La geografia física
Luxemburg és un país de relleu ondulat, amb dues regions naturals ben marcades: la septentrional, o Ösling, que forma part de l’aspre massís de les Ardenes, tallat per profundes valls i solcat pels rius Sure, Our, Clerf i Wiltz, afluents del Mosel·la, que, amb el Sure i l’Our, marca la frontera oriental (el terreny, poc fèrtil, és cobert de bosc i, a l’extrem nord, de landes i torberes), i la regió centromeridional, o Gutland ('bon país'), amb relleu de cuestas i amples valls, de conreu dens. El clima, continental, presenta diferències d’hivern entre el N i el S; als altiplans septentrionals, poc arrecerats del vent, les temperatures són rigoroses, amb mitjanes normalment sota zero (Clervaux, -1,3°C; Echternach, -1,6°C pel gener); contràriament, al Gutland són relativament suaus (Luxemburg, 1,6°C pel gener). A l’estiu les temperatures són quasi uniformes a tot el país (més de 17°C). Les precipitacions són abundants, amb màximes d’estiu i mitjanes anuals de l’ordre de 600-800 mm, i disminueixen d’W a E.
La geografia econòmica i l’economia
El riu Our al seu pas pel cantó luxemburguès de Vianden
© B. Llebaria
Els conreus ocupen el 22% de la superfície, però el sector primari absorbeix una petita part de la població activa. Els conreus principals són els cereals (ordi, blat, civada, sègol), les patates i el farratge (bleda-rave, blat de moro farratger, fenàs, etc.). Al Gutland i especialment a la vall del Mosel·la, s’hi fa la vinya, fruiters (pomeres, pruneres) i roses. La ramaderia se centra en els bovins, per a carn i llet, i els porcins, per a carn. L’economia luxemburguesa s’ha basat tradicionalment en el ferro, l’únic recurs miner fins al decenni dels vuitanta del segle XX. La producció (2,287 milions de tones el 1929 quan n'era el setè productor del món, i 0,125 el 1981, any que cessà l’extracció), feia temps que no cobria les necessitats del país, que havia de recórrer a la importació. Luxemburg s’ha d’abastar de mineral de França (83%), Suècia i el Brasil. La facilitat de disposar del carbó de les conques del Ruhr i el Saar hi ha fet possible l’establiment d’importants centres siderúrgics, sector en el qual Luxemburg ocupa un dels primers llocs d’Europa, amb una producció d’acer que en una gran part és exportat. Els centres principals són al sud del país (Rodange, Differdange, Esch, Rumelange i Düdelange), i ocupen la major part de la mà d’obra immigrant. El 1974 començà la reestructuració siderúrgica per tal de limitar la capacitat de producció a 3,1 milions de tones, i especialitzar-la en productes pesants i laminats en fred. En començar el 1984 hom arribà a l’anomenat acord de sinergia amb Bèlgica, per tal de constituir, entre les empreses siderúrgiques més importants de tots dos estats, un sol complex integral, controlat en bona part per la multinacional luxemburguesa ARBED, més important que l’empresa belga Cockerill-Sambre: l’Arbed, a més d’obtenir un 90% de l’acer luxemburguès, té instal·lacions a Bèlgica i a Alemanya. Luxemburg ha d’importar tots els combustibles que consumeix. Les altres indústries són la mecànica, d’explosius, de fertilitzants, de pell i cuir (Wiltz), de productes farmacèutics, de ciment, de cervesa, de vi, de tabac i de fibres artificials (Echternach). Relacionades amb aquestes fibres són les sintètiques, d’origen plàstic, un dels camins per on Luxemburg vol diversificar la indústria, trencant així el monopoli siderúrgic. Hom fabrica films de polièster, i pneumàtics per a exportar. També s’han diversificat els productes metàl·lics. Hi té importància el turisme.
La xarxa de comunicacions és densa. Luxemburg és l’aeroport internacional. El port de Mertert, a la frontera alemanya, fa que Luxemburg participi, amb França i Alemanya, a la navegació renana passant pel Mosel·la canalitzat. Luxemburg importa carbó, coc, ferro, petroli refinat, gas natural i electricitat, necessaris per a la indústria i aliments, maquinària, vehicles i productes metàl·lics no ferrosos per al consum. Exporta ferro colat i acer, així com productes plàstics, maquinària elèctrica, tèxtils sintètics, pneumàtics i formatge. Forma part del Benelux, per la qual cosa el comerç s’efectua principalment amb els països que l’integren, i també amb França i Alemanya. La unió comercial i duanera amb Bèlgica és tan intensa que les estadístiques internacionals només reflecteixen el comerç exterior de Bèlgica-Luxemburg, i que el franc luxemburguès fou paritari amb el franc belga des del 1944 fins a l’entrada en vigor de l'euro. La balança de mercaderies és deficitària, i també la de serveis, llevat dels turístics i els financers, que equilibren, amb fort escreix, la balança comercial. Els serveis financers ocupen un 6% de la població empleada i aporten més d’una quarta part del PIB: són la borsa de Luxemburg, especialitzada en productes siderúrgics, 117 bancs (1985), la majoria estrangers i les assegurances, amb un total de més de 300 holdings internacionals. A més, Luxemburg, com una de les seus del Parlament Europeu i com a seu permanent de la Cort de Justícia Europea, de la Cort d’Apel·lacions i del Banc Europeu d’Inversions, és la segona capital comunitària.
La geografia humana i la societat
Catedral de Notre-Dame de Luxemburg i edifici de la Biblioteca Nacional
© B. Llebaria
La població originària del país, de procedència francesa i alemanya, constitueix actualment, des del punt de vista ètnic, una entitat autònoma i força homogènia. Representa el 74% de la població, mentre que la resta és composta per estrangers, principalment portuguesos (8%) i italians (6%). La majoria parla el luxemburguès, dialecte del germànic, oficial des de l’any 1984. El francès, emprat principalment per l’administració, i l’alemany, emprat en el comerç i la premsa, també hi són oficials. La taxa de natalitat és baixa, però el país experimenta un lent i continuat creixement, gràcies a la immigració temporal o definitiva d’estrangers. La densitat de població és alta (145 h/km2), però és distribuïda irregularment; els cantons més poblats són els del SW, els més industrials, sobretot Luxemburg i Esch. La població urbana és del 78%. El 96% són catòlics. Luxemburg és una monarquia constitucional i hereditària. Segons la constitució del 1868, diverses vegades modificada, el poder legislatiu és exercit per la cambra del diputats, composta per 64 diputats elegits per sufragi universal cada cinc anys. El poder executiu correspon al gran duc, però normalment és exercit per consell de ministres, encapçalat pel president del govern. Luxemburg és membre de l’ONU, de l’OCDE, del Consell d’Europa, de les Comunitats Europees, del Benelux i de la Unió de l’Europa Occidental.
La història
Dominat per Roma (del segle I aC al V dC) i pels francs (~450-963), esdevingué (963) comtat de Luxemburg, feudal i autònom sota Sigfrid I (mort el 998). Guillem I (1096-1129) ja emprà el títol de comte de Luxemburg. La comtessa Ermessenda II (1196-1247) centralitzà el poder, bé que atorgà una gran autonomia a les ciutats. El comte Enric V (1288-1310) esdevingué emperador (Enric VII, 1308-13), com Carles I (Carles IV, 1346-78), el qual usurpà el comtat (1346-53) i el convertí (1354) en ducat de Luxemburg. Venceslau II (1383-1419), també emperador (1378-1419), cedí el ducat a Moràvia (1388); més tard fou venut (1441) a Felip III de Borgonya, i això provocà un alçament popular, que fou reprimit (1443). El 1477 el ducat passà als Àustria i, a través de l’emperador Carles V, a Felip II de Castella (1555). El 1659 França n'ocupà la part meridional, i més tard (1684-98), la totalitat. Pel tractat d’Utrecht (1713) passà a Àustria. El 1815 el congrés de Viena el convertí en gran ducat de Luxemburg i el cedí a Guillem I dels Països Baixos. Dividit entre Bèlgica i Holanda (1839), el 1867 la part holandesa esdevingué un estat independent, pel tractat de Londres, però sota l’autoritat nominal del rei d’Holanda (fins el 1890). La part belga ha romàs dins aquest estat (província de Luxemburg).
Fou ocupat per Alemanya durant totes dues guerres mundials. Com a membre fundador de les Comunitats Europees, Luxemburg ha exercit un paper important en el moviment d’integració europea des de la Segona Guerra Mundial. El 1964 la gran duquessa Carlota abdicà en el seu fill Joan. El 1959 Pierre Werner, líder del Parti Populaire Chrétien-social, esdevingué primer ministre. Del 1969 al 1974 el país fou governat per una coalició del Parti Populaire Chrétien-social i el Parti Démocratique, presidida per Pierre Werner.
El Pont Adolf de Luxemburg
© B. Llebaria
En les eleccions generals del 1974 el partit socialcristià perdé per primera vegada el seu domini polític des del 1919, i hom formà un govern de coalició entre el Parti Ouvrier Socialiste i el Parti Démocratique encapçalat per Gaston Thorn (1974-79). La coalició dels partits socialcristià i democràtic retornà al poder el 1979. Malgrat la implantació de mesures d’austeritat, el Parti Populaire Chrétien-social encapçalat per Pierre Werner es mantingué en el govern després de les eleccions del 1984. Poc després es formà una coalició de centreesquerra entre aquest partit i el Parti Ouvrier Socialiste. Werner es retirà i Jacques Santer el succeí com a primer ministre. El 1985 grups terroristes d'extrema esquerra perpetraren diversos atemptats. L’afer Noriega obligà el govern de Luxemburg a acceptar algunes retallades al secret bancari, d’acord amb la llei de juliol de 1989 que penalitzava les operacions sobre els narcodòlars.
Al juliol del 1992 el Parlament ratificà el Tractat de Maastricht. Al mes de juny del 1994 se celebraren eleccions legislatives i al Parlament Europeu. En les primeres resultà reelegida la coalició de socialcristians i socialistes, i Santer tornà a formar govern; en els comicis europeus els socialcristians perderen un escó en favor dels Verds. El nomenament de Jacques Santer a la presidència de la Comissió Europea, al juliol del 1994, comportà la seva substitució en el càrrec de primer ministre pel també socialcristià Jean-Claude Juncker. L’estabilitat de l’economia luxemburguesa permeté la seva incorporació a la moneda única l’1 de gener de 1999 amb una situació privilegiada. Les eleccions legislatives del juny del 1999 foren guanyades pel Parti Populaire Chrétien-social de Jean-Claude Juncker, que renovà el seu mandat com a primer ministre d’una coalició històricament tripartida entre socialcristians, socialistes i liberals. A l’octubre del 2000, el príncep Enric substituí el gran duc Joan, cap d’estat durant 26 anys.
Paral·lelament al declivi del sector de l’acer (que, malgrat tot, té a Luxemburg la seu de la primera companyia del món, Arcelor, creada el 2001 a partir de la fusió d’Aceralia, Arbed i Usinor), el país es consolidà com una plaça d’intermediació financera a escala internacional gràcies a les bones comunicacions, l’estabilitat i el secret bancari, de tal manera que el 2002 aquest sector constituïa el 35% del PIB. Les telecomunicacions i l’audiovisual, que es beneficien de la posició estratègica del país i l’explotació del Sistema de Satèl·lits Europeus i Radiotelevisió Luxemburg (que reben el suport del govern), així com les noves tecnologies, que troben al país excel·lents condicions fiscals i tecnològiques per a establir-s'hi, són els altres dos pilars de l’economia. Al gener del 2002 l’euro substituí el franc luxemburguès.
En les eleccions del juny del 2004, el Parti Populaire Chrétien-social de Jean-Claude Juncker tornà a ser la força més votada, i formà un nou govern de coalició amb els socialistes i el seu líder, Jean Asselborn, com a vice-primer ministre, mentre que el descens dels liberals els en deixà fora, a diferència de l’anterior govern. Al juliol del 2005 fou aprovada en referèndum (56% dels vots) la Constitució Europea (text que tanmateix finalment no s’aprovà pels resultats contraris, també en referèndum, a França i als Països Baixos). L’any 2008 una reforma constitucional aprovada pel Parlament reduí les funcions de la monarquia a les estrictament cerimonials després que el gran duc Enric amenacés de bloquejar la tramitació d’una llei sobre l’eutanàsia. L’any següent les eleccions tingueren com a resultat la formació d’una nova coalició de govern encapçalada novament per Juncker. Aquest (que compaginava el càrrec de primer ministre amb el de president de l’Eurogrup, que reunia els ministres de finances de la Unió Europea) feu aprovar diversos tractats internacionals d’intercanvi d’informació financera en resposta a les crítiques de l’OCDE, el G20 i altres organismes que qüestionaven la transparència de la banca luxemburguesa.
Després de 18 anys com a cap de govern, al juliol del 2013 Juncker dimití després d'haver perdut el suport dels socialistes arran d’una acusació d’irregularitats dels serveis secrets.