i de Maria de Mèdici, regent durant la seva minoritat, aprofitada per la gran noblesa i els protestants per a ampliar el seu poder. El 1615 es casà amb Anna d’Àustria, filla de Felip III de Castella.
El regnat de fet començà el 1617, sota la privadesa del duc de Luynes. Les lluites contra els nobles (1620) i els protestants (1621) marcaren aquest primer període, tancat amb la mort del privat (1624) i l’accés al poder de Richelieu. L’ideari polític d’aquest, per al qual el poder absolut de la monarquia era una necessitat, i el mateix temperament del rei determinaren la direcció d’una política interior de la qual són fites importants el codi Michaud (1629), que eliminà els últims reductes feudals, i la inutilització política del parlament de París (1641). Ni la protecció de què gaudí la burgesia a França i a les colònies ni els freqüents augments dels imposts no permeteren d’eixugar el dèficit permanent a què portà una agressiva política exterior, determinada per l’enfrontament amb els Àustria: intervenció a la lluita successòria dels ducats de Màntua i Montferrat (1628-31), ajuda a Holanda, ingerència en els problemes alemanys i entrada (1635) a la guerra dels Trenta Anys.
Durant la revolta catalana, Lluís fou nomenat comte de Barcelona (1641); així, Catalunya declarà la seva submissió a França, en canvi de protecció militar, amb les subsegüents victòries franceses (conquesta del Rosselló, Montsó), que li permeteren d’entrar personalment a Perpinyà (1642).