i Nèstor Luján i Fernández | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nèstor Luján i Fernández

Nèstor Luján
Culturcat
periodisme period i literatura lit
Periodista i escriptor.
Mataró, Maresme, 1 de març de 1922 — Barcelona, Barcelonès, 22 de desembre de 1995

Trajectòria professional

Fill d’un militar empresonat uns quants mesos el 1939 malgrat haver-se acollit a la llei Azaña en temps de la Segona República, començà a escriure a la revista Alerta, publicació lligada al SEU, mentre estudiava la carrera de filosofia i lletres, que no acabà, a la Universitat de Barcelona. El 1943 s’incorporà al setmanari Destino, on la seva columna Al doblar la esquina, que publicà des del 1946, obtingué un gran ressò per les denúncies del mal estat dels serveis públics de Barcelona, i per les quals fou amonestat per les autoritats franquistes.

L’any 1952 obtingué el títol de periodista, i el 1958 fou nomenat director de Destino. En aquest càrrec, aprofità l’aprovació de la Llei de premsa i impremta promulgada per Manuel Fraga Iribarne (1966) per donar entrada a un seguit d’articulistes moderadament crítics amb el règim. Ell mateix demanà en un article la dimissió de l’aleshores rector de la Universitat de Barcelona. L’intent d’obertura tingué com a conseqüència diversos expedients, la suspensió de la revista durant dos mesos el 1967 i un procés davant del TOP que condemnà Luján a dimitir el càrrec, a vuit mesos de presó i a una elevada multa (1969).

Retornat a la direcció de la revista al final del 1974, dimití el càrrec l’any següent per desacords amb la nova propietat, i poc després fou nomenat director de la revista de divulgació històrica Historia y Vida (1975-92). Des del 1977 inicià una col·laboració regular amb La Vanguardia  i, posteriorment, també amb El Observador (1990-93) i amb l’Avui, des d’aquest any fins a la mort. A banda, també fou col·laborador d’altres publicacions, entre d’altres la revista de medicina i humanitats JanoEl Noticiero Universal, etc. Des del 1997 s’atorga anualment el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica, concedit a l’octubre a Barcelona a una novel·la inèdita en català de gènere històric.

Obra

Home de tarannà liberal, la seva gran curiositat i el polifacetisme dels seus interessos, entre els quals hi havia la política, la tauromàquia, la boxa, els viatges o la gastronomia, es reflectiren en una vasta obra que, a més d’uns 25.000 articles, comprèn una quinzena de novel·les i una vintena de llibres sobre temes molt variats.

Publicà, entre d’altres, De toros y toreros (1946), Historia del toreo (1967), Libro de la cocina española (1970, amb Joan Perucho), Y Mussolini creó el fascismo (1971, amb Luigi Bettonica), El libro de la cocina española (1977), Viajes por las cocinas del mundo (1983), La cocina moderna (1985), amb la col·laboració de la seva dona Tin Luján, Cuento de cuentos (1993), sobre les dites populars, etc.

Al final dels anys vuitanta, època en què començà a publicar regularment en català, encetà una prolífica etapa com a novel·lista, centrada en la recreació d’ambients i personatges històrics. En castellà, cal esmentar Decidnos, ¿quién mató al conde? (1987, premi Plaza i Janés), Por ver mi Estrella María (1988), La puerta de oro (1990) i Los espejos paralelos (1991). En català destaquen Casanova o la incapacitat de perversió (1988), A Mayerling, una nit... (1990), La folla jornada (1991), La Rambla fa baixada (1994, premi Ramon Llull) i Els fantasmes del Trianon (1996, d’edició pòstuma; premi Sant Jordi 1995).

Publicà també els reculls d’articles Temps que passa, gent que queda (1989) i El túnel dels anys 40 (1994), el Diccionari Luján de gastronomia catalana (1990), Les tres glorioses (1992, premi Pere Quart d’humor i sàtira) i el llibre memorialístic El túnel dels anys quaranta, memòria personal (1995).

Guardons i disticions

Rebé el Premio Nacional de gastronomia el 1974, i fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi el 1985.

Fou membre de les acadèmies de gastronomia espanyola i internacional, acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i de la de Ciències Veterinàries de Catalunya, i oficial de l’orde de les Arts i les Lletres del govern francès.

Data de revisió: 
2018-10-23
Llegir més...