i Claudi Lorenzale i Sugrañes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Claudi Lorenzale i Sugrañes

Claudi Lorenzale i Sugrañes en un oli d’Antoni Caba
© Fototeca.cat
pintura pint
Pintor.
Barcelona, Barcelonès, 1815 — Barcelona, Barcelonès, 1889

Fill de pare italià. Format a Múrcia (1828) i, des del 1830, a Barcelona (Llotja), on el 1837 obtingué doble primer premi, en composició de flors i en pintura ( Sísara derrotat per Barac ). Anà el mateix any a Roma i estudià a l’Accademia di San Luca —on obtingué un primer premi de pintura—, formà part del grup dels natzarens i fou deixeble d’Oberbeck. De la seva producció romana es destaca un Tobies ; encara a Roma, el 1840 acceptà el nomenament de professor supernumerari de Llotja. En 1842-43 fou pensionat a Toledo i a Madrid; esdevingué acadèmic supernumerari de San Fernando, i un xic més tard, de San Luis, a Saragossa (1843). Establert a Barcelona des del 1844, reuní una notable col·lecció d’indumentària espanyola i inicià la seva tasca de professor de colorit i composició a Llotja, on proposà, sense èxit (1846), l’estudi del dibuix a partir d’objectes en relleu. Acadèmic de Sant Jordi el 1850, esdevingué professor agregat dels estudis superiors de pintura el 1851, i l’any següent suplí Campeny com a acadèmic d’escultura. El 1856 influí per tal que hom prestés ajut econòmic al jove Fortuny. El 1857 fou nomenat professor de dibuix de l’antic i del natural. Dirigí l’escola de Llotja des del 1858, i portà a terme una important tasca, no solament educativa, sinó cívica; el 1861, per exemple, proposà d’obrir al públic, com a museu, les col·leccions de l’Acadèmia. El 1875 anà a Florència, com a delegat de l’Acadèmia, a les festes del quart centenari de la mort de Miquel Àngel. Es retirà de la direcció de Llotja el 1877; n'esdevingué catedràtic numerari —fins aleshores ho era interí—, i el 1880 fou qui negocià amb el seu antic deixeble Francesc Sans i Cabot, aleshores director del Museo del Prado, l’avantatjosa permuta de dues obres de Viladomat per dues de Velázquez, dues de Goya, una de Ribera, una de Murillo, una de Carducho i una de Pantoja, amb destinació al museu de l’Acadèmia; la mort de Sans poc després desbaratà l’operació. El 1888 es jubilà. Al marge de l’ensenyament oficial també regentava la seva pròpia acadèmia. Representà, amb Pau Milà, la introducció del Romanticisme als estudis oficials de belles arts de Catalunya. Com a pintor féu obres importants, algunes de les quals destruïdes el 1936, com el gran absis de Sant Agustí (1861) o els quadres de la capella de Sant Antoni de Pàdua, a Santa Maria del Mar (Barcelona). De les grans composicions, resta el retaule —amb La Cena

La mort de Guifré el Pelós , per Claudi Lorenzale i Sugrañes
© Fototeca.cat
— de l’altar del Santíssim de l’església del Sant Esperit, a Terrassa (1850). Pintà altres obres religioses, com la Santa Bàrbara (Museu d’Art Modern de Barcelona) i el Naixement de la Mare de Déu (Acadèmia de Sant Jordi), i obres històriques medievalitzants, entre les quals es destaca La mort de Guifré el Pelós (1843; Museu d’Art Modern de Barcelona). Molt discutit per la seva submissió als cànons freds, idealitzants i poc valoradors del color del natzarenisme, hom en destaca, però, els retrats ( Autoretrat vestit de frare , Museu d’Art Modern de Barcelona; retrats de la família Rogent, col·l Rogent, Collbató; etc) i alguna indiscutible obra mestra, com L’hivern , de la sèrie de Les estacions (Barcelona, Palau de la Virreina).

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...