i Henri de Lubac | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Henri de Lubac

teologia teol
Teòleg jesuïta francès.
Cambrai, 1896 — París, 1991

Professor de la facultat teològica de Lió i un dels teòlegs influents en el concili II del Vaticà, entre les seves obres destaquen Catholicisme (1938), Le drame de l’humanisme athée (1945), Surnaturel (1946), diversos escrits sobre exegesi medieval i sobre Teilhard de Chardin, L’Église dans la crise actuelle (1969), Paradoxe et Mystère de l’Église (1967), Athéisme et sens de l’homme. Une double requête de ''Gaudium et spes' (1968), La foi chrétienne (1969), Les églises particulières dans l’Église universelle (1971). El seu interès per la història de la teologia se centrà en Pic de la Mirandole (1974), La posterité spirituelle de Joachim de Flore (1978) i Recherches dans la foi (1979), sobre Orígenes, sant Anselm i la filosofia cristiana. Fou creat cardenal el 1983.

Llegir més...