Álvaro de Luna

(Cañete, 1390 — Valladolid, 1453)

Polític castellà.

Membre d’una antiga família de servidors reials, el 1410 fou designat patge del rei Joan II, del qual esdevingué l’home de confiança, talment que hom el considera un predecessor dels grans privats castellans del s XVII. Poeta i escriptor notable, el 1422 fou nomenat conestable del regne, i des del 1420 esdevingué el cap del partit monàrquic, oposat a l’oligarquia nobiliària castellana i contra els infants d’Aragó. Recolzat en els sectors urbans, la petita noblesa i el baix clergat, Luna plantejà la lluita contra els infants d’Aragó com una pugna entre regnes. Amb les treves de Majano (1430) aconseguí una victòria parcial; victoriós a Higueruela (1431) contra els moros, el seu poder esdevingué gairebé omnímode. Però el descontentament dels nobles castellans anà creixent davant l’autoritarisme del privat; aliats amb els infants d’Aragó i amb Joan de Navarra, els nobles aconseguiren de desterrar Luna a Escalona (1439). Tanmateix, aquest, recobrat pel rei, derrotà la coalició nobiliària a Olmedo (1445), bé que a partir d’aleshores el seu poder anà minvant, en part a conseqüència de l’enemistat de la segona muller del rei, Isabel de Portugal, i del príncep hereu, Enric, però també pel tarannà autoritari i dominador d’Álvaro de Luna, cada vegada més accentuat, que finalment precipità el seu empresonament i decapitació.