El genearca conegut del llinatge és Arnau de Llupià, el fill del qual, Berenguer de Llupià, ja és esmentat del 1082 al 1091, i fou pare de Bernat de Llupià (mort després del 1139), senyor de Llupià, que fou vescomte de Tatzó pel seu matrimoni amb Jordana de Tatzó, filla del vescomte Hug. Foren pares d’Hug de Tatzó, senyor o vescomte de Tatzó (mort després del 1140), i, molt probablement, dels germans Berenguer de Tatzó (mort després del 1142), Ponç de Tatzó (mort després del 1173), Bliger de Tatzó (mort després del 1145), Patau de Tatzó (mort després del 1156) i Bernat de Llupià, dit també de Tatzó (mort després del 1193), que fou testimoni en el testament del comte Gausfred III de Rosselló (1164) i sembla que és el continuador del llinatge. Possiblement foren descendents seus els esposos Galceran de Ceret i Fina, els quals foren pares d'Arnau (I) de Llupià, consenyor de Llupià i de Maurellàs (amb el seu germà Simó de Llupià) i conseller (1269-73) de l’infant Jaume, lloctinent de Jaume I en els comtats de Rosselló i Cerdanya; de Sibil·la de Llupià, abadessa de l’Eula, i d’Ermengol de Llupià. Arnau (I) fou pare d'Arnau (II) de Llupià, senyor de Llupià i Maurellàs, que romangué fidel a Jaume III de Mallorca i fou desposseït dels béns per Pere el Cerimoniós. El net d’aquest, Arnau (III) de Llupià, fou lloctinent del governador de Rosselló a la primeria del s XV, i sembla que deixà descendència establerta a Clairà. Ermengol de Llupià heretà la senyoria de Montoriol d’Amunt i es casà amb la senyora de Bages de Rosselló, i foren avis dels germans Antoni de Llupià-Bages, prior del monestir d’Espirà de l’Aglí, Ponç de Llupià-Bages (mort vers el 1362), que fou conseller de Jaume III de Mallorca i deixà descendència, i Hug de Llupià-Bages, senyor de Montoriol d’Amunt, Bages de Rosselló i Sant Joan de Pladecorts. Aquest fou pare d'Hug de Llupià-Bages i de Ramon de Llupià-Bages, que també deixà descendents. Altres Llupià no identificats foren Nicolau de Llupià, senyor de Canet —senyoria que li fou confiscada per Lluís XI de França per la seva fidelitat a Joan II de Cataluya-Aragó—, el qual segurament fou pare de Gilabert de Llupià, que deixà descendència; Miquel de Llupià (mort poc després del 1494), conseller de Joan II i ambaixador de Frederic III, rei de romans, els descendents del qual sembla que s’extingiren amb Maria de Llupià i de Puig (morta el 1646), muller de Jeroni de Ferrer i de Real; Gaspar de Llupià (mort a Barcelona el 1518), que sembla ésser l’homònim que estigué al servei del duc de Borgonya contra el rei de França i que el 1477 el dit duc trameté com a ambaixador prop de Joan II de Catalunya-Aragó per aconseguir la seva ajuda; es casà amb Constança de Gualbes, i foren pares de Margarida de Llupià i de Gualbes (morta a Barcelona el 1568), que fou muller de Joan (II) de Llupià i de Vallgornera; i Joan (I) de Llupià, senyor de Llupià i de Vilarmilà, a qui Lluís XI confiscà els béns; fou pare de Bernat de Llupià, i aquest, de Joan (II) de Llupià i de Vallgonera (mort vers el 1537), baró de Llupià i senyor de Vilarmilà, el qual deixà tres fills: Lluïsa de Llupià i de Llupià (morta vers el 1588), que es casà amb Joan Guimerà i de Marimon i amb Galceran Philippes, el qual adquirí la meitat de la baronia —antigament vescomtat— de Castellnou i la deixà a la seva muller; Pere (I) de Llupià i de Llupià (mort el 1562), baró de Llupià i senyor de Vilarmilà, el qual obtingué de la seva germana la meitat de la baronia de Castellnou, i morí sense fills; i de Carles (I) de Llupià i de Llupià (mort el 1580), que succeí el seu germà i el 1571 adquirí l’altra meitat de la baronia de Castellnou. Aquest fou successivament succeït pels seus fills Joan (III) de Llupià i de Pagès, Carles (II) de Llupià i de Pagès (mort sense fills el 1621) i Gaspar (I) de Llupià i de Pagès (mort el 1634), que fou portantveus del lloctinent general de Catalunya. A aquest darrer succeïren els seus fills Gaspar (II) de Llupià i de Vilanova (mort sense fills el 1642) i Carles (III) de Llupià i de Vilanova (mort el 1695), baró de Llupià i de Castellnou i senyor de Vilarmilà, Gallifa, Rocacrespa i Bellpuig, al qual foren confiscats els béns del Rosselló el 1653, el 1667 i el 1668. Succeïren a aquest darrer els seus fills: Felip (I) de Llupià i Roger (mort el 1701); Carles (IV) (o Àngel Carles) de Llupià i Roger, baró de Llupià, Castellnou, Molig i Paracols i senyor de Vilarmilà, Coma, Gallifa i Rocacrespa, que fixà definitivament la residència a Barcelona, fou capità de cavallers, cavaller de l’orde de Sant Joan i primer marquès de Llupià; i el capità de dragons Francesc (I) (o Joan Francesc) de Llupià i Roger (mort el 1735), segon marquès de Llupià. Aquest fou pare de Francesc (II) Gaietà de Llupià i de Marimon (mort el 1762), tercer marquès de Llupià, el qual només deixà una filla i hereva, que morí tot seguit, i fou succeïda pel seu oncle Josep (I) de Llupià i de Marimon (mort el 1771), cinquè marquès de Llupià, senyor de Gallifa i Rocacrespa, que fou el darrer de la seva línia. La línia dels procuradors i governadors fou iniciada per Francesc de Llupià (mort poc després del 1566), segurament fill de Joan (II) de Llupià o d’un Joan fill de Joan (I) de Llupià. Fou procurador reial de Rosselló i Cerdanya (1535-59), i fou pare de Lluís de Llupià i Xanxo (mort el 1589), que succeí el pare en el càrrec de procurador reial. Aquest tingué per fills Gabriel de Llupià i de Saragossa i Joan de Llupià i de Saragossa, i aquest darrer fou pare de Gabriel de Llupià i de Pagès-Vallgornera, el qual ho fou de Manuel de Llupià i de Ballaró, que tingué per fills Josep de Llupià i d'Agulló-Pinós. Aquesta línia s’extingí amb els fills d’aquest darrer, i la successió passà als Cotoner, marquesos d’Ariany. La línia dels barons de Corbera (Rosselló) fou iniciada per Francesc de Llupià, fill de Joan (I) de Llupià. Pel matrimoni del seu net Lluís de Llupià amb Maria d’Oms i de Sarriera, baronessa de Corbera, aquest feu passà als Llupià, i llurs descendents —barons de Corbera, senyors de Vilanova de Raó, de Vilarac (de Conflent) i de Vilar (de Cerdanya). empraren també com a primer cognom el d’Oms. La línia restà extingida amb llurs nets, i l’herència passà als Sacirera, senyors de Sant Guim de la Plana, que també es cognomenaren de Llupià o d’Oms.
Armes dels Llupià
Important llinatge noble rossellonès que deu el nom al castell de Llupià, dins el vescomtat de Castellnou.