Estudià a València i a Salamanca, on es doctorà en ambdós drets. Partidari de Felip V de Castella, en iniciar-se la guerra de Successió fou nomenat per aquest successor del virrei d’Aragó. El 1707, en caure València en mans de Felip V, hi fou enviat en qualitat de jutge de confiscacions, per tal d’establir-hi un govern igual al de Castella. Intervingué en la reconstrucció de Xàtiva —amb el nom de San Felipe—, i aplicà els principis regalistes en les confiscacions, fet pel qual l’arquebisbe de València, Antoni de Cardona-Borja i de Sotomayor, l’excomunicà, cosa que provocà un Manifiesto de Macanaz com a rèplica. Després de la batalla de Saragossa (1710), acompanyà Felip V, que el nomenà intendent d’Aragó. Escriví un al·legat contra els furs i les lleis aragonesos, motiu pel qual fou suprimit el Consejo de Hacienda d’Aragó (Junta del Real Erario). Ascendit a fiscal de Castella, topà aviat amb l’inquisidor, cardenal Giudice, a causa de l’escrit denominat Pedimento. La vinguda d’Alberoni i el descrèdit de la facció francesa de la cort, a la qual s’havia vinculat Macanaz, determinà la seva expatriació (1715). Residí a França, on li foren confiades algunes missions secundàries. Durant el regnat de Ferran VI la seva situació millorà, i àdhuc assistí al congrés de Breda com a plenipotenciari d’Espanya. Tornà a la península Ibèrica (1748), però fou pres a Vitòria i fou reclòs a la Corunya, fins que Carles III l’alliberà (1760).
Melchor de Macanaz, amb el pla de la reedificació de Xàtiva (Madrid, Real Academia de la História)
© Fototeca.cat
Jurista i polític.