i Madagascar | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Madagascar

Nom oficial deRepoblikan’i Madagasikara (mg), Nom oficial deRépublique de Madagascar (fr), Nom oficial deRepublic of Madagascar (en)
Nom oficial deRepoblikan’i Madagasikara (mg), Nom oficial deRépublique de Madagascar (fr), Nom oficial deRepublic of Madagascar (en)

Estat insular d’Àfrica, a l’oceà Índic, situat davant la costa sud-oriental africana, de la qual el separa el canal de Moçambic; la capital és Antananarivo.
Població: 
21.927.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
587.295 km2

La geografia

La geografia física

L’illa és formada per un altiplà de roques cristal·lines i eruptives desgastades per l’erosió, amb una altitud de 1.200 a 2. 000 m, el qual ocupa la regió interior, i hi ha cims volcànics i nombroses depressions (el volcà Tsaratanana, amb 2.886 m, és l’alçada màxima). Cap a l’E, descendeix bruscament, gràcies a un sistema de falles, i forma una petita plana costanera. A l’W el descens és molt més suau, i l’erosió ha actuat intensament sobre els materials sedimentaris. El clima és tropical, amb temperatures elevades a les zones baixes i variables a l’interior, a causa de l’altitud. Les precipitacions són abundants, a la costa oriental amb unes màximes de 3.500 mm (Tamatave), que disminueixen de NE a SW (350 mm de Toliany). Els rius són nombrosos i d’un gran cabal, però presenten molts ràpids i cascades. Els del vessant occidental són més navegables. Els més importants són el Betsiboka i el Mangoky. La flora i la fauna de Madagascar són molt especials: un 85% de les espècies són endèmiques. La regió oriental (regió de sobrevent) és caracteritzada per la selva pluvial sempre verda i rica en epífits. A la regió occidental (regió de sotavent) predominen les sabanes amb arbres que perden el fullatge durant l’època seca i amb vegetals paquicaules i espinosos. A la part meridional, aquesta vegetació xeròfila es transforma en un espinar semidesèrtic. A les altes muntanyes, per damunt de 2.000 m, la selva nebulosa, molt humida, cedeix el lloc a una bosquina ericoide d’afinitat afroalpina.

La geografia econòmica i l'economia

La característica essencial de l’agricultura és la diversitat de conreus; la superfície conreada representa un 5% del total, i els conreus principals són el d’arròs, mandioca i canya de sucre. Són també conreus importants els de cacauets, patates, moniatos, blat de moro, hortalisses, colocàsia i fesols, com a plantes alimentàries. Les plantacions de la vora de l’oceà Índic són dedicades al cafè i les espècies (vainilla, clau d’espècia, pebre negre, llimona d’essència i d’altres). Una part de la producció de sisal,

El lèmur tacat o maki tacat és un mamífer primat de la família dels lemúrids, endèmic de Madagascar
© Corel Professional Photos
kenaf, nous de palma, cocos, soia, cotó, cacau i tabac és destinada a l’exportació. És important la producció de fruita: bananes, cítrics, mangos, alvocats, ananàs i d’altres d’europees com pomes, prunes, préssecs i raïm. Hi ha ramaderia bovina de molta importància per a la indústria de la carn en conserva i congelada, establertes a Toamasina, Antananarivo i altres centres. També compten la carn d’aviram i de porcí, la llet, els cuirs de vaccí i els ous. Però tota la ramaderia és poc productiva, com ho és l’agricultura. L’explotació forestal és important (palissandre, caoba, banús). Hom també n'extreu ràfia, cautxú, baní, extractes tintoris, resines i plantes medicinals. Les activitats pesqueres són d’una importància local i només compten els crustacis. El peix procedeix sobretot del llac Itasy. Madagascar és ric en minerals, però l’explotació és molt endarrerida. El producte principal és el grafit, a Mananara i a Moramanga, però és més considerable la producció de cromita (desena del món). Hi ha també mica, carbó, pedres precioses, or i petroli. No és un país industrial, però hi ha algunes fàbriques de laminats, de xapa metàl·lica, de ciment, de teixits de cotó, de tabac, d’olis vegetals (de palma, de copra) i sabó, de pintures, de fusta serrada, de torrefacció de cafè, de calçat, d’electrodomèstics, i destil·leries de cervesa i de rom; les de més importància, però, són les alimentàries (sucreres, tapioca, vi). Hi ha una refineria de petroli, a Toamasina. Com a indústries noves, es destaquen les d’adobs, conserves vegetals i productes farmacèutics. Les comunicacions són dificultades pel terreny, muntanyós. Hi tenen certa importància les comunicacions marítimes i les aèries. Els ports principals són Toamasina, Mahajanga i Antsiranana, i l’aeroport internacional, Antananarivo. Els rius occidentals són navegables fins a uns 160 km endins, però no aprofitats. En canvi és comparable amb el ferrocarril i les carreteres el canal de Pangalanes, que segueix durant uns 700 km la costa oriental, de Toamasina a Farafangana. El total d’exportacions és inferior al d’importacions; exporta cafè, vainilla, clau i oli de girofle, sucre, tabac i grafit, en canvi de productes químics i metàl·lics, maquinària, vehicles, petroli, carbó i altres minerals. La balança de serveis és més desfavorable que la de mercaderies, sense que el turisme hi pesi. La balança de pagaments també és negativa.

La geografia humana i la societat

La població és formada per grups ètnics molt diferents, arribats en la seva majoria d’Àfrica i Indonèsia. Els més importants són: merines (26%), que habiten a la província d’Antananarivo, betsimisarakes (15%), que ocupen la província de Toamasina i són uns hàbils teixidors, i betsileos (12%), que habiten a Fianarantsoa i són agricultors i artesans. Altres grups són: tsimihetys, sakalaves i antandroys; hi ha també comorians, francesos i indis. País poc poblat (16 h/km2), la taxa anual de creixement és elevada (28‰). La població es concentra a la part oriental, mentre que l’occident és escassament habitat. La població és urbana en el 22%. El malgaix i el francès són els idiomes oficials de l’estat. Prop de la meitat de la població és animista, mentre que la resta es compon de catòlics (26%), protestants (23%) i musulmans (1%). República independent des del 1960, segons la constitució del 1975 la suprema autoritat legislativa és l’assemblea nacional popular, integrada per 137 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys. Al final del 1991 l’oposició i el govern acordaren de dissoldre l’Assemblea Nacional i el Consell Revolucionari Suprem i transferir-ne els poders a un Consell de Transició a la Tercera República i un Comitè Nacional per al Redreçament Social i Econòmic. El 1992 hom aprovà per referèndum una nova constitució de caràcter liberal que restava poders al càrrec de president, exercit des del 1975 per D.Ratsiraka.

La història

Poblada inicialment per indonesis i africans, cap al segle XII s’hi establiren mercaders àrabs, que islamitzaren les classes altes i les connectaren amb Àfrica, Pèrsia, l’Índia, la Xina, etc. Al segle XVI hi foren formats tot d’estats independents, sotmesos, però, a l’autoritat nominal d’un rei; tanmateix, hi era conservada l’estructura feudal. Els europeus hi arribaren al segle XVI, en camí cap a l’Índia; però no s’hi establiren permanentment, llevat d’alguns centres de pirates. A la darreria del segle XVIII el rei merina Nampoina unificà les tribus de l’illa i reestructurà l’economia, basada en l’agricultura i el comerç d’esclaus. El seu fill Radama I (1810-28) inicià la modernització del regne i completà la reunificació, tot respectant la nova oligarquia militar, burocràtica i comercial. El 1890 França ocupà l’illa, que esdevingué una colònia francesa. El 1947 esclatà una revolta nacionalista, ferotgement reprimida, i el 1956 P.Tsiranana esdevingué cap d’un govern autònom i profrancès. El 1960 assolí la independència, però continuà estretament lligada a França. El retard econòmic, la permanència de les estructures colonials i la rivalitat entre la població de la costa i la de l’interior provocaren un cop d’estat militar l’any 1972, que obligà a dimitir Tsiranana, i un altre el 1975. Hom creà un consell revolucionari suprem, nomenà cap d’estat Didier Ratsiraka i promulgà una nova constitució, socialista revolucionària. El 1976 fou fundada l’Avant-garde de la Révolution Malgache (AREMA), que esdevingué el nucli del Front National pour la Défense de la Révolution Socialiste Malgache (FNDR). El novembre del 1982 foren convocades eleccions presidencials en què només concorregueren el president Didier Ratsiraka i Monja Jaona, líder del Mouvement National pour l’Indépendance de Madagascar (MONIMA), principal partit de l’oposició. La victòria fou per a Ratsiraka, per bé que Jaona impugnà els resultats. Les eleccions a l’assemblea nacional celebrades l’agost del 1983 confirmaren en el poder el partit Avant-garde de la Révolution Malgache (AREMA) encapçalat per Ratsiraka. Tanmateix, els conflictes no minvaren, especialment pel que fa a la minoria ètnica merina. Entre el 1983 i el 1987 sovintejaren especialment els enfrontaments violents entre la policia i diverses organitzacions antigovernamentals. En política exterior, Madagascar seguí aquests anys oficialment una política de no-alineament, per bé que mantenia estretes relacions amb la Xina Popular, Corea del Nord i l’URSS. D’altra banda, França continuà mantenint relacions comercials privilegiades amb Madagascar, malgrat la disputa encara no resolta sobre les Illes Glorieuses, territori que Madagascar reclamava a l’ex-metròpoli. En les eleccions presidencials del març del 1989 sortí vencedor Ratsiraka que, d’acord amb el compromís formulat durant la campanya electoral, acceptà, el març de l’any següent, el multipartidisme: durant dos anys foren legalitzats més de vinti-i-cinc partits mentre es dissolia el Front Nacional de Defensa de la Revolució (FNDR) que controlava el monopoli de l’anterior política. Els primers anys noranta començà la privatització de bon nombre d’empreses estatals, segons recomanacions del Banc Mundial. El projecte de revisió de la constitució, presentat el maig del 1991 a l’Assemblea Nacional Popular, donà lloc a nombroses manifestacions i a una vaga general, que forçà la dimissió del govern. Malgrat tot, el front que donava suport a Ratsiraka, el Moviment Militant pel Socialisme Malgaix, aconseguí de consolidar-se. Darrerament s’agreujà el dèficit de la balança comercial per l’augment de les importacions, mentre creixia la pobresa a causa sobretot de l’alarmant augment demogràfic. Davant la negativa del president Ratsiraka a deixar el poder, l’oposició formà el 1991 un govern paral·lel, l’anomenada Alta Autoritat de l’Estat, dirigida per Albert Zafy, i el 1992, en un clima de molta tensió, es discutí una nova constitució. Zafy, que obtingué la presidència en les eleccions del 1993, veié obstaculitzada la seva acció de govern pel primer ministre, François Ravony, i pel president de l’Assemblea Nacional, el pastor Richard Andriamanjato. El conflicte entre les tres instàncies impedí l’aplicació dels acords signats entre el president i l’FMI, i per tant bloquejà l’ajut internacional al país. L’elit política merina no acceptava la designació d’un cap de govern no merina, i al 1996 forçà el nomenament de N.L.Ratsirahonana. Després d’unes eleccions molt disputades, el desembre de 1996 Didier Ratsiraka guanyà la presidència i encarregà la direcció del govern a Pascal Rakotomavo. Les prioritats del nou govern foren recuperar el favor de les institucions financeres internacionals amb la finalitat de recapitalitzar una economia amb un ritme de creixement inferior al de la població. No obstant això, l’actitud a vegades erràtica de les autoritats a l’hora d’aplicar les reformes que exigien el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial obstaculitzà la concessió dels crèdits necessaris. El 19 de març de 1998 s’aprovà en referèndum la reforma de la Constitució, que regionalitzava l’administració i reforçava la figura del president. En les eleccions del maig del 1998 el partit del govern, l’AREMA aconseguí mantenir la seva majoria amb 63 escons de 150 de possibles. Tot i així, al juliol del 1998 ocupà el càrrec de primer ministre Tantely Andrianarivo, en substitució de Rakotomavo, que havia dimitit. Des del principi del 1999 el govern tingué problemes de cohesió amb vista a la carrera per la successió del president Ratsiraka, d’edat avançada. A la primavera del 2000a violentes tempestes tropicals provocaren inundacions amb milers de morts i danys materials sobre les collites de vainilla, principal exportació del país. Al desembre del 2001, s’inicià la caiguda de l’AREMA i del seu líder, Didier Ratsiraka, que havien governat de manera semiautoritària gairebé ininterrompudament al llarg de 23 anys. Després de la primera volta de les eleccions presidencials, el candidat opositor Marc Ravalomanana, home de negocis i alcalde d’Antananarivo, s’autoproclamà vencedor i es negà a concórrer a la segona volta. S'inicià així una prova de força entre ambdós candidats, amb enfrontaments violents entre els respectius partidaris fins que, a l’abril del 2002, el Tribunal Constitucional declarà Ravalomanana vencedor després d’un nou recompte. El mateix mes, els EUA el reconegueren com a nou president. Al juliol Ratsiraka s’exilià a França, i al desembre el partit de Ravalomanana, Tiako I Madagasikara (I Love Madagascar, TIM), creat al juliol guanyà les eleccions legislatives. Al febrer del 2003 el cap de l’exèrcit fou arrestat per un intent de cop d’estat, i el nou govern inicià una sèrie de judicis per abús de poder i corrupció dels antics dirigents: a l’agost Ratsiraka fou condemnat (en absència) i al desembre ho fou l’ex-primer ministre Tantely Andrianarivo. Malgrat que el govern de Ratsiraka començà a abandonar l’orientació socialista de l’economia ja al final dels anys vuitanta, els resultats foren insuficients per a reduir substancialment els nivells de pobresa, objectiu encara més inaccessible per l’elevat grau de corrupció. L’any 2000 Madagascar ingressà a la Iniciativa de Països Greument Endeutats del Banc Mundial i l’FMI. La crisi política dels anys 2001-02 pràcticament paralitzà el país, però el nou govern comptà amb el beneplàcit dels governs occidentals i de les institucions financeres internacionals, que al juliol del 2002 organitzaren una conferència de donants en què es negociaren ajuts per a cinc anys. A l’octubre del 2004 l’FMI cancel·là pràcticament la meitat del deute extern de Madagascar, que l’any següent rebé substancials ajuts dels EUA. Ravalomana desmantellà definitivament el sistema econòmic socialitzant establert pel seu antecessor, que substituí per l’economia de mercat. Impulsà les infraestructures i el creixement anual del PIB assolí un índex superior al 6%. Al desembre del 2006, després de superar un intent de cop d’estat es convertí en el primer president malgaix en completar el mandat i ser reelegit democràticament. A l’abril del 2007 convocà un referèndum pel qual s’ampliaven els poders de la presidència, s’eliminava l’autonomia provincial, es declarava l’anglès cooficial i s’eliminava la referència a la laïcitat de l’estat. En les eleccions legislatives del juny l’ara oficialista TIM guanyà 106 dels 127 escons del parlament. Tot i aquesta trajectòria i alguns projectes econòmics de gran ambició, entre els quals l’explotació minera de níquel i cobalt de Tamatave (novembre del 2007) i la represa (despres de seixanta) de l’explotació petroliera al litoral, el malestar de la població per la persistència de la pobresa malgrat la positiva evolució de les xifres macroeconòmiques començà a fer-se sentir i, d’altra banda, al desembre del 2008 les institucions financeres internacionals suspengueren els ajuts adduint interferència dels interessos privats del president en l’economia nacional. Al gener del 2009, arran de les protestes d’una emissora de televisió de l’oposició esclatà una revolta encapçalada per l’alcalde d’Antananarivo, Andry Rajoelina, que fou durament reprimida. Malgrat que des de la presidència es decretà la dimissió de l’alcalde, la rebel·lió continuà i, al març, s’hi afegí l’exèrcit, cosa que precipità la dimissió de Ramalavanona, confirmada poc després pel Tribunal Constitucional. Tot i que Rajoelina, autoproclamat president amb la sanció militar, només tenia 34 anys (inferior a l’edat mínima constitucionalment acceptada per ocupar el càrrec), el tribunal aprovà el nomenament, bé que limità el mandat a dos anys, després dels quals s’haurien de celebrar eleccions. D’altra banda, al març del 2008 el cicló Ivan devastà extenses zones de l’illa i la gravetat del seu impacte (prop de 100 morts i més de 300 000 persones sense casa) requerí ajut internacional urgent.

Llegir més...