Madrid

La Puerta del Sol

© Fototeca.cat

Capital de l’Estat espanyol i de la comunitat autònoma homònima.

La geografia

Situada en un ample altiplà àrid, al centre de la comunitat autònoma de Madrid, a la zona de contacte —assenyalat pel curs del Manzanares, que travessa la ciutat per l’W— dels al·luvions quaternaris procedents dels vessants meridionals de la serra de Guadarrama, amb un ample sector de sorres, argiles i margues miocèniques.

Els moviments econòmics i els condicionants de tipus polític han orientat la dinàmica geogràfica i, per tant, l’estructura urbana de la capital. El 1546 Madrid tenia uns 30.000 h, i el 1625 havia doblat aquesta xifra. El cens del 1860 indica 300.000 h, i ja poc abans de la guerra civil de 1936-39 arribà a un milió. Trenta-cinc anys després havia superat els 3 milions. La immigració ha estat decisiva en aquest impressionant desenvolupament, i ha anat acompanyada d’una ampla expansió del terme municipal, que del 1947 al 1954 annexà tretze termes veïns (Aravaca, Barajas, Canillas, Canillejas, Chamartín, Fuencarral, Hortaleza, El Pardo, Vallecas, Vicálvaro, Villaverde i els dos Carabanchel); amb això l’extensió ha passat de 66,2 km2 a 607 km2. El creixement demogràfic principal s’ha produït al SW de l’aglomeració madrilenya, on sorgí de primer un ample sector de barraquisme (La China, Pozo de Tío Raimundo, Palomeras), que gradualment es va transformant, a través d’una actuació estatal o paraestatal, amb la creació de nuclis satèl·lits (Manoteras, Canillas, San Blas, Palomeras, Villaverde) o també amb l’aparició dels anomenats poblats dirigits (Caño Roto, Fuencarral, Entrevías, Almendrales, Orcasitas). També participa la iniciativa privada en la creació de nuclis d’habitatges: Moratalaz, Ciudad de los Ángeles, San José de Valderas. El nucli vell de Madrid, que es destaca per l’estretor i l’atapeïment dels carrers, s’estén des del Manzanares, a l’W, fins als Paseos, a l’E, i des de les rondes de Segòvia, Toledo i Atocha, al S, fins a la plaça de la Glorieta de San Bernardo, al N. La Puerta del Sol en forma el centre. Al principi del segle XX, l’obertura de la Gran Vía amb prou feines canvià l’aspecte anàrquic del centre urbà, veritable centre de negocis. A la fi del segle XIX sorgiren els barris residencials de Salamanca, Argüelles i Pozas, eixample de planta quadriculada. També cap als mateixos anys (1882), un projecte de ciutat lineal tractà de posar remei al creixement anàrquic; només se'n construí, però, un sector al NE (Ciudad Lineal). Els últims anys, les classes benestants han tendit a instal·lar-se cap a la Ciudad Universitaria en el sentit de l’autopista de la Corunya (Aravaca).

Madrid és ciutat de funcions múltiples, amb predomini, però, de les polítiques i administratives. El sector terciari forneix un 60% dels llocs de treball, mentre que el 40% restant es dedica a la indústria. Tant les funcions administratives com l’activitat financera (bancs) es concentren bàsicament als carrers d’Alcalá, Paseos, la Castellana i Puerta del Sol. Unes altres activitats terciàries radiquen al barri de Legazpi (distribució alimentària), al sector del carrer Serrano (comerç sumptuari) i als principals carrers del nucli vell. La indústria és dispersa per tota la ciutat, però presenta dos sectors d’una certa concentració: un entre l’estació d’Atocha i el Manzanares, amb derivació cap al S, a Villaverde, i un altre a l’W, al llarg de la carretera a Barcelona. Hi predominen les indústries de transformació: muntatge d’automòbils, material elèctric, maquinària diversa, indústria alimentària, tèxtil (confecció) i química. L’allau immigratòria hi ha fet desenvolupar també la indústria de la construcció. Hi té importància la funció d’acolliment i la turística. Destaca, per últim, la funció cultural, representada per les universitats: Complutense, fundada el 1508; Pontificia Comillas, el 1960; Autónoma, el 1968; Politécnica, el 1971 i de Educación a Distancia, el 1972; i per nombrosos instituts tècnics i organismes d’investigació (CSIC, Junta de Energía Nuclear, etc.), d’un caràcter més aviat institucional.

La història

Plaça de la Vila de Madrid, amb la façana de l’Ajuntament

© Fototeca.cat

Habitada la zona per una població paleolítica, hom hi ha trobat restes d’un poblat celtibèric, però el nucli no tingué cap importància fins que fou ocupat pels àrabs, que el fortificaren i explotaren els corrents d’aigua subterrània. Reconquerida per Alfons VI, fou repoblada amb camperols segovians, i gaudí d’una carta de realengo. Hi foren celebrades corts diverses vegades (1301, 1339, 1340, etc.), i fou molt protegida per alguns monarques de Castella, en especial per Enric IV, que hi morí. El 1474 féu costat a Juana la Beltraneja enfront d’Isabel I de Castella. Al començament del segle XVI la ciutat tenia uns 5 000 habitants, i la seva economia era estrictament agrícola i ramadera, llevat d’alguna indústria de teixits. Durant la revolta de les Comunitats de Castella (1520-21) s’uní als rebels, però, tot i això, Carles I l’afavorí notablement, i el 1528 Felip II hi prestà jurament com a hereu de la corona. El 1561 Felip II, desitjant una cort fixa, s’hi establí, fet que revolucionà la història de la ciutat, aleshores d’uns 30 000 habitants. La presència de la cort provocà immediatament una forta expansió demogràfica i urbanística, i durant la decadència de Castella, al segle XVII, absorbí una bona part de l’èxode rural. En esclatar la guerra de Successió, Madrid es declarà partidària de Felip V, i fou ocupada dos cops per les forces de Carles d’Àustria (1706 i 1710), que topà amb l’hostilitat de la població. Felip V inicià la renovació urbanística de la ciutat. Durant la primera etapa dels Borbó hi foren instal·lades algunes indústries de luxe, però la seva importància econòmica continuà essent escassa, car depenia exclusivament de la cort. Per contra, esdevingué un centre artístic de primer ordre, i hi anà sorgint una burgesia de professions liberals, militars i intel·lectuals, que inicià una vida pròpia, al marge de la cort, com indicava l’existència de nombrosos periòdics i una activa vida teatral. Hi cresqué també el proletariat, famolenc i molt nombrós, que servia d’instrument dels esdeveniments polítics, com el motí de Squillace, del 1766. Alhora fou creada una xarxa de carreteres i de transports públics que, de forma radial, sortien de Madrid cap a la resta de la península Ibèrica. El poble de Madrid, que tenia uns 170 000 habitants, fou el protagonista dels fets del 2 de maig de 1808, malgrat que després oferí una escassa resistència a les forces napoleòniques. La guerra interrompé el procés expansiu, que no fou recuperat fins el 1830, sempre a remolc de la cort. La presència creixent de nombrosos financers i especuladors al voltant de l’administració del regne donà una nova perspectiva a l’economia madrilenya. Aquests financers resultaren molt afavorits per la desamortització de Mendizábal (1836), i això permeté un rellançament urbanístic i de la construcció en general sobre els solars dels antics convents. La burgesia local s’anà consolidant, vinculada als centres de poder, i participà activament en els fets polítics del segle XIX. El centralisme polític i administratiu, la instal·lació de ferrocarrils, que convertiren Madrid en el centre de la xarxa de comunicacions del país, i el desenvolupament de les finances impulsaren el creixement de la capital cap a barris nous, de manera que el 1850 Madrid tenia uns 280 000 habitants. En temps de la Primera Guerra Mundial fou iniciada una ràpida industrialització, que atragué molts immigrants i provocà els fenòmens propis d’aquest procés (augment demogràfic, proletarització, etc.). Durant la guerra civil (1936-39) resistí les tropes del general Franco, que l’assetjaven pel sud (novembre del 1936 - març del 1939) (batalla de Madrid).

El patrimoni arquitectònic

Catedral de l’Almudena

© Turismo de Madrid

D’època medieval es conserva la torre de San Nicolás (segle XII), d’estil mudèjar, i la de San Pedro el Viejo (segle  XIV). Del segle XVI són el temple de San Jerónimo el Real (1503-05), restaurat en segles successius, i la capella del Bisbe, amb sepulcres renaixentistes. Del segle XVII són el convent de Las Descalzas Reales (reformat per J. de Villanueva al segle XVIII), el convent de l’Encarnación (restaurat al segle XVIII), l’església del convent de les benedictines de San Plácido i la catedral de San Isidro. Pel que fa a l’arquitectura civil, sobresurten la plaça Major (1617-19), l’ajuntament i el Puente de Segovia. Al segle XVIII Pere de Ribera féu l’església de la Virgen del Puerto i el Puente de Toledo i col·laborà en l’església dels benedictins de Montserrat; F. Juvara i G.B. Sachetti realitzaren el palau d’Oriente, i V.Rodríguez, l’església de San Marcos. Coetanis són els palaus de Buenavista i de Liria, amb la col·lecció artística de la família d’Alba, el passeig del Prado, les fonts de la Cibeles, Neptuno i Apolo, la Puerta de Alcalá (1778), de F. Sabatini, i les obres de J. de Villanueva, la Puerta de Hierro i el jardí botànic, l’observatori astronòmic i l’actual Museo del Prado (1785). Del segle XIX són la Puerta de Toledo, el palau de les Cortes, el teatre Real, inaugurat el 1850 i centre de la vida musical del segle XIX, el senat, la biblioteca nacional, la catedral de l’Almudena (acabada al final del segle XX), el palau de Cristal del parc del Retiro i el Banco de España. A la generació d’arquitectes anomenada del 1925 hom deu obres d’arquitectura racionalista, com la Ciudad Universitaria (1923-36), l’institut Ramiro de Maeztu i l’hipòdrom de la Zarzuela (1936). Entre els museus cal destacar el Museo del Prado, el Museo Lázaro Galdiano, el Museo Romántico, el Museo Arqueológico Nacional, el Museo de América, el Museo Español de Arte Contemporáneo, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i el Museo Thyssen-Bornemisza.