i Macedònia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Macedònia

Nom macedònic deRepublika Makedonija; Antiga República Iugoslava de Macedònia; Former Yugoslav Republik of Macedonia; FYROM (mk)

Estat situat al centre dels Balcans, fronterer amb Sèrbia al N, Bulgària a l’E, Grècia al S i Albània a l’W; la capital és Skopje.
Població: 
2.062.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
25.713 km2

La geografia física

L’estat de Macedònia ocupa el sector septentrional de la regió del mateix nom, que correspon a la conca alta del riu Vardar. Les diverses serralades, de direcció NE-SW, divideixen la conca de la mar Egea i del Danubi. La característica morfològica dominant és la presència d’un seguit de planes envoltades de muntanyes, l’altitud de les quals disminueix d’W a E (amb els cims culminant al Korab, 2.764 m, fronterer amb Albània) fins a posar en contacte la vall del Vardar amb la del Morava meridional. Les planes són entre els 600 m i els 900 m d’altitud. El riu principal és el Vardar, que travessa el país pel centre de NW a SE i desemboca a l’Egea, alimentat per dos importants afluents: el Crna i el Bregalnica. Al límit amb Albània i Grècia, hi ha els llacs Okhrida i Prespa. El clima és mediterrani d’influència continental, amb una temperatura mitjana anual estival de 27 ºC i hivernal de 4 ºC, i una precipitació anual de 500 mm, bé que hi ha diferències segons l’altitud i la latitud. La vegetació es compon predominantment de boscos de fullatge caduc d’afinitat submediterrània i, a més alçada, se succeeixen els de caràcter centreeuropeu i, a l’alta muntanya, els estatges subalpins i alpins.

La geografia econòmica

Vista aèria de la ribera del llac d’Okhrida
© www.ExploringMacedonia.com
Macedònia presentava el 1998 una considerable proporció del PIB (13%) i de la població activa (14%) dedicada al sector agropecuari, la branca més important del qual és la producció lletera. Els conreus comercials més rellevants són el tabac, la bleda-rave sucrera, les hortalisses, la fruita i la vinya, que dona lloc a una producció vitícola de qualitat apreciable. També s’hi conreen cereals, especialment blat, blat de moro i civada, i el cànem indi. L’activitat agrícola es concentra a la vora del Vardar i a les valls dels seus tributaris. Les pastures, com els conreus, ocupen una quarta part del territori, i els boscos, un 40%. De la mineria, té importància l’extracció de lignit, concentrada a la vall del Crna. Juntament amb les centrals hidroelèctriques, és la principal font d’energia autòctona, que cal complementar amb importacions de petroli. El 1999 hom acordà amb Grècia la construcció d’un oleoducte entre Tessalònica i Skopje. Hi ha també jaciments de ferro, coure, zinc i altres minerals.

La indústria aporta el 30% del PIB i ocupa el 34% de la població activa. El sector alimentari és el principal, seguit del tèxtil, la maquinària, el sucre i el paper. Els centres industrials són a Skopje, Kumanovo, Kočani i Tetovo. El comerç exterior és molt deficitari (-18% el 1998). Macedònia importa sobretot maquinària i equipament de transports (20%), béns de consum (14,5%), aliments (13%), productes químics (10,6%) i petroli (8,5%), i exporta sobretot productes manufacturats (34%), maquinària (7,5%), productes alimentaris (5%) i químics (5%). Alemanya, Iugoslàvia i Grècia són els principals clients i proveïdors. La més pobra de les repúbliques de l’antiga República Federativa Socialista de Iugoslàvia, en accedir a la independència (1991), presentava els dèficits habituals de les economies socialistes (agricultura negligida, mercat interior molt feble, indústria obsoleta i desequilibrada, manca d’incentius al desenvolupament, burocratització, etc.). Malgrat els ajuts i el suport al desenvolupament de l’FMI i altres institucions, financeres internacionals, a aquesta difícil situació de partida s’han afegit les repercussions negatives a l’embargament internacional a Iugoslàvia (1992-96), el blocatge comercial de Grècia a Macedònia (fins el 1996), les dificultats en el procés de privatització de l’economia i la inestabilitat política. El deute extern acumulat de Macedònia representava el 70% del PNB el 1997. La renda per habitant era de 1.100 $ i l’atur superava el 30% de la població activa. En 1990-98 el PNB disminuí a un ritme de l’1,4% anual. Quant als transports, el 1995 disposava de 925 km de ferrocarril i 8.648 km de carreteres, el 63% dels quals són asfaltats. El principal eix de comunicacions segueix el curs del Vardar, que recorre el país en direcció NW-SE. A Skopje i Okhrida hi ha aeroports internacionals.

La geografia humana i la societat

País amb una densitat mitjana (80 h/km2), el poblament rural hi és elevat (40% el 1994), i el creixement natural de la població, baix (6,2‰ anual). La capital és l’única ciutat amb més de 100.000 habitants. Tot i que la major part de la població (67%) és macedònia, es tracta d’un estat ètnicament divers, del qual els albanesos (23%) constitueixen la minoria més rellevant. Hi ha també turcs (4%), serbis (2%), gitanos (2%) i romanesos (2%). La religió majoritària és el cristianisme ortodox (55%), que des del 1967 constitueix una Església autocèfala, no reconeguda per la resta d’esglésies ortodoxes a instàncies del patriarcat serbi. L’islam (30%), que és practicat sobretot pels albanesos, però també per eslaus islamitzats (pomacs), és la segona religió en nombre de practicants. La llengua oficial és el macedònic, bé que el 2001 el govern es comprometé a atorgar un estatut de cooficialitat a l’albanès en part del territori. Antiga república federal de Iugoslàvia, Macedònia accedí a la independència el 1991. La constitució aprovada el mateix any estableix que Macedònia és una república amb un règim de democràcia parlamentària i multipartidista. L’òrgan legislatiu és un parlament unicameral (Assemblea, en macedoni Sobranje) de 120 membres, elegits per sufragi universal per un període de quatre anys en un sistema de representació mixt uninominal i proporcional. El cap de l’executiu és el primer ministre, que encapçala un govern elegit pel Parlament. El cap d’estat és el president de la República, elegit per un període de cinc anys per sufragi universal. Macedònia és membre de l’ONU, del Consell d’Europa, del BERD i de l’OSCE.

La història

Macedònia se separà pel novembre del 1991 de Iugoslàvia, un any després d’haver elegit en les primeres eleccions lliures (novembre i desembre del 1990) els excomunistes Kiro Gligorov i Branko Crvenkovski president i cap de govern, respectivament, i haver aprovat la independència en referèndum el setembre del 1991. El reconeixement internacional de Macedònia fou obstaculitzat per Grècia per por de reivindicacions del nou estat sobre la província grega de Macedònia. Bé que aquest hi renuncià explícitament, Grècia exigí el canvi de nom oficial i, sota arbitratge internacional, el 1993 s’acordà provisionalment el nom d’Antiga República Iugoslava de Macedònia (FYROM, per la sigla en anglès), amb el qual s’incorporà a l’ONU. El 1992, un referèndum no oficial mostrà la voluntat de la nombrosa minoria albanesa d’aconseguir el reconeixement i de disposar d’autonomia, reivindicació que creà tensions, que s’intensificaren arran de la revolta dels albanesos de Kosovo. D’altra banda, l’embargament comercial sobre Iugoslàvia decretat per l’ONU i el boicot de Grècia (no aixecat fins l’any 1995) deterioraren greument l’economia. Les eleccions legislatives i presidencials de l’octubre del 1994 conduïren al triomf de la coalició governamental Unió per Macedònia del primer ministre Crvenkovski i a la reelecció del president Gligorov, el qual aquest any fou ferit en un atemptat. El 1995 Macedònia fou admesa al Consell d’Europa, a l’OSCE i a l’Associació per la Pau de l’OTAN. L’abril del 1996 Macedònia es convertí en la primera república de l’antiga Iugoslàvia que intercanvià ambaixadors amb Belgrad.

Els anys següents estigueren dominats pel conflicte amb la població albanesa: a les tensions a la frontera amb Kosovo, associades al creixement d’una economia basada en el tràfic d’armes i de drogues, s’afegiren les generades per les mesures contra símbols albanesos. En les eleccions legislatives de la tardor del 1998, la coalició governant perdé la majoria, en favor de la coalició conservadora i nacionalista VMRO-DPMNE (Organització Revolucionària Macedònia-Partit Democràtic per la Unitat Nacional Macedònia, i Alternativa Democràtica). El nou govern, encapçalat per Ljubčo Georgievski, hagué de fer front a l’onada de refugiats albanokosovars (uns 300.000) la primavera del 1999. Al desembre, Boris Trajkovski, de la coalició governant, fou elegit nou president de la república.

Al principi de l’any 2001 sorgí la guerrilla albanesa Exèrcit d’Alliberament Nacional (UÇK), les accions armades de la qual a la vall del Tetovo, propera a la frontera amb Kosovo, reivindicaven el reconeixement de la comunitat albanesa. Després de formar-se al maig un govern d’unitat, que integrà també els principals partits albanesos, a l’agost se signà un acord de pau, que atorgava més drets als albanesos en canvi del desarmament de la UÇK, supervisat pels EUA i la UE, els quals desplegaren forces de pacificació de l’OTAN, i posteriorment de la UE (EUFOR). Tot i els avenços aconseguits al llarg del 2001 i el 2002 (amnistia per als empresonats de la UÇK, aprovació d’una nova constitució que explicitava la igualtat de drets dels albanesos, cooficialitat de l’albanès, etc.), la tensió esclatà de nou amb l’arribada d’onades de refugiats procedents de Kosovo, fet que convertí Macedònia en la base d’operacions de les forces de la KFOR, la missió de l’ONU a Kosovo. En les eleccions del setembre del 2002, els socialdemòcrates derrotaren els nacionalistes de Georgievski. Branko Crvenkovski esdevingué primer ministre al capdavant d’un govern de coalició constituït pel seu partit, el Partit Liberal Democràtic i l’albanès Unió Democràtica per la Integració, amb una agenda que prioritzava la reconciliació nacional, la reconstrucció econòmica i l’accés a l’OTAN i a la UE. El febrer del 2004 el president Boris Trajkovski morí en un accident d’aviació i, en les eleccions presidencials, Crvenkovski accedí al càrrec. El substituí com a primer ministre Hari Kostov. A l’agost el govern aprovà disposicions que atorgaven més reconeixement als albanesos, malgrat les protestes de la majoria eslava. Kostov dimití al novembre i fou substituït per Vlado Bučkovski. En el terreny econòmic, la recuperació iniciada durant la segona meitat dels anys noranta fou interrompuda pel conflicte armat del 2001, després del qual l’FMI renovà les negociacions per als ajuts (2003), destinats a combatre l’elevat deute que dificultava la viabilitat econòmica del país. L’octubre del 2002 Macedònia ingressà a l’OMC, i l’abril del 2004 entrà en vigor l’Acord d’Estabilització i Associació amb la UE signat el 2001. El 2005, la Unió Europea obrí la candidatura a l’ingrés de Macedònia en l’organització malgrat l’oposició de Grècia, que el 2008 rebutjà la invitació formal de l’OTAN a Macedònia arran del contenciós sobre el nom oficial.

Després de les eleccions legislatives del juliol del 2006 fou constituït un nou govern de coalició encapçalat per Nikola Gruevski que incloïa el Partit Democràtic Albanès (PDA) i deixava al marge la Unió Democràtica per la Integració, la principal formació albanesa. L’autoproclamada independència de Kosovo (febrer del 2008) introduí noves tensions en la coalició de govern, de la qual el PDA es retirà al març. En les eleccions anticipades del maig del 2008 Gruevski s’autoproclamà guanyador, però la UE en censurà els nombrosos incidents i irregularitats. Tot i les reticències de la majoria eslava i l’oposició de Belgrad, Macedònia reconegué Kosovo a l’octubre. El març del 2009 el candidat de VMRO-DPMNE Gjorge Ivanov fou elegit president. Al desembre Macedònia s’incorporà a l’espai de Schengen. El boicot parlamentari de l’oposició socialdemòcrata precipità la celebració d’eleccions anticipades el juny del 2011, en les quals Gruevski fou retornat al govern al capdavant d’una nova coalició. Tanmateix, el contenciós entre el govern i l’oposició continuà. L’abril del 2014 unes noves eleccions anticipades revalidaren Gruevski, però les grans protestes que tingueren lloc durant el 2015 contra escoltes il·legals sistemàtiques del govern a milers de ciutadans feren caure Gruevski el gener del 2016 després d’una mediació de la UE. Emil Dimitriev fou nomenat a l’abril cap d’un govern interí. La tensió política aquests mesos s’agreujà, a més, per la crisi dels refugiats procedents de la guerra de Síria de pas per Macedònia en el seu periple cap al nord d’Europa. Al desembre, el resultat de les eleccions no donà un guanyador clar i, després de mesos de conflicte, sobretot per les baralles a causa del nomenament d’un president de la cambra albanès, i per les reticències del president Ivanov a la composició dels candidats a l’executiu, el maig del 2017 prengué possessió del càrrec el socialdemòcrata Zoran Zaev al capdavant d’un govern de coalició. El juny del 2018 el seu govern pactà amb el de Grècia el nom de República de Macedònia del Nord com a denominació oficial de l’estat. L’acord, tanmateix, restava pendent de l’aprovació dels respectius parlaments i, en el cas de Macedònia, també d’un referèndum.

Data de revisió: 
2018-06-13
Llegir més...