i Aristides Maillol | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Aristides Maillol

escultura escult i pintura pint
Escultor i pintor.
Banyuls de la Marenda, Rosselló, 8 de desembre de 1861 — Banyuls de la Marenda, Rosselló, 27 de setembre de 1944

S'inicià a Perpinyà i passà a París (1881), on es formà, a l’École des Beaux-Arts, com a pintor (1885-86), amb Cabanel, Gérôme i Jean-Paul Laurens. Amic de Vuillard, Maurice Denis, Ranson, Bonnard i K.X.Roussel, formà part del grup dels Nabís: obres seves d’aquest període, influït per l’Art Nouveau, Puvis de Chavannes, Cézanne i, sobretot Gauguin, són Les bugaderes (1893; Lausana, col·l Josefowitz) i La dona de l’ombrel·la (1896; París, Musée National d’Art Moderne). Seguint l’esperit de les Arts and Crafts, practicà la tapisseria i obrí, a Banyuls, un taller on ell mateix fabricava els tints amb plantes collides amb l’assessorament d’un farmacèutic local. Conreà també la ceràmica i l’escultura, art al qual es dedicà amb preponderància des de 1896-97: dins la mateixa estètica nabí féu algunes figuretes que el marxant Ambroise Vollard feia fondre de bronze ( Bugadera , 1896; Milà, Galleria del Levante). Gràcies a aquest i al comte Heinrich de Kessler, que li encarregava i li comprava obra, pogué desenvolupar, tot i no freqüentar gaire París, la seva personalitat artística sense privacions econòmiques i imposar-se internacionalment. Passà per una etapa d’influència de Rodin ( Parella , 1898, i Tors , 1900; Milà, Galleria del Levante), però aviat assolí la seva personalitat ( Banyista dreta, 1900; París, Musée d’Art Moderne) i féu obres mestres, com La nit (1902-09; Winterthur, Kunstmuseum), Mediterrània , el baix relleu El desig (1905; París, Musée National d’Art Moderne) i L’acció encadenada (1905, monument al socialista Louis-Auguste Blanqui; París, Musée National d’Art Moderne). El 1904 obrí el seu taller d’estiu a Marly-le-Roy (Illa de França). El 1908, amb Kessler, viatjà a Grècia, on confirmà el camí del classicisme —antipraxitèl·lic— que ja habia emprès anteriorment, i seguí amb més força i amb més personalitat el corrent que a França havien obert Lucien Schnegg i els de la seva bande . Trobat el cànon, ja el varià poc: tota la seva vida tractà eminentment el tema de la dona nua, amb obres mestres com Pomona (1907-10), Flora (1912; Winterthur, Kunstmuseum), Illa de França (1910-25; París, Musée National d’Art Moderne), La Venus del collaret (1924-30; Zuric, Kunstmuseum), Les tres nimfes (1930-37) i El Riu (1939-43; París, Carrousel). Entre les escassíssimes escultures masculines que féu cal esmentar el bust de Renoir (1907), el Ciclista (1907-08) —anomenat així, tot i que no duu bicicleta, a fi que ningú no es pensés que volia representar un Antínous — i el relleu Monument als morts (1930-33), de Banyuls. El seu apoliticisme el portà a no renegar de l’amistat que l’unia des de temps amb Arno Breker, esdevingut escultor oficial del Tercer Reich: aquesta circumstància i el fet de permetre que el seu nom servís de publicitat al règim de Pétain, provocà un cert menysteniment de la seva obra després de la guerra; però el 1964 una important selecció de la seva obra fou fosa en bronze i fou col·locada als jardins de les Tulleries de París. A part la seva activitat d’escultor, fabricava, a Montval —prop de Marly—, un paper especial per a imprimir els seus boixos; il·lustrà les Èglogues de Virgili (1925), Belle chair de Verhaeren (1931), L’art d’estimar d’Ovidi (1935), Dafnis i Cloe de Longus (1937) i Le livret des folastries de Ronsard (1940). Morí d’un accident d’automòbil. França el reivindica, al costat de Rodin i Bourdelle, com el seu gran escultor de l’origen de l’art contemporani. En un pla internacional, personifica, com ningú més, l’alternativa serena, clàssica i meridional —paral·lela a la del Renoir tardà en pintura— davant l’impressionisme nerviós i nòrdic rodinià. A Catalunya —mestre de Claret i Guinó i amic de Manolo, Sunyer, Togores i Màrius Vives, mai no es deslligà del tronc comú—, el seu mediterranisme depurat i autèntic fou una anticipació i un model per a la plàstica noucentista.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...