Antonio Machado Ruiz

(Sevilla, 26 de juliol de 1875 — Cotlliure, Rosselló, 22 de febrer de 1939)

Poeta andalús.

Germà de Manuel Machado Ruiz, hom sol adscriure'l a la Generació del 98, perquè la seva obra constitueix la versió lírica dels temes, de l’actitud espiritual i de la consciència dels homes que la formaren. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza, es doctorà en lletres a Madrid i assistí als cursos de Bergson a la Sorbona. Catedràtic de francès als instituts de Sòria (1907) —on es casà amb Leonor Izquierdo, que morí al cap de poc temps—, Baeza (1912), Segòvia (1919) i Madrid (1931), durant la guerra civil es refugià a València i a Barcelona, i pel gener del 1939 s’exilià. Començà a publicar a les revistes Electra, Helios, Alma Española, etc. Rebutjà la influència del Modernisme hispanoamericà i s’adscriví al que anomenà “poesia eterna”, és a dir, mancada de qualsevol mena de retòrica. Trobà el seu precedent immediat en Bécquer.

D’acord amb la seva concepció de la poesia com “una honda palpitación del espíritu”, defensà un apropament a aquest gènere més intuïtiu que intel·lectual, tesi sistematitzada a través de Juan de Mairena, Abel Martín i altres personatges apòcrifs, barreja de poetes, preceptistes i filòsofs alter ego de Machado. En la seva poesia hom pot distingir les etapes de la conquesta de la simplicitat, la soriana i l’andalusa, que corresponen a tres interpretacions diferents dels temes i de la realitat. La primera etapa (Soledades, 1903, i Soledades, galerías y otros poemas, 1907) és vinculada al Romanticisme més pur; la segona (Campos de Castilla, 1912) constitueix la descoberta de la terra castellana i la seva visió històrica simbolitzada en el paisatge gairebé tel·lúric de Sòria. Allí troba, conjuntament amb l’amor de Leonor, la seva patria espiritual. En la tercera etapa (Nuevas canciones, 1925, i el que hi ha inclòs a Poesías completas, 1928, més la producció apareguda en revistes i publicacions diverses), al mateix temps que empra les formes d’encuny popular, tot és convertit en somni i en record enmig de la gran solitud que envaeix el poeta.

Escriví algunes peces teatrals en col·laboració amb el seu germà Manuel. No prou valorat en vida pels poetes de la Generació del 27, vers el 1950 començà un intens corrent reivindicatiu de la seva obra.